Notícies estivals: entre Amaral, Rubiales i les d'Etiòpia, està clar que aquest estiu tòrrid ens ha fos les neurones. De cap altra manera no s'explica que l'il·lustre magistrat Xiol digui que l'amnistia, com a tal, té lloc en un estat democràtic, que el catedràtic Pérez Royo al·ludeixi a l'"agressió sexual" de Rubiales, ni que dues dones amb ganes de focus es dediquin a malparlar des dels micròfons radiofònics de l'ambaixada que amb els diners de tots les va repatriar d'un país al qual mai no havien d'haver viatjat. Tant de despropòsit ha tapat les mamelles d'Amaral, la cantant que va decidir dur a terme un patètic intent de promoció del seu últim disc emulant la Susana Estrada que fa 40 anys ni tan sols va fer posar vermell el murri (llavors encara podia ser-ho) batlle de Madrid, Enrique Tierno Galván, quan va deixar les metes a l'abast de les mans del professor per a més glòria de la fotoperiodista Marisa Flórez.

En què va consistir l'amnistia fiscal del PP, a la qual tothom al·ludeix com a exemple del que ara podria fer el PSOE, no va acabar de quedar mai clar, ja que el Tribunal Constitucional la va considerar nul·la, al·ludint a la violació del principi d'igualtat que suposava perdonar a uns el que s'exigia a d'altres. En aquell cas no era, ni de bon tros, el que ara pretén ser una amnistia de delictes per acontentar Junts en la seva eventual facilitació de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. I potser per això Junts hi vol incloure Laura Borrás, ja que, si uns sí, per què d'altres no? Tanmateix, la Constitució prohibeix els indults generals, per la qual cosa difícilment serà jurídicament possible una cosa que va més enllà d'aquesta figura i que compromet la mateixa legitimitat democràtica de l'Estat que els concedeix.

No ho sé, però crec que a aquest punt de l'estiu el cervell ja no ens dona per a més

Aquesta inapropiada amnistia i el marro que hi pugui haver entre Rubiales i Bonic gairebé han superat en expectació el gloriós paper de la roja al mundial femení de futbol, i sens dubte han enterrat en l'oblit el que en el seu moment va suposar aquell viatge d'aventura a Etiòpia, que va acabar com el rosari de l'aurora. Aquest cúmul d'anècdotes han omplert tertúlies i articles de diari durant aquest mes d'agost, desviant el focus del malbaratament que es produirà si es tornen a convocar eleccions el mes de gener: diputats i senadors en un nombre que s'apropa al de sis-cents suposaran un nombre corresponent de sous i de gadgets diversos que —des del mes d'agost i fins al dia en què algun president de govern espanyol sigui nomenat— ses senyories rebran sense fer res. I sí, ja sé que això passa sempre i passarà en qualsevol cas fins que eventualment Pedro Sánchez sigui investit president. Perquè sabem que Feijóo no ho podrà ser, i imagino que una part de Sánchez voldria que fos el gallec qui s'empassés la crisi que sembla que s'acosta a la tardor.

Mentre passa tot això, van prenent forma els passos de la lapidació del barroer Rubiales (algun d'aquest en tenim, també, en política), lapidació que —en canvi— no es va donar contra Anabel Alonso, que va assetjar Jordi Cruz en un programa de televisió. Com en una sèrie ambientada a l'edat mitjana, és l'últim acarnissament gal·linaci que concita el públic a fer quelcom de manera gregària per no sentir la solitud de la dissidència i no ser, al seu torn, aclaparat per la massa. No ho sé, però crec que a aquest punt de l'estiu el cervell ja no ens dona per a més.