23 de febrer
M'agrada llegir dietaris perquè és com viure la vida d'un altre. Els que són bons generen una certa addicció, però no en el sentit d'estar enganxat al tabac i fumar dins la dutxa, sinó més aviat la dolça addicció de trobar-se càlidament dins la manta al sofà o de llevar-se a quarts de cinc de la matinada i saber que encara queda son, que vol dir somni, abans no soni l'alarma. Confesso ser un ionqui d'aquest instant, però per sort encara no cal trucar a cap camell per comprar un bon llibre i aconseguir una satisfacció semblant, ja que només en un dietari, per exemple, ara podria escriure una entrada en la qual divagués sobre la semblança entre la lectura plaent i la lectura placental, que és com jo anomeno aquella mena de llibres en els quals voldria quedar-me a viure pel confort que em generen. És el que m'ha passat amb La dansa dels dies (Proa, 2024), l'últim dietari de l'Àlex Susanna.

24 de febrer
Fa set anys vaig proposar-me un dels propòsits més importants de la meva vida: obligar-me a escriure cada matí en comptes d'apuntar-me al gimnàs. Volia dir bon dia amb la lucidesa dels taxistes que a primera hora ja ho saben tot del món, per això vaig decidir llevar-me cada matí abans no sortís el sol. Sacrificar hores de son permet fer el cafè sense presses al sofà, llegir la premsa digital o repassar Twitter en aquella hora en la qual fins i tot Twitter és com un bar amb la persiana abaixada. "Quan tu t'atures, el món es posa en marxa", deia l'Espinàs, i era aleshores, enmig d'aquella calma, quan escrivia cada matí un post a Facebook signat amb el hashtag #quaderntactil. Aleshores encara vivia al Penedès i desitjava arribar a la feina amb la sensació que treballo per viure, no pas que visc per treballar, travessant cada dia totes aquelles carreteres entre vinyes amb la certesa que ja havia fet el meu exercici matinal. Ho vaig complir durant un any, sens falta. Feia gimnàstica a primera hora, sense samarreta tèrmica ni un calçat exclusiu comprat al Decathlon. Sense fotos a l'Instagram dient "Come on, monday" ni cap beneiteria d'aquest tipus. Creia que feia exercici per no perdre el ritme, però set anys després he entès que, més que fer-lo per no rovellar-me, el feia per deixar de ser de ferro.

25 de febrer
Fer-se gran és diluir metàfores amb litres de pragmatisme, suposo, per això el primer de gener d'enguany vaig proposar-me un propòsit d'any nou: tornar a fer gimnàstica matinal, però aquest cop de forma canònica, amb xandall, calçat de runner i una aplicació del mòbil que calcula quants quilòmetres he corregut. Procuro fer-ho tres matins a la setmana excepte els dimecres, que és el dia que escric l'article dels dijous, però a les set del matí el despertador ressona com l'alarma d'un bombardeig quan el primer motiu per llevar-se és sortir a gambar per la Diagonal. Després de dos mesos vivint aquest calvari matinal, fa una setmana vaig decidir canviar d'horari i fer-ho als vespres, ja que per fi he entès que l'única motivació que tinc per córrer és escriure un llibre de resposta a Haruki Murakami argumentant-li De què parlo quan parlo de córrer: de confirmar que als matins l'única gimnàstica que tolero és la que té a veure amb l'escriptura.

26 de febrer
Una vegada, fa més de deu anys, vaig escriure que marxar del poble i tornar a Barcelona un diumenge a la tarda era com partir a l'exili. Un senyor molt savi i entès, però, va comentar-me el tuit dient que em rentés la boca amb sabó abans de parlar de l'exili, i tenia raó. Això no impedeix que els diumenges a la tarda siguin igual de tristos que fa una dècada, per això ahir vaig decidir acabar-lo d'entristir encara més i sortir a córrer. De retorn cap a casa, l'Haidé em va escriure un whats dient que acabava d'arribar de Vilafranca i s'havia adonat que ens faltava paper de vàter, menjar pel conill i, ja que hi som, una pizza per sopar. Abillat amb el meu xandall Kappa de l'AC Siena i suat com un porc, vaig entrar al SuperCor del carrer París per fer la petita compra, però a la cua de la caixa vaig notar que un paio em mirava de cua d'ull, tímidament, talment com si hagués vist alguna cosa estranya. Potser és un italià de Siena, vaig pensar. O potser és un bon jan que vol aconsellar-me que aquest paper higiènic és d'aquells aspres que semblen paper de polir i enceten les galtes del cul. Tot d'una va apropar-se'm i va preguntar-me si jo era el Pep Antoni Roig. "He llegit el teu nou llibre sobre l'Espinàs, L'aire de les coses". Em vaig quedar tan parat que no sabia què dir, però encara vaig al·lucinar més quan va explicar-me que era l'Antoni Isarch, professor de Filologia Catalana a la UB i expert en Domènech Guansé. Un espera conversar de literatura amb filòlegs al pati de l'Ateneu o els passadissos de La Central del carrer Mallorca, però no a la cua del SuperCor amb una bossa d'escarola a una mà i una pizza Buitoni a l'altra. En menys de tres minuts vam xerrar de tot, des de Guansé fins als prerafaelites que ens explicava Jordi Castellanos a la UAB passant per La fabricanta de Dolors Montserdà, la vessant poètica i poc reivindicada de Guimerà, l'Espinàs comparat amb Sagarra o Pla o el costumisme de Robert Robert. "Jo soc d'una promoció molt més antiga que la teva", em va dir, però era igual: en anys diferents i en cursos diferents, a tots dos el Jaume Aulet ens havia alertat amb encert que estem podrits de literatura.

