Carl Theodor Dreyer, el cineasta danès autor de pel·lícules com Ordet o Dies Irae, va dir en una entrevista l’any 1955 que el repartiment en el cinema és molt important, ja que amb “intèrprets adequats als personatges, es pot dir que la pel·lícula està salvada”. La salvació està, per tant, assegurada per a Los domingos, on, sense treure mèrit a la rutilant i encertada directora, l’actuació esplèndida i creïble dels protagonistes és l’autèntica estrella que il·lumina una pel·lícula fosca, austera i existencialista, perquè més que de la fe, que és el pretext, la història va de la tria personal, de la llibertat, de l’abisme i del “per sempre”.
La història de Los domingos va de la tria personal, de la llibertat, de l’abisme i del “per sempre”
La flamant obra guanyadora de la Petxina d’Or al Festival de Cinema de Sant Sebastià —un relat actual sobre la vocació religiosa— ha aconseguit ser la reina a la taquilla en la setmana de Halloween, en la qual despunten bàsicament a cartellera pel·lícules de terror. Fran Chico, a la prestigiosa revista Fotogramas, no dubta a titllar la pel·lícula en qüestió com a tal: de terror. Des d’un punt de vista no-creient, una noia vulnerable, òrfena, menor, que vol integrar-se per sempre en un grup religiós de clausura, amb una mare superiora magnètica i impecable, estroncant el seu futur, és sinònim d’un autèntic malson. Des de la perspectiva creient, la mateixa noia és vista com una persona amb vocació, una escollida de Déu, una ànima que renuncia a la materialitat d’un món desorientat, hipòcrita i caduc, per a una vida autèntica i de plenitud espiritual. És sensacional com, en la poca estona que permet un format com una pel·lícula, contradiccions tan enormes com qui és Déu (una entitat sobrenatural, el propi ego, els diners) enfronten posicions de manera molt natural. Qui està autoritzat per desautoritzar? Qui pot parlar en nom del que és una vida amb sentit? El millor de la pel·lícula és l’exegesi. Tothom pot participar i empatitzar amb algun dels personatges, perquè no és més rellevant qui es planteja la vocació, sinó també qui la menysté, qui la nega, qui la força o qui la vol manipular, cap a un costat o cap a l’altre. Tensions i arguments fan saltar pels aires la pròpia existència, en els quals l’espectador es veu a trossets en cadascun dels personatges, fins i tot els més perifèrics. Bogeria, fanatisme, laïcisme, condescendència, moralisme, infantilisme, misticisme… ballen de manera solemne amb conceptes com orfandat, vulnerabilitat, fe, caritat, esperança, prudència, justícia, temprança, fortitud, pietat, fidelitat, fariseisme i militància. La pantalla gran del cinema es converteix en una volta celestial on desfila, sense floritures, la llibertat. També d’equivocar-se.