És connatural que, com a éssers socials que som, siguem també gregaris. La tendència a sentir-nos a gust entre aquells entre els que ens identifiquem ens fa "pertànyer". I el sentiment de pertinença ens apaivaga una miqueta el temor de la solitud que ens aterreix. Ens passem la vida intentant no ser conscients d'allò que ens fa por, eliminant la simple possibilitat de pensar per un instant en el que ens fa pànic. Preferim mantenir-nos en aquesta anomenada "zona de confort" que ens dona el conegut. De vegades, els més intrèpids, s'allunyen per descobrir, per sortir-se al desconegut, al diferent, i tornen tenint una capacitat més gran d'assumir que les pors existeixen i que l'única manera de superar-les és reconèixer-les i plantar-hi cara.
Fa anys que tinc la sensació que existeix una por, bastant generalitzada, a fer-se preguntes. A qüestionar-se les coses que passen al nostre voltant, sigui a prop o lluny. Tinc la constant sospita que hi ha massa gent que no està disposada a plantejar-se que potser aquella idea sobre aquesta qüestió pogués no estar del tot fonamentada. Quantes vegades s'ha preguntat vostè per què pensa o se sent de determinada manera davant de països, persones, religions, menjars, cultures o ideologies que en realitat no coneix? La majoria de les idees que se solen tenir al cap, per desgràcia, les més extremes, no solen ser fruit de les nostres experiències viscudes. Són, més aviat, les idees que altres volen que tinguem. I per a això, cregui'm, s'inverteix una ingent quantitat de recursos. Sí, perquè vostè odiï, o perquè desitgi tenir o ser una cosa concreta.
No li descobreixo res si li parlo de publicitat. Que, precisament, és això: convèncer-lo que una cosa que no ha provat és millor que un altre producte similar. Una vegada que vostè ha fet el pas de provar, tret d'en desastrosos casos, el més possible és que se senti còmode i segur i no torni a canviar d'opinió. Olors, sabors, peces de roba, destinacions, equips, partides, diaris, emissora de ràdio. Creiem que elegim i que, a més, ho fem perquè tenim criteri. Sense negar que en alguns casos hi ha qui el té, cada vegada m'inclino més a pensar que hi ha una deriva aparentment còmoda que prefereix no sortir a comprovar si l'altra podria ser una opció molt més interessant i positiva. I curiosament, quan un fa el pas i prova, també resulta que se sent còmode en aquest nou lloc: fora de la cleda, fora del cubicle, de la cadena, de l'emissora, del diari, de la secta, de l'església o del partit. És com la primera vegada que un es banya nu en una platja deserta. Tornar a la normalitat et resulta molest, ple de superficialitats que, en realitat, incomoden i desfiguren el que se sent quan descobreixes aquesta brutal sensació de llibertat.
Per poder ser lliure és fonamental plantejar-se, precisament, que no ho ets. Per molt que et vulguis convèncer que les decisions les preses amb base en el teu criteri, sospesat, analitzat i a consciència raonat, per desgràcia, som molt més influenciables del que ens agradaria poder reconèixer. Mantenir-nos ordenats, com éssers previsibles, resulta molt rendible a determinades ments pensants: és el que mou les tendències de consum, les crides, modes; és el que fa guanyar o perdre eleccions; el que ens genera divisions entre iguals; el que ens fa admirar els qui realment hauríem de menysprear. Ser lliures, al contrari, suposa un esforç que, tret de la satisfacció personal que suposa, i els problemes que et pot fer evitar a llarg termini, resulta molest. Perquè comporta haver de parar-se a pensar que la primera idea que ens assalta potser no és la bona; és més, segur que no ho és. I prendre's seriosament buscar informació que ens aporti diferents punts de vista, perquè enganyar-nos, requereix temps, energia i dedicació. I la majoria som, en general, bastant mandrosos.
Tanmateix, és de vital importància aprendre a ser lliures. És l'únic que ens pot garantir que la nostra espècie pugui algun dia viure sense por. I òbviament, aquell dia, si arriba, potser descobrim la manera de conviure enriquint-nos de la diversitat, que en realitat l'únic que té és positiu. El menyspreu cap a l'altre s'ha instal·lat en la nostra cultura, en la nostra convivència. Creure'ns més llestos que l'altre alimenta un ego malentès i mal nodrit. Defensar conceptes sense base en els fets acaba sent tan desagradable com ho és la incoherència. I la pudor que desprèn acaba per cobrir-ho tot.
Em pregunto com és possible que ens omplim la boca de respecte cap a l'altre mentre no es para d'alimentar l'odi a qui discrepi en la més mínima qüestió. Em pregunto com podem parlar de llibertats quan cada vegada es persegueix més la determinació basada en la capacitat d'elecció. Em pregunto com podem viure en un sistema on alguns pocs escolleixen que es mati en nom de tots. Només arribo a la conclusió que mentre la majoria entra a la roda sense adonar-se'n, perquè està penalitzat pensar, una minoria s'encarrega contínuament d'engreixar la maquinària perquè continuï rendint-lo.
Qui es beneficia del conflicte necessitarà perpetuar-lo. Com sigui. I no sé si serà perquè vaig complint anys, o perquè la qüestió esdevé ja realment insuportable: però el clima en el qual vivim resulta ja irrespirable. Es van perdre els grisos, els equilibris, els reconeixements mutus. La polarització està generant un panorama en el qual es miri on es miri tot resulta ja una caricatura del que voldríem veure. Els enganys als quals se'ns pretén sotmetre són de tal magnitud, de tal nyap, que resulta feridor combregar amb tals rodes de molí sense despentinar-se. Tenim una classe dirigent, es miri per on es miri, que per molt que s'esforci, no representa, ni de lluny, la societat que la sosté. Tenim uns desequilibris ètics, cívics i per descomptat, culturals i econòmics que generen desesperació. Una societat que té grandíssimes necessitats que sembla estar entotsolada sense voler despertar. Una rere l'altra, les mentides diàries borbollegen mirem on mirem. I el resultat final és que vostè i jo hem de pagar més per tot, tenint cada vegada més por.
El resultat final és, terriblement, que en aquests moments hi hagi milions de persones que agonitzen de fam, que manquen d'un lloc on sentir-se segurs. El resultat són les bombes, els soldats que massacren, violen, torturen. El resultat són milers de milions de diners, que surten de la suor del front dels qui paguen imposats, que es destina a alimentar un monstre que mata aquells que també han passat la seva vida treballant per sostenir un govern que no és capaç de protegir les seves vides, les seves cases.
En quin punt succeeix aquest salt en el qual algú s'atreveix a prendre decisions que destrossaran la vida d'altres persones? En quin punt se suposa que això ho fa en nom meu?
Si hi hagués realment llibertat, no consentiríem que tot el que estem vivint passés. Però no n'hi ha. I perquè no n'hi hagi necessiten que ni vostè ni jo no ens preguntem res. No vagi a ser que arribem a la conclusió que en nom nostre, amb els nostres diners, s'estan fent coses que nosaltres mai no faríem. Ni consentiríem.
El primer pas, potser és, atrevir-se a pensar que el que pensem, potser mereix ser plantejat d'una manera diferent.