L’Albert i jo ens vàrem conèixer fa més de quaranta anys. Ens va presentar la Cris Jolonch, o potser va ser en Pau Arenós —no ho recordo bé— a les aules de la Facultat d’Econòmiques de l’Autònoma, on estudiàvem exiliats els alumnes de Ciències de la Informació, i des de llavors hem conservat una amistat, malgrat passar llargues temporades separats per qüestions merament de la vida. No ens veiem de Pasqua a Rams, però gairebé; un interval llarg, però prou curt per no veure’ns més vells cada vegada que compartim passat, present i futur. La suma de les vegades que he vist l’Albert des que ens vàrem conèixer em permet dir que, si no fos per les fotografies, està igual que fa quaranta anys, gràcies a la relativitat del temps. I de tots els moments compartits, en tinc un de molt ben conservat a la memòria. L’endemà de la nit que va morir el meu pare, uns quants amics varen atansar-se a casa de ma mare per fer-nos companyia i compartir l’angoixa davant de l’atzucac de repatriar un cos caigut a la sala d’espera de l’aeroport de Bangkok. Un cos propietat d’un forense anònim i, potser, maldestre. A la sala d’estar, la Carmen Balcells dirigia les operacions de la repatriació, sota l’atenció de la família, d’en Raimon i l’Annalisa i d’en Rafel Ribó i la Teresa. Hi havia altres persones que no aconsegueixo albirar, però sí que recordo nítidament la Cris, en Pau i l’Albert.
A mi m’agrada molt que els amics que estimo llueixin, i l’Albert ho acaba de fer publicant Què dirà la gent, un llibre meravellosament costumista que porta un títol que només s’entén si hom s’endinsa en les 184 pàgines —l’Albert prefereix els números escrits en guarismes— que expliquen la història d’una família que podria ser la meva, la teva i la seva. La meva àvia, natural de la Garriga, també tenia por del que diria la gent, d’un poble més gran que Taradell però més petit que Vic, quan una decisió podia trencar les normes d’una col·lectivitat asfixiada per unes convencions no escrites, però gravades a foc per generacions i generacions sotmeses als murmuris catòlics, apostòlics i romans. El llibre, escrit en una prosa d’una musicalitat excepcional, acaba convertint un puzle de moltes peces en un fresc d’un temps, d’un país que ha deixat de ser el nostre. I ho fa mitjançant una família que viu entre Vic i Taradell. Una família del segle XX que salta al segle XXI amb l’Albert i el seu germà com a relleu de les generacions dels Om i dels Ferrer, que havien perdut totes les guerres que es fan i es desfan. Ells, l’Albert i el Ramon, són ja els únics testimonis d’una època, els únics que poden donar tridimensionalitat, vida i contextualitzar les fotografies dels morts familiars. Els nostres dublinesos. Els fills, els nets, els nebots o els nebot-nets tindran, si ells volen, la potestat que ara tenen uns germans que un dia seran, com els avis i els rebesavis, una mera fotografia.
Els bons escriptors són aquells que són capaços de convertir en literatura allò que mai sortiria a la portada d’un diari, o mai tindria gaires likes a qualsevol xarxa de les xarxes socials que governen les nostres ansietats. Ansietats d’una generació en descomposició existencial, si la comparem a l’ànsia descrita per l’avi Pep a les cinc cartes que va enviar des del front a la seva dona, l’àvia Maria. Malauradament, en Pep no va ser a temps d’escriure una sisena carta, perquè el varen matar els colpistes en combat.
Escriure un llibre sobre la història d’una família de poble i saber transmetre valors universals només està a l’abast d’un orfebre de l'escriptura
L’Albert i jo venim de dues realitats diferents —jo no tinc vuit cognoms catalans— que s’agermanen per quotidianitats semblants, malgrat haver crescut en una llunyania de 77 quilòmetres, distància que vàrem esmenar quan vàrem entrar a la universitat. Tots dos tenim morts de guerra, família amb els ossos amarats d’humitat a les cel·les de les presons franquistes, i tots dos provenim de famílies silenciades. Però, a diferència de l’Albert, els meus pares —en contra la voluntat dels seus progenitors— mai varen acceptar el silenci i varen assumir els riscos d’una clandestinitat política que els va portar finalment a la presó. Aquell passat silenciat que va viure l’Albert a l’interior mateix de la família no el vaig viure jo, membre d’una nissaga que parlava de política fins i tot quan dormia. El que sí que comparteixo amb el meu estimat Om és haver-me criat en el silenci públic, com quan amb el meu pare agafàvem un taxi i en Manuel em prohibia parlar de res del que comentàvem a casa. Durant el franquisme, molts policies retirats rebien com a premi una llicència de taxista.
No obstant la distància geogràfica i les diferències familiars, amb l’Albert comparteixo les sessions dobles —en el meu cas, xalades al cinema Alhambra de la Garriga, amb les pel·lícules casposes de Fernando Esteso i Andrés Pajares com a preàmbul de la pel·lícula que valia el preu de l’entrada—; la lectura de la revista Interviu en què el meu pare col·laborava i els traumes que em creaven alguns dels seus reportatges sanguinaris i, perquè no admetre-ho, certes pol·lucions nocturnes provocades per dones amb els pits rodons com dues llunes plenes, i el Barça i les transmissions d’en Puyal amb la ràdio col·locada en el centre de la sala d’estar familiar. I també molts mots de la cultura popular com el dallonsis, paraula que la meva àvia Josefina emprava per tapar qualsevol forat lèxic; sense oblidar-me de la Laura, l’amiga de Lluís Llach convertida en una cançó eterna, "amb el misteri dels senzills, els ulls inquiets, el cos altiu", cantada en el gran concert celebrat al Palau d’Esports de Barcelona. Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!!! Amb l’Albert comparteixo el blanc i negre dels programes de la tele i el color daurat dels setanta.
De l’Albert m’agrada la seva amistat, la seva intel·ligència, el seu sentit de l’humor i el misteri que transmeten els seus silencis. És un tipus misteriós, aquest collons d’Om. Però gràcies al Què dirà la gent he aconseguit desxifrar-lo una mica més i situar-lo definitivament com a supervivent d’una època plena de contradiccions irreconciliables. Escriure un llibre sobre la història d’una família de poble i saber transmetre valors universals només està a l’abast d’un orfebre de l'escriptura. Una família, una llengua, un país... el què dirà la gent importa relativament poc. L’important és la paraula escrita que salva la memòria de l’oblit.