Vinga, digue’m intensa. Així quedo com una boja i em deshumanitzes. Sí, vinga: així queden justificades totes les teves violències. És més fàcil desacreditar-me que reconèixer els teus abusos. Més còmode que entendre perquè estic tan enfadada i ofesa. Fer-te responsable dels teus actes o de les teves actituds no és una possibilitat, oi? Sempre és més senzill ridiculitzar que revisar-se. Enfotre’t del que faig malament és més divertit que posar en valor el que faig bé.
Fem massa soroll, cridem massa, se’ns veu massa. Era millor quan érem discretes i creuàvem les cames per ocupar menys espai. Quan vivíem a l’ombra d’un gran home, netejant i fent allò que ell no feia. Quan criàvem soles els fills i ells “ajudaven”. Més fàcil titllar-nos d’inestables que aguantar, acceptar o intentar reparar les nostres queixes. El que molesta és que ho diem en veu alta: n'estem fartes.
Perquè un home és un líder i nosaltres som unes manaires. Si ens assenyalen com a malaltes, qüestionen totes les nostres paraules i sentiments. Per això és més fàcil perdonar sempre, fer veure que no passa res, mirar cap a una altra banda, com si el nostre temps i les nostres emocions no fossin tan importants. És millor que fem teràpia per continuar suportant heroicament les injustícies dels que no en fan. El “sexe dèbil”, ens anomenaven. Potser si que tenien raó, però era perquè eren dones físicament i psicològicament esgotades. Que no t’entenguin o que ni ho intentin et deixa KO en tots els sentits. Prou fem intentant explicar els nostres sentiments i les nostres emocions, que és una cosa molt valenta. Que jo sàpiga, no hi ha covards ni covardes felices.
El que més m’agrada és que em diguis que soc addicta al drama. Sí, digue’m boja del cony, si us plau, t’ho prego, que així encara em veuràs més intensa. Ja sabem que quan tenim la regla, o estem ovulant, o tenim la menopausa, o travessem la pubertat, estem histèriques. El cicle menstrual ens converteix en monstres; només ens en lliurem un parell de setmanes al mes i uns pocs anys de la vida. Unes drama queens en tota regla (i mai més ben dit). On hi ha hormona, no regna la neurona —diuen. Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar. Moltes d’elles, per cert, eren enòlogues o cerveseres denunciades perquè feien competència al mercat.
Sempre és més senzill ridiculitzar que no pas revisar-se
Si ets d’aquestes dones tan “no feminista” perquè no creus que li deguis res al feminisme… però has pogut anar a la universitat, viatjar sola, votar, portar texans, tenir un compte bancari, portar rímel, casar-te amb qui i quan has volgut, parir amb epidural, tenir més d’una parella, utilitzar anticonceptius o divorciar-te… potser sí que deus, com a mínim, un 'gràcies' a aquelles dones que intensament van lluitar per canviar la mirada del món. Les claus velles no obren portes noves.
La bogeria sempre ha estat vinculada a les dones. Totes hem estat, algun cop, la que exagera, la que està boja, la que és massa intensa. Celebrem aquest 8 de març —i cada dia— aprenent el que admirem d’altres dones i desaprenent allò que no ens agrada. Que el mansplaining els faci enrojolar a ells, no a nosaltres. Que no pensem que només som atractives quan som joves. Perquè segurament aquell qui diu que no és ni feminista ni masclista i que et diu que ets massa “intensa”… és perquè una mica masclista també ho és.
I, tanmateix, sóc jo qui titlla la meva mare d’intensa quan m’envia la desena de missatges (per no dir pòdcasts). I penso: què faré quan ja no els tingui? Ella, que sap abans que jo el que em passarà. Som les de la intuïció, deia Shakira. O és que ja som moltes generacions que ho intentem fer tot i tot bé. Que tenim les nostres agendes i les dels altres al cap. I això fa que moltes menys vegades de les que caldria, ens exploti el cap amb les circumstàncies de la vida.