Aquests dies les xarxes van farcides de vídeos de la plaça de Sant Pere de Berga. Dijous va ser Corpus i, a molts llocs del país, aquesta festa es viu pràcticament amb més eufòria que la festa major. A la Garriga, això és així. És plaent, per als qui som creients, que la translació a la cultura popular de la veneració de l’Eucaristia sigui, al nostre país, un esclat d’alegria. La Patum se celebra a Berga, però n’hi ha prou amb ser català i haver fet un gest mínim d’arrelament per a commoure’s amb els documents audiovisuals patumaires que consumim des de les nostres pantalletes. La Patum, doncs, és un esclat d’eufòria que el país es fa seu en conjunt. Essent això així, però, diria que no soc l’única que veu saltar, i cantar i ballar la plaça de Sant Pere i sent al pit una fiblada de dolor. Si soc l'única, faré l'esforç d'explicar-ne el fons igualment. Potser no és una sensació tan punyent com el dolor, potser en la commoció només hi ha la incomoditat de commoure’s, de veure i viure alguna cosa que no deixa indiferent. Potser només hi ha una tristor discreta, fruit d’una frustració. He estat pensant per què això pot ser així, en si pot ser-ho per a més catalans que per a una mateixa i en què diu de nosaltres.
Mirant-nos la catalanitat des del sentit més deformat dels sentits de la catalanitat, aquesta incomoditat podria explicar-se per una tendència al catastrofisme i a un derrotisme intrínsec. És una expressió de la catalanitat que, personalment, em disgusta i em sembla injusta. Encara hem d’aspirar a ser prou sobirans per a esdevenir allò que vulguem, per explicar-nos allò que som sense interferències. Aquest catastrofisme col·lideix amb aquesta aspiració a la llibertat i amb la voluntat de no ser el que la repressió ha fet i vol que siguem. És una manera de ser i de fer que s’explica per les circumstàncies històriques en què encara viu la catalanitat, però és una manera de ser i de fer que ens perjudica. Ser-ne conscient i pretendre defugir-la ja pot ser considerat un èxit, però la inconsciència té la mania de dictar al marge de la voluntat, i de vegades el derrotisme torna. Veure la plaça de Sant Pere de Berga des d’aquesta òptica encara pot ser llegit com un triomf, però com un triomf que marca un final. El català catastrofista que —poc o molt, ens governi o no— la majoria duem a dins, ens diu que l’esclat d’eufòria en qüestió són campanades a morts.
L'entonar d'Els Segadors a la Patum és memòria viva i recent d’un poble a qui els seus líders van deixar als peus dels cavalls
La veu del català catastrofista se sent emparada per un moment polític que no acompanya. Igual que és il·lusori fer passar les victòries del Barça per victòries polítiques en el sentit més estricte del terme —no en el més figuratiu—, també ho és fer passar la jovialitat de la plaça de Sant Pere per un estat d’ànim generalitzat i sostingut de la nació catalana. Una cosa topa amb l’altra d’una manera tan evident que la fiblada de dolor treu el cap fins i tot quan les imatges són de gresca i xerinola. Fins i tot quan els vídeos són d’una plaça que tremola amb el nervi amb què els berguedans entonen l’himne d'Els Segadors i despleguen estelades. Aquest entonar de l’himne és memòria viva i recent d’un poble a qui els seus líders van deixar als peus dels cavalls. Vol ser sinònim d’una nació que resisteix els embats de la nació opressora i, alhora, es manté ferma malgrat la fluixera de la seva classe política. D’una classe política, de fet, que ara mateix es troba atrapada i paralitzada. Hi ha incomoditat, doncs, perquè la puixança del cant i del col·lectiu es contradiu amb l’expressió estrictament política —de política de partits— dels qui, malgrat tot, tenim l’adscripció nacional catalana. I perquè la vida política del país no deixa gaire espai per al cofoisme, malgrat que un bregui cada dia, tothora, per recordar-se que la catalanitat, com qualsevol altra nacionalitat, per a qui li quedi un polsim d’autoestima, pot ser motiu de cofoisme.
Potser aquesta és una divagació sentimental compartida, potser no ho és i és només cosa de qui escriu. Però el que sí que és compartit és que la Patum genera admiració a qualsevol que tingui el sentiment nacional moderadament despert. Malgrat els esforços de no fer passar pomes per peres, i malgrat ser conscients del bolet d’unicitat i d’eufòria que suposa, són unes imatges que, per a qui encara s’estimi una mica, malgrat el punt de tristor, malgrat el punt d’incomoditat comprensibles, generen eufòria. És una eufòria que, precisament per com som els catalans i per com ens he intentat descriure aquí, és rotundament intel·ligible: hi ha festa perquè hi ha autoafirmació. I l’autoafirmació, de fet, és el que permet vèncer aquesta manera de ser cap endins que dona ales a la veu del català catastrofista, és el que permet definir-se bo i essent part d’un conflicte nacional que ens posa bastons a les rodes per definir-nos i, alhora, és el que permet distanciar-se de l’actitud d’una classe política que no sempre hem de sentir com a reflex d’allò que som. De fet, precisament si no es vol assumir que sempre ha de ser així, potser convindria votar-los encara menys. Amb tot, la plaça de Sant Pere és una fiblada i és una alegria perquè és un espai de llibertat que permet explicar-nos. La cultura popular sempre fa aquest efecte, per això és tan refotudament important mantenir-la viva i guardar la distància entre el que és cultura popular i el que és folklore; adorar el foc i no venerar les cendres, que deia Mahler. Compartida o no, diria que hi ha divagació sentimental perquè a la plaça de Sant Pere, la nació, amb els seus mals i les seves virtuts, encara hi batega. I una nació que batega és una nació que té força coses per fer.