Josep Maria de Sagarra va escriure Vida privada perquè tothom té dret a parlar del que vulgui. La llengua està feta anatòmicament per petar i no per ser mossegada. Un aristòcrata com Sagarra té dret a ser escriptor i a fer-se, també, republicà i dissident, i publicar una bona novel·la escandalosa. La llibertat sempre vol audàcia; i si vols ser ben lliure, fins i tot pots fer safareig. Pots fer el xafarder, si et dona la gana, i aleshores és quan et fiques on no et demanen, i vinga, va, opines i xerres d’un tema que no n’has de fer res. Sobretot té gràcia si no n’has de fer res, la veritat és aquesta. Sobretot té gràcia si li fots el dit a l’ull a algú poderós. O al cul. A sobre que manen, a sobre que surten a la tele, a veure si no podrem criticar-los. Jean-Paul Sartre deia que l’intel·lectual és aquell individu particularment molest, un ésser que fa nosa i que opina sobre el que no li importa. És algú que ha vingut a aquest món a emprenyar, especialment els intocables, els arrogants, els espavilats, a posar en qüestió aquest món nostre, tan hipòcrita i malparit. Tan injust. L’intel·lectual és qui li ha perdut el respecte a la societat, als principals protagonistes d’aquesta societat, perquè aquesta societat nostra, tal com ens està quedant, francament, no mereix cap respecte ni mirament. De manera que hem arribat a un punt curiós en què la premsa del cor, tan criticada, l’espai en blau, en rosa, d’alguns mitjans, és l’únic territori que manté una mica de dignitat i d’esperit crític. Una mica de dissidència, de vergonya, mentre molts dels periodistes, suposadament seriosos, continuen llepant les botes dels que manen. Llepa que lleparàs, llepa que lleparàs.

Molts dels periodistes avui no ho volen dir, fan veure que no se’n recorden. Però Josep Lluís Trapero fou el primer personatge històric català, des de feia anys i panys, que duia un uniforme i no ens avergonyia. Que duia una arma i no ens disparava. El mateix podem dir de Teresa Laplana. Els admiro i els he aplaudit públicament quan he pogut. Tots dos representen la possibilitat d’una policia diferent, honrada, catalana, nascuda del poble i pertanyent al poble. Desvinculada del crim i, per tant, enemiga del crim. Trapero i Laplana són uns comandaments policials que no van marxar a l’exili perquè sabien que no havien fet res il·legal. Perquè havien intentat ser políticament neutrals, perquè ni es van enfrontar violentament amb la Guàrdia Civil ni amb la Policia Nacional però tampoc van participar de l’escabetxina repressora de Diego Pérez de los Cobos. Van voler creure, van voler imaginar, que podien mantenir-se salomònicament al marge del conflicte independentista. Que és el que faria qualsevol força armada en qualsevol país democràtic i assenyat. El seu comportament va ser admirable, net, perquè no va afavorir els espanyolistes ni els independentistes. Precisament per això acabaran a la presó, perquè els jutges ultranacionalistes espanyols consideren que si no estàs cegament al costat d’Espanya estàs en contra d’Espanya. Dit d’una altra manera: No entenc de què se sorprèn el major Trapero. Si Espanya fos aquell país en el qual la policia és neutral i els jutges són neutrals, i l’exèrcit és neutral, i el cap d’Estat és neutral, si tot això fos la realitat espanyola de cada dia, els independentistes no seríem independentistes. No entenc, gens, gens, gens, que l’antic cap dels Mossos de l’Esquadra tingués una percepció de la realitat tan idealista, tan volàtil, tan ingènua. No sabia que existien policies ingenus. No imaginava que Trapero toqués tan poc de peus a terra i ignorés què és realment Espanya i per què ens en volem anar.

La gent d’ordre s’ho hauria de fer mirar quan un policia exemplar com el major Trapero és castigat precisament perquè és exemplar. Per ser un bon policia. L’enveja és molt dolenta i n’hi ha que, per aquest motiu, no el poden ni veure. La gent d’ordre hauria d’entendre, també, que quan el conseller Buch emet un missatge de suport a Trapero, i a la resta de jutjats, el que està fent és embrutar la imatge pública del major. Perquè Buch continua en el càrrec i té la credibilitat que té. Quan parla Buch és com quan parla Montilla: és igual que quan miola el meu gat. Bé, igual no, el meu gat, tot i que és gat i, per tant, interessat, mai no m’ha traït ni m’ha esgarrapat per l’esquena. Tampoc no entenc que la gent d’ordre digui que entre tots hem de pagar-li la multa a Artur Mas i que després el president, tan mariner, tan bronzejat, a la seva vida privada, es deixi fotografiar dalt d’un iot mentre molta gent no pot fer vacances ni comprar-se un banyador nou. No, Mas, no m’ensenyis més postals. Tampoc no entenc que Pilar Rahola digui que qui cobra sis mil eurons al mes són classe mitjana amoïnada. Ni tampoc entenc que el major Trapero, quan era el cap dels Mossos, es deixés fotografiar i filmar en aquell arròs de l’agost del 2016 a casa de Pilar Rahola. Que no m’ensenyeu més postals, carai. Cadascú fa a la seva vida privada el que vol, naturalment, però després de cuinar l’arròs per a tota aquella colla, després dels somriures i de les abraçades, després de cantar Paraules d’amor, senzilles i tendres, després d’emocionar les noies, al costat de Joan Laporta i de Carles Puigdemont, després d’això, que Josep Lluís Trapero no digui al judici que no tenia cap mena de relació personal amb el president de la Generalitat d’aleshores. Que no ho digui. Com diria el poli bo en un interrogatori: jo et vull creure, Trapero, de veritat, xato. Jo vull ser amic teu, Trapero, el que passa és que no em deixes.