27 de febrer
"No és un llibre sobre l'Espinàs, sinó sobre el seu ofici: escriure. Per això el vaig fer anant cada matí al Velódromo a fer gimnàsia", vaig dir-li ahir a l'Antoni Isarch quan em va preguntar com havia anat el procés d'escriptura de L'aire de les coses. Sempre m'ha agradat escriure als bars, però quan vaig proposar-me escriure un dietari sobre els meus sis mesos llegint l'Espinàs a fons vaig saber que havia de fer-ho allà. A més, 'anar al velòdrom a fer gimnàstica' és una frase absolutament versemblant. La literatura és dir el que sembla real, però donant-li un sentit poètic. Per a mi, però des d'ahir, em sembla que ja mai més podré desempallegar-me de la poesia quan em proposi escriure al Velódromo: mentre érem a la caixa de pagament del supermercat i una noia amb mitja dotzena d'ous ens preguntava si es podia colar, l'Antoni va explicar-me que Cèsar August Jordana havia escrit la majoria dels seus articles a la revista Meridià des del Velódromo i en plena Guerra Civil. "La Maria Campillo els va aplegar tots al llibre La veu de les sirenes, editat per 1984, busca'l", em va dir. Gràcies a aquesta frase fa tot el dia que llegeixo a ARCA els números de Meridià, que portava per subtítol Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista. Si tingués un dietari i no hagués abandonat el meu quadern tàctil a la dissort, segur que avui hi escriuria una entrada on expliqués que comprant paper de vàter he acabat dedicant el dia a llegir articles de Joan Oliver, Avel·lí Artís-Gener, Francesc Trabal, Rafael Tasis o Sebastià Gasch. L'eslògan del SuperCor diu que és "el supermercado cerca de ti", però paradoxalment haver-hi anat a comprar m'ha permès connectar de nou amb uns quants escriptors que després de 1939 van haver de fer el cor fort i viure, la resta de la seva vida, fent front a l'evidència que Catalunya era lluny d'ells.

28 de febrer
He arribat al Velódromo a les vuit del matí, però per culpa del professor Isarch ja res no m'ha semblat igual. Diuen que aquí mateix, l'any 1936, la gent de la FAI va assassinar al policia Jaume Vizern, perquè aquest sabia qui eren els assassins dels germans Badia. Diuen que dos anys més tard, al pis de dalt, s'hi van celebrar reunions del govern espanyol, quan Juan Negrín va haver de venir a viure a Barcelona. I diuen, també, que en aquella època, Jordana venia a escriure els seus articles, qui sap si a la mateixa taula on escric jo ara, i a viure el que més endavant rememoraria a El món de Joan Ferrer. El meu món, avui, és sentir com el cambrer del bar avisa que "hem tingut un problema a la cuina, no servim menjar, ni fred ni calent" a tothom qui entra per la porta. Una senyora, entre sorpresa i enfadada, en saber-ho ha dit que "Mare de Déu, ni que estiguéssim en guerra!", per això fa una hora m'he assegut en aquesta taula amb el llibre d'Àlex Susanna a les mans i l'objectiu d'escriure un article sobre el dietarisme i les lectures placentals, però no, finalment he acabat aquí, escrivint el meu propi dietari dins aquesta placenta particular que és aquest bar i on ja no sé si soc a 2024 o a 1938 i tinc a C.A. Jordana al meu costat. Sé que va haver d'embarcar a un exili del qual mai no va poder tornar, però també que a Santiago de Xile, primer, i a Buenos Aires, després, es va passar la resta de la seva vida tornant a Catalunya, ni que sigui des de l'evocació. Ni que sigui musculant la nostàlgia o l'enyor en un exercici de gimnàstica emocional. Ni que sigui a través de les paraules, perquè en el fons, a vegades escriure no és res més que salpar amb un d'aquells vaixells que veus ancorats al port i que sempre desitges agafar, imaginant que algú anònim, del moll estant, et dirà adeu amb un mocador blanc a la mà, mentre parteixes cap a qui sap on cridant-li "vine!".