No són, ni varen ser, Robert Redford i Paul Newman, ni mai tindran, quan Déu els tingui en la glòria, l’aura mitològica de Butch Cassidy i Sundance Kid, però varen especialitzar-se en l’obertura de portes giratòries, com ho fan els lladres de guant blanc, molt abans que la decrepitud els atorgués l’aura messiànica dels que es creuen uns elegits. S’han fet grans, però encara es creuen, amb raó, els prohoms d’una veritat que té, com a destí, mantenir ferma la guingueta. Res és casual, ja que ells van ser els creadors i ideòlegs d’allò que avui es coneix com a Madrid D.F., menjadora de la qual aquests dos veterans de les clavegueres polítiques nodreixen els seus comptes bancaris i també la seva immoralitat difosa en conferències plenes d’una claca servil profundament borbònica. A aquests dos conspiradors de despatx i ejaculadors de missives colpistes del tipus “el que pueda hacer, que haga”, a un l’anomenarem Senyor X, lletra que li escau, i a l’altre, Senyor Y, lletra que simbolitza una acció que es repeteix indefinidament com les males digestions.
Advocat de professió, el Senyor X es va fer amb el lideratge del PSOE i va renegar del marxisme en favor d’un socialisme grouchista. Abans de convertir-se en president del govern, al Senyor X se’l va vincular amb els entramats d’un cop d'estat tou —amb el suposadament sempre com a visat d’exculpació—, pronunciament que va veure’s sepultat abans d’hora per un altre cop d'estat interpretat per colpistes chusqueros. Guanyades les eleccions de 1982, no va necessitar una insurrecció militar per construir l’Espanya que somiava, la del cafè per a tots, o per fer entrar Espanya a l’OTAN sota l’ombra de ser un dels homes aviciats per la CIA al final del tardofranquisme i durant la Transició. I una vegada a la Moncloa, el Senyor X es va sentir com el patriarca, primer primerenc, després tardoral, estat oníric que va emprar per crear un entramat de contactes que li permeteren abandonar la política per la porta del darrere, això sí, acorralat pel “Sindicat del Crim” i amb l’ombra, presumptament, de ser l’inductor i cap dels GAL, terrorisme d’estat parapolicial destinat a matar etarres. Ell ho va negar i continua negant-ho com a ciutadà corrent que disposa d’un compte corrent alimentat per un lobby o entramat que l’ha portat a ocupar poltrones en consells d’administració d’empreses gasístiques o a ser convidat a les taules familiars dels principals oligarques llatinoamericans. En política, els favors es paguen. El Senyor X ha sigut uns dels grans desenganys dels socialdemòcrates, que han assistit a la involució d’un estadista que anava, primer de marxista, després de socialista i ara d’home llop de la dreta amb pell d’ovella socialista. Ell, que es va autoanomenar gerro xinès com a expresident en guaret, s’ha convertit en una de les infàmies més doloroses de l’esquerra, i l’exemple fefaent del que és un traficant professional d’influències marca Espanya.
Inspector de Finances de l’Estat, el Senyor Y es va fer amb el lideratge del PP amb l’ajut d’un especialista en lawfare anomenat Miguel Ángel Rodríguez. Ningú ha acabat d’entendre, si no és per un cop de calor o per una bafarada de Soberano, quina va ser la potencialitat política que li va entreveure MAR al Senyor Y, un tipus tan trist d’esperit que un dels seus somnis acomplerts va ser el de disfressar-se de mio Cid per les terres de Castellà Lleó, comunitat de la qual llavors era president. Mai hi ha hagut un polític amb menys poliedres que el Senyor Y i amb una capacitat d’oratòria més pobre, metafòricament parlant. El Senyor Y va rellevar al Senyor X a la Moncloa ajudat, naturalment, pel perseverant “Sindicat del Crim”, una agrupació que és com la RAE: quan un membre mort, se’l substitueix per un altre “sindicalista” de corbata. MAR, el doctor Frankenstein, va construir la seva bèstia per aconseguir l’Espanya que somiava. Després de guanyar les eleccions, el Senyor Y va haver de moure dues fitxes desagradables: primer, pactar amb “Pujol guaperas, habla lo que quieras”; després, arribar a un acord amb els bascos referint-se a ETA com a “movimiento vasco de liberación nacional”. Dues baixades de pantalons que se les cobraria quan va aconseguir una majoria absoluta amb la qual podia remodelar, per fi, l’Espanya radial, amb les comunitats rebels sotmeses als desitjos de Madrid D.F. És una llàstima que el poder et torni cec, i més, si has defenestrat MAR com a consultor, acusat de fanatisme hiperbòlic. Com el Senyor X, el Senyor Y va caure per la seva pròpia inèrcia megalòmana; en el seu cas, típica dels que en la joventut van ser uns pagafantes. Va fer entrar Espanya a una guerra il·legal, i se’l va emportar el riu electoral quan va enganyar el poble carregant a ETA els 191 assassinats a l’atemptat jihadista de Madrid. I ja com a gerro xinès, va convertir-se en conferenciant amb ínfules de cunyat intel·lectual, va acceptar un càrrec a Endesa a 200.000 euros la visita anual + contactes, i va muntar la FAES, la nineta dels seus ulls, una fundació dedicada a l’anàlisi i als estudis socials, braç armat del Sindicat del Crim 2.1.
El Senyor X i el Senyor Y, especialistes en presumpcions, han tingut la pocavergonya de denunciar el tràfic d’influències i de corrupció, la dels altres, amb la finalitat de fer caure el govern sanchista
És entendridor comprovar com el Senyor X i el Senyor Y s’han retrobat ideològicament en la vellesa. Més aviat és el Senyor X qui ha fet el viatge fins al Mordor ideològic que representa el Senyor Y, i l’han abraçat com a l’anunci de torrons El Almendro. La unió fa la força per descavalcar Pedro Sánchez i la seva gent de confiança —alguns espatllats de fàbrica— per ordre del Washington trumpista i el sionisme internacional. El Senyor X i el Senyor Y, especialistes en presumpcions, han tingut la pocavergonya de denunciar el tràfic d’influències i de corrupció, la dels altres, amb la finalitat de fer caure el govern sanchista, que és com una pedra a la sabata dels anarcocapitalistes i ultraliberals que lideren el món. El Senyor X i el Senyor Y són la cirereta del pastís d’aquesta desinhibida conspiració mediàtica, política, econòmica i judicial.
Llambregant tendrament al passat, copso que el matrimoni ideològic entre el Senyor X i el Senyor Y va començar amb el procés i es va materialitzar amb l’1 d’octubre i l’amnistia. Catalunya com a problema; Madrid D.F. com a solució. Governat, això sí, per titelles com Isabel Díaz Ayuso, un altre monstre incomprensible creat per MAR. Dos conspiradors i un destí seria un bon títol per una pel·lícula protagonitzada per dos presumptuosos que tenen el dret de cuixa de la presumpció d’innocència per anar pel món com dos veritables perdonavides jubilats.