Al Museu del Prado, amb les Meninas de Velázquez per testimoni i una OTAN reviscolada, els caps d’estat i primers ministres atlantistes varen escenificar un acord ben cuinat i presentat amb molt poques errades. Pedro Sánchez, amb somriure de guanyador de gran slam i sense cap aparent esforç, recollia els materials per un annex de traca i mocador d’una enèsima edició personalíssima —sempre reeditada i reinventada— del seu manual de resistència.
En les magnífiques sales on es recollia el millor i més celebrat de la pinacoteca del Prado, Sánchez va muntar una taula de diàleg de luxe que actuava a la vegada de màquina del temps. Era l’amfitrió exultant d’una figura decrèpita, del personatge de l’imperator (ara indiferent, ara fent-se el fonedís, ara fins i tot somrient falaguer i una mica donjuanesc) rememorant tots els Cèsars que ens han travessat tantes vegades a la història, en tantes centúries diferents.
Amb regust massa amarg, que ens queda dels acords de la cimera de la OTAN la traducció cruenta, a la frivolitat impossible, d’uns objectius de desenvolupament en pau i equitat que no es poden aconseguir en els temps en què l'enfocament centrat en la seguretat humana reorienta el debat sobre la seguretat. L’èmfasi de la seguretat es posa molt més en la de les persones que en la territorial. Aquesta idea, unida a la de la responsabilitat humana que es reconeix fonamental en els reptes del nostre temps, es va qualificar com Antropocè i l'Assemblea General de les Nacions Unides va assumir el canvi el 2012, intentant convèncer del nou paradigma les persones expertes en seguretat i responsables de la formulació de polítiques. Es tractava d’anar més enllà de la protecció de l'estat-nació per protegir allò que de veritat importa: les necessitats bàsiques de la població, la seva integritat física i la dignitat humana. Un temari que es podria desenvolupar molt més en el marc del Prado, que el brindis desafinat de l’ampliació d’efectius a la base de Rota… Mentrestant, a la tanca de Melilla es reproduïa el somni de la raó amb monstres engendrats a casernes de falsa bandera. Les persones que morien penjades de les concertines mentre altres eren retornades en calent, sense drets ni humanitat, desfiguraven fins l’horror els conceptes i objectius acceptats i plebiscitats per les Nacions Unides. On era la importància de la qual ens parlen del dret de tota persona a viure sense por, sense misèria i amb dignitat?
És hora de parar esment als senyals que emeten les societats que pateixen un estrès immens i redefinir el veritable significat de progrés
Ja des del títol de l’Informe Especial que es va presentar el passat mes de febrer, Les noves amenaces per a la seguretat humana a l'Antropocè, es parla de l’exigència d’una solidaritat més gran. I en el text es destaca que, malgrat el que es podrien considerar avenços tangibles en desenvolupament, la sensació de seguretat de les persones està sota mínims a gairebé tots els països, inclosos els més rics… i el grau d'ansietat ha augmentat (fins i tot abans de la pandèmia).
Achim Steiner, administrador del PNUD, va parlar en la presentació de l’informe d’aquesta desconnexió entre desenvolupament i percepció de seguretat, dient: “En el nostre afany sense aturador pel creixement econòmic seguim destruint el nostre entorn natural mentre augmenten les desigualtats, tant a dins dels països com entre ells. És hora de parar esment als senyals que emeten les societats que pateixen un estrès immens i redefinir el veritable significat de progrés. Necessitem un model de desenvolupament adequat per a aquest objectiu que estigui construït al voltant de la protecció i la restauració del nostre planeta, i que ofereixi noves oportunitats sostenibles per a tothom.”
Però cal actuar ja perquè les dades són pessimistes: mostren una baixada de l'esperança de vida a nivell mundial, per segon any consecutiu… i un empitjorament de tots els paràmetres de mesura del desenvolupament humà. El canvi climàtic pot convertir-se en una de les principals causes de mortalitat al món, i els canvis de temperatura podrien ocasionar la mort de 40 milions de persones a finals de segle. De fet, no cal esperar tant: la humanitat segons l’Informe (tot i que em sembla més acurat puntualitzar que són els poderosos que juguen a la ruleta russa amb les seves armes i la nostra vida) ja està convertint el món en un lloc gens amable, de veritats distorsionades, i cada cop més insegur, precari i desigual.