Tothom té dret a intentar guanyar-se honestament la vida com pugui fins i tot en la política, però no resulta gaire honest disfressar de causa noble d’interès col·lectiu el que és una estricta batalla entre particulars que es disputen la supervivència laboral. En l’espectacle que han ofert els partits de les esquerres omplint-se la boca de proclames hiperdemocràtiques i antifeixistes no hi ha el mínim debat sobre el projecte polític que hauria de portar a terme una suposada candidatura unitària. De fet, no tenen gaire en comú, fins i tot alguns no dissimulen el seu odi mutu. La raó de tanta guerra és que bona part dels interlocutors, si no surten elegits, atès el seu currículum mediocre, se’n van a l’atur. Així que estan disposats a defensar la conquesta del pa, que deia Kropotkin, però del seu pa, amb dents i ungles.

Un exemple que la batalla no és pas per les idees sinó per les persones és l’acord d’Esquerra Republicana amb Podem que ha imposat Gabriel Rufián a Oriol Junqueras. El partit d’Irene Montero no només s’ha posicionat contra la independència de Catalunya i contra el concert econòmic, sinó també contra el nou sistema de finançament autonòmic que va pactar ERC amb el PSOE. Fa només unes setmanes, el portaveu de Podem, Pablo Fernández, es va posicionar a favor d’una reforma del sistema de finançament autonòmic "que sigui d'acord amb les necessitats de tots els territoris i que permeti que no hi hagi comunitats autònomes de primera, segona, tercera i quarta", afegint que el que havien acordat PSOE i ERC responia a "jocs d'interessos per complaure determinats partits polítics". Al seu dia, Ciutadans no s’hauria expressat gaire diferent.

Per què ERC ha acceptat les exigències de Rufián? Perquè, a curt termini, no tenia més remei. El populisme de Rufián ha estat l’únic factor que ha mantingut ERC a l’alça a les enquestes. Ja ho ha dit ell mateix comparant-se amb l’atractiu que tenia el mico Floquet de Neu al Zoo de Barcelona.

Quan a Rufián el van obligar a encapçalar la candidatura municipal a Santa Coloma de Gramenet, el diputat notava el rebuig que el seu estil generava en bona part de la militància republicana i va sospitar que si res no canviava no duraria gaire com a líder parlamentari, així que va optar per iniciar una campanya de promoció personal com a referent de les esquerres espanyoles que, s’ha de reconèixer, ha estat un èxit mediàtic rotund. Tant, que si ara ERC no hagués acceptat les seves exigències, el partit no tenia un recanvi de la mateixa potència electoral i fins i tot se’l podrien trobar com a contrincant. No cal dir que si ERC hagués sacrificat Rufián, el partit hauria perdut alguns escons.

No resulta gaire honest disfressar de causa noble d’interès col·lectiu, com fan els partits de les esquerres, el que és una estricta batalla entre particulars que es disputen la seva supervivència laboral

Així que la direcció d’ERC ha hagut de plegar-se a la voluntat del seu portaveu al Congrés, que a més ha imposat una purga al grup parlamentari, traient-se de sobre diputats com Francesc-Marc Àlvaro, amb qui les relacions personals no eren pas amistoses. Junqueras, quan va fitxar Àlvaro com a independent, sent com era convergent, li va prometre dues legislatures i ha mirat de complir la seva paraula col·locant-lo de candidat al Senat, d’elecció factible però no segura.

Però ara, a qui fa més nosa Rufián és a Ada Colau, que no ha trigat ni un minut a atacar ferotgement el seu rival. Colau, la mateixa Colau que li va arrabassar l’alcaldia a ERC amb un acord amb Manuel Valls, pretenia ocupar a Barcelona l’espai a l’esquerra del PSC sense rival. Ha comès un error de càlcul, perquè el que no podia fer Rufián era obligar Junqueras, que somia a ser president de la Generalitat, a dissoldre les sigles històriques d’ERC en un conglomerat espanyol amb Comuns, Sumar, Podem, Más Madrid, Esquerra Unida i el sursum corda.

La unitat de les esquerres la fan impossible aquelles persones de segona fila que amb el seu partit tindrien alguna possibilitat de ser elegits i que amb la unitat han de cedir el lloc a un altre partit. Llavors ja no surten i se’n van a l’atur. Per entendre’ns. Irene Montero pot sortir elegida si és la número 1 i fins i tot si era la número dos amb un pacte amb Front Ampli, però en aquest cas, la persona que amb Podem aniria de número 2, el pacte la relegaria al número 5 o 6 amb un risc evident de no sortir elegida. Aquestes persones segur que s’oposaran a qualsevol acord seguint la tesi d’Alfonso Guerra, “mejor perder con los nuestros que ganar con los suyos”.

La cosa és diferent més enllà de Madrid i Barcelona. Sumar, amb Podem dins, va treure un sol diputat en quinze províncies, més dos a Sevilla i tres a València. Si ara van junts, potser el repeteixen, però si van separats, segur que no. Un diputat són diners a repartir i diversos llocs de treball. Aquí l’acord no és tan difícil perquè la fracció d’un és més que zero.

Mentre dura l’espectacle, els pagesos protesten, els trens no funcionen, els mestres i els metges fan vaga, molta gent busca un habitatge per viure i no el troba. Diversos especialistes de la ciència política ja han assenyalat com una amenaça a la democràcia el que denominen la privatització de la política, convertida en una batalla entre particulars que, allunyats de la realitat social, es disputen les engrunes que els poders de l’Estat distribueixen per mantenir-los dins del sistema i que res no canviï.