Suposo que aquesta inaugurada mala llet em ve del fet que m’he trencat el dit petit del peu. O del fet que és més fàcil ser simpàtica quan tot et va bé. Crec que em costa digerir la cortisona que he hagut de prendre. És el que té ser autònoma. Doncs resulta que un munt de persones que em comparteixen per les xarxes m’han fet saber que és molt comú trencar-se el dit, sobretot si resulta que ens llevem adormits a la nit per fer pipí i ens donem cops contra les potes del llit.
—És clar, això et passa per no portar sabatilles per casa.
Ben mirat, veig que amb 44 anys i anant gairebé sempre descalça, se m’han trencat pocs dits. Podria semblar que m’ho vaig fer en un tast de callet versus mantonegro a Mallorca. Però gairebé sempre tot és menys glamurós del que sembla per pantalla. Resulta que la meva filla em va despertar a mitjanit dient que no hi havia paper de lavabo i jo, sense calcular el paràmetre de la porta, em vaig trinxar el dit petit. Una cosa absurda, per quotidiana, que ha succeït just la setmana que tenia més viatges de feina. Tinc fama de pelacolzes, tant als hotels on treballo com als congressos als quals participo, i que faig horari infantil i que intento cuidar-me al màxim. No hi ha drama. Sigui on sigui al món, aprofito sempre per escriure. Perquè així, quan soc a casa, puc estar cent per cent amb els meus. Això del dit m'emprenya. Deixar de fer esport durant un mes em costarà subministrar la dopamina que necessita el meu cervell. He aprofitat per posar-me el dia de coses que mai tinc temps de veure. I sí, ho sento, dins de la meva autodestrucció de menjar malament pel fet que no soc capaç de fer dejuni per la medicació, he vist el documental Melania. No vaig voler anar al cine per no donar-li diners. Malgrat les crítiques rebudes, no em creia que podia ser tan dolent. Fins i tot per una servidora, coneguda com a "Wines and the city", el documental m’ha fet explotar el cap. A part de veure el tema dels outfits a mida, no hi ha res interessant. Una llàstima, perquè era un gran moment per demostrar quelcom. Hauria estat important mostrar una mica d’humanitat en la vida eminentment pública de la primera dama, i no tanta superficialitat.
Reconec que ara mateix gaudeixo més amb un llibre que amb un vi
Ha sigut una setmana estranya aquesta, en què he hagut de viatjar a Conil de la Frontera amb un dit enganxat a l’altre i amb crossa, i en què m’han portat en cadira de rodes pels aeroports. Gent gran, lesionada, amb poca mobilitat o amb Alzheimer han estat els meus companys de viatge, i he descobert el món dels cotxets dels aeroports. Miro el mòbil i veig la Rosalía disculpant-se per no poder continuar el concert. Els cops que ha passat que algú té caguera i no ho hem sabut. Quin mal fan les gastroenteritis. Recordo el dia que, estant a la tele, vaig patir un avortament en directe. No he pogut veure mai aquell tros perquè em posaria a plorar en veure els meus ulls dissociats. Un cop, fins i tot, vaig presentar un tast en anglès d’una reconegudíssima marca de cafès abans que m'haguessin de fer un altre raspat. No volia perdre, a part del nadó, la feina i la pasta. Se'n diu evitació experiencial i ho va teoritzar el doctor Steven Hall. Intentar controlar el que sentim, no queixar-nos per tal de no mostrar-nos vulnerables. Aquesta merda del "jo puc amb tot", sempre relativitzant les coses perquè tens por de quedar-te en el malestar. Perquè escapar del dolor no vol dir que tot estigui bé. Escric en un AVE Barcelona-Madrid, una setmana després de la mort de la Noelia, i continuo llegint gent que parla per parlar. Però, és clar, és millor això que pensar amb allò del nadó de sis setmanes abusat pels seus pares. O les putes guerres, que fem veure que no ens adonem de com n'és de greu, tot plegat. Miro l’última peli de Cesc Gay a Netflix 53 domingos i crec que l’art és l’única medicina que pot guarir o distreure’t de la vida. També m’he acabat el llibre de la Llucia Ramis Un metro cuadrado, IV Premio No ficción Libros del Asteroide i el de l’Agnès Marqués, Premi Ramon Llull, La segona vida de Ginebra Vern. És el que té no poder moure’t gaire. Llegint-los, he recordat les coses que he viscut i els secrets d’altres vides. Reconec que ara mateix gaudeixo més amb un llibre que amb un vi.
—No és que camini sexy, és que soc coixa —pensava en el desgavell de la meva escoliosi. Fins que he hagut de triplicar el temps per moure’m. No és veritat que piano, piano si arriba lontano i menys per Setmana Santa.