Què més necessita Esquerra Republicana per entendre que l’Estat ens ha declarat la guerra? No és una guerra a l’estil del XIX, amb afusellaments i canons des de la Ciutadella, ni la del segle XX, amb una dictadura assassina que va intentar destruir-nos com a poble. No. Ara són civilitzats, europeus, democràtics i, fins i tot condescendents, però mantenen el mateix instint de domini, la mateixa persecució minuciosa i el mateix desig de venjança. Han passat els segles i han canviat els règims, però no ha canviat, ni un mil·límetre, el projecte espanyol de destrucció de la nació catalana. I ara, amb els “progres” governant l’Estat, aquest projecte s’ha posat un vestit més simpàtic, però roman igualment implacable. No hi ha portes del darrere, no hi ha amics de la causa camuflats a la rereguarda, no hi ha projectes alternatius, perquè l’única constant és la voluntat d’estructurar una Espanya uniformada, sobre els vestigis de les velles identitats nacionals.

En aquest sentit, qualsevol reflexió optimista que, des de plantejaments independentistes, s’aferra a la idea que no és el mateix l’esquerra que la dreta espanyola, perquè el problema català és la carcanada reaccionària i no el model d’estat estructurat des del 1714, queda desmentida d’una manera tan rotunda, que només es pot mantenir la tesi des de la ingenuïtat més supina, o des de la renúncia camuflada. Els fets són tossuts, inequívocs, i ni tan sols s’amaguen darrere cap aparença: l’Estat ha aprofitat el Primer d’Octubre per iniciar un embat definitiu contra la causa catalana, i ho ha fet amb tots els recursos, des de la irrellevància política i la jibarització de les institucions catalanes, fins a la repressió judicial, a uns nivells que, certament, voregen l’obsessió venjativa. Ens volen anorrear, i posar en dubte l’evidència només accelera l’agonia. 

L’Estat té un projecte unitari on només tenim cabuda si esdevenim espanyols i deixem de ser catalans. 

De veritat, calen més proves? Aquest govern “amistós” del PSOE ha fet el mateix que l’altre, el reaccionari del PP, i tots dos ho han fet tot: ens intervenen, ens reprimeixen i amenacen; ens espien; ataquen cibernèticament sectors sensibles de Catalunya, ens menyspreen; no compleixen cap promesa; es vanten d’haver-nos derrotat i munten esdeveniments a Catalunya (amb espantall reial inclòs) per mostrar la derrota; erosionen els nostres interessos econòmics; mantenen les acusacions, via Advocacia de l’Estat, contra els centenars d’independentistes que estan en causes judicials; modifiquen el Codi Penal i defensen el seu ús per mantenir la criminalització contra el moviment independentista; i no donen ni una mostra d’obrir cap escletxa per on poder respirar. La darrera decisió de la Fiscalia —aquella fiscalia que “todos sabemos quién la manda”— de demanar 7 i 6 anys de presó contra Salvadó i Jové tot aplicant la barbaritat de la “malversació agreujada” és l’última bufetada contra aquest independentisme bonista que ens vol fer creure que el pacte amb l’Estat, via PSOE, és possible.

No seria hora que ERC reaccionés i entengués que l’estratègia d’apaivagament chamberlià que practica només ha servit per afeblir tota la causa catalana? No s’adona que haver intentat negociar unilateralment —i amb una simple mentalitat de partit— els drets catalans, en lloc de fer-ho de manera unitària, només ha servit per fraccionar tot el moviment independentista? No veuen que només la mirada nacional, per damunt de la partidista, ens dona la força necessària? No veuen que els aixequen la camisa, una vegada i una altra, justament perquè coneixen la seva feblesa? I, sobretot, no s’adonen que com més triguem a reaccionar i treballar en una estratègia unitària de defensa, més ferits i malmesos estarem? No és l’hora de tornar a les pautes de la unitat?

L’Estat té un projecte unitari, perfectament cohesionat i irrompible, d’imposar el seu model uniforme, on només tenim cabuda si esdevenim espanyols i deixem de ser catalans. Enfrontar-nos a aquesta cohesió pètria de l’Estat amb unes forces fragmentades, enfrontades i amb mentalitat partidista, és del tot impossible. I per bé que tot el moviment independentista ha de reflexionar sobre com refer unitats i teixir complicitats, és obvi que Esquerra Republicana, atès el gir que ha menat, és qui més ha de trobar un canvi d’estratègia, si no ens vol arrossegar a tots a una derrota que pot arrossegar tota una generació.

És l’hora de tornar a la unitat. És l’hora, i, manllevant Companys, l’hora és greu.