Sorprèn el poc ressò que ha tingut en el nostre país la recent visita a Andorra del secretari d’Estat de la Santa Seu, el cardenal Pietro Parolin, tot passant per la Seu d’Urgell. I més tenint en compte que la visita, més enllà del protocol, ha tractat temes especialment substancials i que toquen el moll de l’os de l’estructura institucional andorrana, cosa que entenc que hauria de ser d’interès també a casa nostra.

El primer a ressaltar és el nivell de la visita. El secretari d’Estat és la segona autoritat del Vaticà, just per sota del papa Francesc i, de fet, aquesta és la primera ocasió que algú que ocupa aquest càrrec visita Andorra i, si no l’erro, també la Seu d’Urgell; i sols per això ja ens trobem davant d’un fet d’una certa excepcionalitat.

Però si a més hi sumem el fet que aquesta visita es du a terme en el context dels rumors que circulen en els darrers temps sobre el futur institucional del coprincipat eclesiàstic, i de la progressiva aproximació de la data de jubilació de l’actual copríncep eclesiàstic, Joan-Enric Vives, la importància de la visita pren molt de cos, també per a Catalunya.

Prou conegut és que, des del seu naixement a finals del s. XIII, Andorra té dos caps d’Estat coneguts com a coprínceps. Un d’ells és el president de França, hereu en aquest sentit dels monarques francesos que, alhora, havien heretat aquesta dignitat del Regne de Navarra i aquests dels ducs de Foix, els primers que l’ostentaren. Per la banda meridional dels Pirineus, la funció de copríncep l’ha ostentat sempre, en els seus set segles d’existència, el bisbe de la Seu.

Això va ser corroborat fa trenta anys, el 1993, quan la Constitució Andorrana fou aprovada per referèndum; tot adaptant el país pirinenc al model de democràcia parlamentària de matriu occidental, i consolidava el rol dels coprínceps, tot i que centrant-lo en les dimensions ja més institucionals i cerimonials.

El rum-rum que en els darrers anys corria sobre l’eventual desaparició del coprincipat eclesiàstic generava preocupació, sobretot en la classe política andorrana

Sigui com sigui, aquest sistema ha estat un element clau en l’estabilitat d’aquest microestat, que durant segles ha anat gestionant una idiosincràsia i una situació geogràfica molt particular; un marc institucional que l’ha ajudat també a navegar en mig de les tensions que s’han donat a banda i banda de les seves fronteres. Un estat que es troba també en un moment delicat de transició en el seu model econòmic i en plenes, complexes i llargues negociacions per assolir un Acord d’associació amb la Unió Europea —superats i desbordats els tractats duaners i monetaris de fa anys.

En un context com aquest, el rum-rum que en els darrers anys corria sobre l’eventual desaparició del coprincipat eclesiàstic generava preocupació, sobretot en la classe política andorrana. Uns feien córrer que això seria per decisió unilateral de la Santa Seu, argumentant que l’actual pontífex no seria partidari de mantenir aquesta figura d’orígens medievals. D’altres, que això seria resultat d’unes tensions que indefectiblement acabarien arribant davant una futura, i eventual, legalització de l’avortament a Andorra. I molts ho vinculaven a la jubilació de l’actual copríncep, Joan-Enric Vives, que l’estiu vinent assolirà els 75 anys, l’edat en què els bisbes han de presentar la seva renúncia a Roma.

Doncs la visita de Parolin, pràcticament ignorada a Catalunya, a pesar de la seva transcendència, ha clarificat l’escenari de manera meridiana; això sí amb les dosis de finezza amb què tradicionalment s’ha caracteritzat la diplomàcia vaticana. Ni la Santa Seu té cap interès a canviar l’actual estatus, ni tampoc Andorra; segons van traslladar a Parolin no sols el cap del Govern, Xavier Espot, també els representants dels partits polítics del país.

Respecte a la qüestió de l’avortament, el secretari d’Estat ha indicat la confiança de trobar una solució “satisfactòria per a tothom”, davant “una qüestió molt delicada que cal afrontar amb discreció i intel·ligència”. I respecte a la successió del bisbe de la Seu —i copríncep—, Pietro Parolin va indicar que no semblava que hagués de ser immediata i que l’opció del bisbe coadjuntor, que es podria nomenar aviat però no prendria el relleu fins que la renúncia de Vives fos del tot efectiva, era “una bona fórmula”.

Pel que diuen els que en saben, la visita ha deixat bon regust de boca tant a Andorra com al Vaticà i a la Seu d’Urgell. Qui conegui l’actual copríncep, sabrà que això no és un fet casual, com també deu haver ajudat el fet que el secretari d’Estat fa anys que coneix i segueix el complex dossier peninsular.

I si algú encara té dubtes de la rellevància per a Catalunya d’aquesta visita, dues pistes. La primera és que el primer ministre (aquest és el rang al qual s’assimila internacionalment el de secretari d’Estat del Vaticà) d’un país molt petit, però molt influent, ha passat pels Pirineus, ha conegut la Seu d’Urgell i per primera vegada ha visitat Andorra. La segona, és de més pes i té forma de pregunta. Partint de la base que, ara com ara, el coprincipat francès ningú el posa en dubte, en el cas —ara de moment descartat— que l’eclesiàstic desaparegués, en qui recauria? Seguiria el model del copríncep “septentrional” i recauria en el cap de l’estat que es troba al sud d’Andorra?