De vegades em fa l’efecte que les obsessions polítiques ens fan perdre la perspectiva. El mateix dia que a l’hemicicle del Congrés dels Diputats espanyol ressonava la llengua catalana (i altres llengües peninsulars), a Europa l’oficialitat del català quedava momentàniament encallada. Atès que el compromís contret per Pedro Sánchez amb Junts per investir Francina Armengol presidenta del Congrés només s’ha acomplert a mitges, de seguida s’han sentit els retrets d’alguns sectors independentistes, especialment els de la quarta llista i els dels malcontents de Twitter. Si ho analitzéssim bé, sense intransigències, donaríem a tots dos fets la dimensió “històrica” que tenen. Hi ha qui creu que poder emprar el català a les Corts, o aconseguir-ne l’oficialitat a Europa, farà minvar la força del moviment independentista. Aquesta gent tem que aquest reconeixement, que saben transcendental, potser allunyarà de l’independentisme persones que ja se sentiran satisfetes amb una cessió com aquesta. Amb això i amb un concert econòmic, diuen, l’independentisme perdria bufera. Potser sí, però Catalunya guanyaria sobirania.
La desconfiança cap a la base és típica d’algunes classes polítiques dirigents. Les consolidades i les que aspiren a ser-ho, però sobretot, les que actuen amarades d’un populisme existencialista que fa basarda. Catalunya no és un terròs de sucre. No saber valorar la importància històrica de la introducció de l’orellera a les Corts perquè catalans, mallorquins, valencians, bascos i gallecs puguin expressar-s’hi en la seva llengua és una estupidesa. Al contrari, és un fet històric del qual es parlarà durant anys, sobretot si dura i es consolida. El nacionalisme espanyol és castellanitzant, com tothom sap, i l’actitud davant els drets de les minories ibèriques és com la que va expressar Felipe González sense vergonya —amb una platea plena de gom a gom aplaudint-lo a cor què vols—: en desitgen l’extinció per tal que deixin de molestar. Amb un espanyolisme com aquest, el que va passar al Congrés és una victòria que hauríem de celebrar amb l’alegria que es mereix. Estem massa acostumats a celebrar derrotes.
Com que ja veig que algú arrufarà el nas, deixo clar, d’entrada, no crec —i ho afirmo rotundament— que amb el pacte de la mesa —o inclús amb el d’investidura— s’estigui debatent el futur de la independència de Catalunya. Assolir la independència no dependrà mai d’un pacte conjuntural. La via per arribar-hi és una altra, més complicada. La ferotge repressió de l’Estat davant l’1-O ens hauria de fer veure que la independència arribarà bé amb una acció unilateral o bé, si aconseguim anar doblegant resistències, mitjançant un acord sobre l’autodeterminació. De moment, la unilateralitat vam provar-la una vegada, el 27-O, sense gaire èxit, però, si cal, no serà l’última. Cap independentista no pot renunciar al dret a la secessió, i encara menys fer-ho sota el xantatge de la repressió. Tindrem temps per anar paint la situació i, un cop assumida, planificar què fer en el temps a venir.
La ferotge repressió de l’estat davant l’1-O ens hauria de fer veure que la independència arribarà bé amb una acció unilateral o bé, si aconseguim anar doblegant resistències, mitjançant un acord sobre l’autodeterminació. Cap independentista no pot renunciar al dret a la secessió, i encara menys fer-ho sota el xantatge de la repressió
Un cop fracassada la investidura de Núñez Feijóo, serà el torn per debatre la investidura de Pedro Sánchez, qui, recordem-ho, no és el candidat que va guanyar les eleccions a Espanya. Des del 2019, el PSOE encapçala una coalició, de la qual és membre Esquerra, que supera l’aliança del PP amb Vox i Coalició Canària, però que és insuficient per arribar a la majoria. Com tothom sap, Junts té en aquests moments l’oportunitat de collar de valent el PSOE. Té la mateixa força decisiva que tenia Esquerra el 2019, per bé que n’està traient un rèdit superior. Llavors, el 2019, el pacte d’investidura del PSOE amb Esquerra va donar com a fruit, en termes de política nacional, l’indult dels nou vips del Procés empresonats, una reforma del Codi Penal més que discutible i una taula de diàleg que no ha funcionat. Aquell pacte no va evitar que el govern espanyol, integrat per PSOE i Sumar, transferís a l’Europol la idea, inclosa en l'informe anual titulat Tendències i situació del terrorisme de la Unió Europea 2023, que “l'independentisme català i el basc són actualment els més actius i violents de l’escena separatista espanyola”. A Catalunya no hi ha hagut cap mena de violència estructural durant els deu anys de mobilitzacions massives i pacífiques.
Qui pot confiar en uns partits que promouen la “guerra bruta”? La resta dels acords d’Esquerra amb el PSOE del 2019 han estat sectorials, derivats de les seves coincidències ideològiques amb l’esquerra jacobina i centralista espanyola, encara que de vegades això hagi comportat lesionar, com en el cas de la Llei d’Habitatge, les competències de la Generalitat. Esquerra de vegades fa una cosa a Madrid i la contrària a Barcelona, i així es tira un tret al peu. Junts, que tampoc és que sigui el súmmum de la coherència, ha aprofitat el seu moment d’una manera molt diferent. Més eficient, si ho valorem des d’una òptica empresarial, tot i tenir en contra la gran majoria dels mitjans de comunicació catalans, decantats descaradament cap a Esquerra o el PSC-PSOE i els comuns. I així és com Carles Puigdemont s’ha convertit en el protagonista de la política catalana i espanyola i, alhora, en el director d’orquestra de Junts, partit al qual ha imposat una estratègia clara: diferenciar entre la negociació per elegir la mesa i la presidenta del Congrés, a canvi del reconeixement del català a les Corts i a la UE, i la negociació de la investidura de Sánchez, una mica més cara i, també, més dificultosa. Esquerra hauria pogut fer exactament el mateix el 2019? Sí, perquè tenia la força per fer-ho, però va optar, com ja he indicat, per altres reivindicacions. Puigdemont i els seus han vist ara l’ocasió d’obtenir realment un avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, i vistes les reaccions furibundes en contra dels dinosaures conservadors i socialistes, no ha estat desencertat del tot aprofitar-la.
