La imatge avorrida de la jerarquia eclesial no s’adiu amb l’estil dels líders religiosos catòlics estatunidencs. El nou arquebisbe de Nova York ha demostrat, des del seu primer dia de servei, saber desplegar un formidable sentit de l’humor i ser un religiós desinhibit, poc encarcarat i bilingüe. Les qualitats dels líders (empatia, capacitat de prendre decisions, autoritat, llimar distàncies, cordialitat) es demostren en el dia a dia, però s’amplifiquen en moments liminals com els de la presa de possessió.

El dia de la seva primera celebració eucarística com a flamant nou arquebisbe de la diòcesi de la ciutat de Nova York, en lloc de repetir el que s'espera en aquests casos, i seguir un protocol ja conegut, es va aturar, va mirar els feligresos i els va confessar que el martellejava una melodia que no es podia treure del cap. És una lletra del cantant Bad Bunny, odiat pel president Trump. El fet que una missa a Nova York sigui en anglès i espanyol ja és, per si mateix, una notícia, perquè la ciutat viu una dicotomia difícil de recosir, dividida en dos mons. Però, si hi afegim aquest detall, que sembla superficial, ens adonem que el senyor bisbe deixa molt clares les seves prioritats. Citar Bad Bunny no és innocu. És el cantant que s'ha enfrontat a Trump i que reivindica que Amèrica no són els Estats Units, sinó tot un continent, on hi ha una majoria que parla espanyol.

Una picada d’ull als catòlics que flirtegen amb Trump i als immigrants, per dir-los que és un dels seus

Els assistents a la missa van riure i, fins i tot, van aplaudir l'ocurrència del nou líder, que va entonar: ¡Nueva York! Si te quieres divertir con encanto y con primor, solo tienes que vivir (¿a dónde?), un verano en Nueva York (¡Nueva York!). El bisbe podria haver lloat la ciutat de Nova York entonant qualsevol dels milers de cançons que entronitzen la ciutat per antonomàsia, començant pel famós New York, New York, de Liza Minnelli. Però, en citar Bad Bunny, va fer una declaració d'intencions molt subtil, però comprensible: una picada d’ull als catòlics que flirtegen amb Trump i als immigrants, per dir-los que és un dels seus. I per això ho va dir en espanyol.

Hicks encarna un perfil molt diferent del poderós cardenal que el precedia, Timothy Dolan. Ronald A. Hicks, que té 58 anys i, per tant, no és gran dins del camp etern de la jerarquia catòlica, i coneix l'espanyol, és ferm en la defensa dels migrants i s'ha oposat a les batudes antiimmigració impulsades per l'Administració Trump, sobretot a Chicago. Va ser missioner a l'Amèrica Llatina i s'engloba a l'òrbita del papa Francesc, que és qui l'ha nomenat bisbe.

Més enllà de la simpatia, el bisbe és un home astut. Ha recordat que l'Església no és un club nacional, ja que un club té sentit per servir els seus membres, mentre que l'Església existeix per sortir i servir tothom. El seu sant preferit és sant Óscar Romero d'El Salvador, que sempre deia com n'era de fàcil ser un bon pastor amb aquell poble centreamericà. El van assassinar mentre celebrava missa el 24 de març del 1980. Romero, quan va rebre el doctorat honoris causa a Lovaina —dos mesos abans de ser assassinat—, va dir que des del principi “la fe cristiana i l'actuació de l'Església sempre han tingut repercussions sociopolítiques”. I es referia a repercussions “per acció o omissió, per la connivència amb un grup social o un altre”; els cristians sempre han influït en la configuració sociopolítica del món on viuen. El problema és com ha de ser aquesta influència al món sociopolític perquè sigui veritablement segons la fe.

Romero, i Hicks és de la mateixa pasta, creuen que el món dels pobres ensenya com ha de ser l'amor cristià, que certament busca la pau, però “desemmascara el fals pacifisme, la resignació i la inactivitat; que certament ha de ser gratuït, però ha de buscar l'eficàcia històrica”, per dir-ho amb paraules de Romero, que estava segur que treballar amb els pobres ensenya que l'alliberament arribarà no només quan els pobres siguin mers destinataris dels beneficis de governs o de la mateixa Església, sinó “actors i protagonistes ells mateixos de la seva lluita i del seu alliberament, desemmascarant així l'arrel última dels falsos paternalismes, fins i tot eclesiàstics”.

Amb una cançó aparentment intranscendent, el nou arquebisbe de la gran metròpoli nord-americana ha marcat en pocs minuts un rumb molt lleonià i ha deixat clar que el seu sant preferit és Romero, un bisbe que no callava.