Pablo Casado va dinar ahir amb un dels seus botxins, Alberto Núñez Feijóo, just un any després —mira que és bona persona— de ser defenestrat per la guerra oberta amb Isabel Díaz Ayuso. Ja ho saben: va fer públic que el germà de la presidenta de Madrid va cobrar una comissió per la venda de mascaretes al govern de la comunitat en plena pandèmia, però, paradoxes de la política, qui va caure va ser ell.
El cas és que Feijóo i Casado van dinar a la Taberna del Alabardero, molt a prop del Teatro Real i del Senat. Diu la web del restaurant que hi fan cuina tradicional basca a base de productes de temporada, gràcies que tenen un hort a Aranjuez i que cada dia reben fruita i verdures. Com que deu pagar el partit a partir de les quotes dels militants, però també de les subvencions públiques, no els devien fer mirar els preus. La ració de pernil ibèric va a 28 euros. Les carxofes amb formatge i mel a 19. Les anxoves a 25 i els peixos a una mitjana de 30. Ara, que si van menjar un entrecot de vaca vella madurada, van pagar el plat a 58. A Casado no el volen rehabilitar políticament, però deuen tenir por que parli i l’han de tractar bé. I què millor que un bon àpat.
A Casado no el volen rehabilitar políticament, però deuen tenir por que parli i l’han de tractar bé. I què millor que un bon àpat
Així que el dinar de Casado i Feijóo és notícia perquè té significació política. Però, a no ser que se n’acabi sabent alguna cosa molt més important, tampoc passarà a la història. És molt més fascinant el dinar de 8 hores de Mariano Rajoy al restaurant Arahy, al carrer d'Alcalá, mentre el Congrés votava fer-lo fora en una moció de censura. Aquella que es va fer gràcies a una aliança entre el PSOE i part dels seus actuals socis i per culpa de la corrupció del seu partit, i que va emprenyar tant Rajoy que va marxar a les dues de la tarda de l’últim dia de maig del 2018 del Congrés sense dir ni ase ni bèstia ni als seus votants ni al conjunt dels espanyols.
Se suposa que a casa va avisar, però a la resta del món ningú sabia on era. Al seu escó hi havia la bossa de Soraya Sáenz de Santamaría, que tothom es mirava i que va jugar un paper d’estat que a Don Tancredo li va relliscar. Fidel al seu estil, se’n va anar a menjar salmorejo, anxoves i filet gallec, i va allargar la sobretaula amb cafè, copa i puro fins a l’hora de sopar, fins que va sortir d’allà com si no hagués passat res, després d’abraçar, això sí, el xef José Ynglada, Mundy.
Al restaurant Arahy, quan tenia un altre nom, hi menjava sovint Camilo José Cela, a qui s’atribueix la frase dita en una sessió de les Corts constituents: “No es lo mismo estar dormido que estar durmiendo, como no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo". Frase que es veu que no va dir, però que ell mateix propagava. En realitat, Cela es va fer seu el que va passar un segle enrere quan van enxampar el diputat Antonio Ríos Rosas i aquest va respondre que estava adormit i no dormint. Mateixa diferència que hi ha, va dir, entre “estar bebido y estar bebiendo”. Cela va escriure La colmena al carrer Ríos Rosas…
No sé si Rajoy va pensar aquell dia en la diferència establerta per Don Camilo. Casado potser sí. I el que és segur és que no és estrany que pel PP la llibertat sigui una canya i unes tapes. Si no, estarien adormits. Que no és el mateix que estar dormint.