Aconseguir l’oficialitat del català a Europa no és tan fàcil, perquè no depèn tan sols d’una majoria parlamentària. Aquí els interessos dels estats de la Unió són molt diversos. Però l’èxit inicial de Junts, que, hi insisteixo, hauria pogut ser d'Esquerra el 2019 si s’ho hagués plantejat, és haver obligat el govern espanyol a presentar oficialment la qüestió en una reunió del Consell d’Afers Generals de la UE. Com que el ministre d’Exteriors espanyol no devia tenir ben lligada la votació, va decidir retirar el punt de l’ordre del dia i esperar per tornar-lo a plantejar en una de les dues reunions que se celebraran abans no es voti la investidura de Pedro Sánchez a finals del mes de novembre. O sigui que cal no donar res per perdut. En relació amb Europa, el PSOE ha complert la meitat del pacte. Junts, si no vol perdre credibilitat, haurà d’estar molt atent per avaluar, quan toqui, fins on s’ha arribat i si convé exigir més. El pla B de Junts és aquest. El que caldria saber valorar ara és que mai fins avui el reconeixement del català no havia entrat en l’agenda europea. És un fet tan històric com l’ús de català a les Corts. No sé si Europa ens mirava el 2017, però està clar que el 2023 s’ha hagut de posicionar sobre Catalunya passant per alt l’intent del PSOE i Sumar de criminalitzar l’independentisme aportant informació falsa a l'agència policial europea. El més important és que cap dels estats de la UE, ni tan sols Itàlia, governada per un partit aliat de Vox, ha imposat un veto contra el català. No saber valorar aquest fet em sembla, francament, un error.
El més important és que cap dels estats de la UE, ni tan sols Itàlia, governada per un partit aliat de Vox, ha imposat un veto contra el català. No saber valorar aquest fet em sembla, francament, un error
Investir Pedro Sánchez sense posar un preu molt alt, com ho és l’amnistia i buscar acordadament un espai on integrar un mediador entre les parts, tindria un cost també molt alt. Electoralment, ja s’ha comprovat que la manca d’exigència castiga els partits independentistes amb l’abstenció. Tanmateix, les circumstàncies han ofert a Junts la possibilitat de posar a prova la seva estratègia, la famosa “confrontació intel·ligent”, que és molt diferent de l’estratègia d’Esquerra perquè parteix de la idea que el PSOE i Sumar, i naturalment el PP, són els enemics de l’independentisme. Junts se n’està sortint bé, almenys de moment, i Puigdemont ha recuperat una iniciativa que havia perdut temps enrere. Quan preguntes a què aspiren, la resposta apunta, inequívocament, cap a un “acord històric” que no tingui res a veure amb la repetició d’un pacte conjuntural com el del Majestic del 1996 entre CiU i PP. Posen l’exemple, per donar-hi la solemnitat que busquen, de l’Acord de Divendres Sant del 1998 que va obrir les vies de solució del conflicte nord-irlandès. No és poca cosa, malgrat que hagi transcorregut un quart de segle i la reunificació irlandesa continuï pendent. Amb aquell acord, el Sinn Féin va aconseguir, abans de tota altra cosa, la llibertat dels presos (la majoria condemnats per terrorisme), afermar la pau i, en darrera instància, capgirar la truita. Avui els republicans són el primer partit d’Irlanda del Nord, en vots i escons, tot i el col·lapse de l’executiu. La qüestió de l’amnistia és, per tant, central, com ho va ser a l’Ulster, però Pedro Sánchez dilata la decisió. Per tenir assegurat el vot afirmatiu de Junts, el grup socialista hauria d’haver presentat aquest matí al Congrés una proposició de llei d’amnistia. Com que això no passarà i la norma s’haurà d’aprovar després, Puigdemont reclama, a canvi d’aquesta espera, un mediador o verificador que certifiqui que l’amnistia serà real.
La gent vol que li diguin les coses clares. Jo els plantejo, per acabar, un seguit de preguntes i els convido a reflexionar-hi amb calma. Al final, els posaré un dilema que haurien de respondre amb honestedat. Posem que Junts assoleix que s’aprovi una amnistia que beneficiï els 1.432 encausats que ha enumerat Òmnium. Què els semblaria? Imaginem que el PSOE accepta la figura d’un relator-mediador que convingui a totes dues parts en el marc que s’acordi. Ho trobarien malament? Com valoren vostès que Junts hagi obtingut l’oficialitat del català a les Corts espanyoles i, en canvi, que la mateixa qüestió hagi quedat encallada en l’agenda de la UE? Davant un panorama així, els resultats del qual, els negatius i els positius, caldria verificar, vostès què creuen que hauria de fer Junts? ¿Investir Sánchez i aprofitar el poder que els ha donat les urnes per collar el PSOE durant els pròxims quatre anys o bé els recomanarien que llancessin una moneda a l’aire per provar sort amb una incerta repetició electoral? Madurem-ho. Tenim temps per fer-ho i jo els acompanyaré en la reflexió amb una tanda d’articles. El que està clar, en aquest moment si més no, és que Puigdemont ha aconseguit capgirar la sensació de frustració de l’independentisme.