I aleshores, després de quaranta dies i de quaranta nits, Moisès va baixar del cim de la muntanya del Sinaí, on s’hi veia un foc abrandat, on s’hi veia un núvol espès. Allà el Senyor Déu li va donar, gravats en dues taules de pedra, deu manaments i el codi de l’aliança, els manaments que Ell mateix hi havia escrit per instruir els jueus, el poble escollit. Però quan va acostar-se al campament dels exiliats, Moisès veié que els seus compatriotes israelites s’havien donat, entre tots, un vedell d’or i que ballaven la gran festa del llibertinatge, el sarau insolidari del campi que pugui. I s’irrità tant i tant que llançà les taules que duia i les trencà iradament al peu de la muntanya, per la glòria de mon Pare. No consta què se’n féu dels residus de pedra, ni si tingueren sostenible tractament, però el cas és que Moisès tornà a tallar dues taules com les primeres i que Nostre Senyor hi va tornar a escriure el mateix Decàleg Ritual, com a exemple i premonició de la presència de fotocopiadores a tots els jutjats de la terra. Perquè la llei ha de quedar sempre ben escrita, ha de quedar fixada immutablement, en pedra o en suport informàtic, amb prou còpies de seguretat perquè ningú no pugui esborrar-la. Perquè la llei és la llei i la llei és una cosa molt seriosa, no es pot modificar segons la voluntat dels uns i dels altres. Amb la llei a la mà, com no podria ser d’una altra manera, pengen els sodomites de les grues, lapiden les dones, decapiten els enemics de la sagrada fe, tallen les mans dels lladres i empresonen els dissidents. Al·leluia, germans. La llei és dura, però és la llei. I sense llei ni ordre no hi ha democràcia ni hi ha societat ni hi ha res de res. Ui, la llei és una llosa que ve de dalt fins abaix i impedeix que els germans forniquin o que es violi la propietat privada. La llei s’imposa encara que no sigui garantia de justícia ni d’obediència, com deia el senyor de Montesquieu, que no fou profeta ni surt a la Bíblia però sabia el que deia.

La llei també pot ser un engany per al cervell i per a la lògica humana

La llei és la llei però nosaltres som nosaltres. La llei també pot ser un engany per al cervell i per a la lògica humana. Serveix per disfressar la realitat, de manera que un fet sembli just o que la justícia sembli un fet. És una manera que ens hem inventat els humans per evitar el desordre i la desesperació. Els fets són els que són, no els podem canviar, així que arriba un moment que optem per canviar la interpretació dels fets. Comencem a enfilar-nos per l’escala. Una simple, pacífica manifestació, legítima, amb líders damunt dels cotxes de la Guàrdia Civil, pot ser interpretada, pot ser imaginada com una sedició. I com que ningú sap en què consisteix això, aleshores una sedició pot esdevenir també una rebel·lió. I una rebel·lió, estirant del fil, pot ser interpretada, perquè la interpretació és lliure, com un cop d’Estat. I si has fet un cop d’Estat, germà, encara dóna gràcies que no t’afusellin perquè qualsevol Estat es defensa. Qualsevol Estat, de mal humor, et pela. I no et queixis perquè la llei és la llei i tu t’ho has buscat.

Ara bé. De la mateixa manera que hem pujat aquesta escala de Jacob, també la podem baixar per la barana. El cop d’Estat es transforma, si el jutge vol, en rebel·lió i la rebel·lió es rebaixa fins a sedició depenent de l’Estat. De l’estat d’humor. I la sedició, després d’esdevinguts els fets, resulta que no és tan greu, que la sedició ja no és el que era històricament, i total, una sedició o una manifestació pacífica tampoc no és tan diferent. De fet, passar, passar, no ha passat res. Ha estat una simple manifestació democràtica. Al·leluia, germans, ja ho tenim. Podem pujar l’escala o baixar-la, sempre amb la llei a la mà. Com no podia ser d’una altra manera. Després hi ha qui s’estranya, es queixa, que el poble parli com parla dels picaplets, de la xerrameca jurídica, que la gent desconfiï de la legalitat política, que la gent tingui ganes de cremar coses. Quan la justícia es posa a fer política, quan els professionals del dret no es declaren incompetents en matèria política, mereixen, com a mínim, un bon xàfec. I que ens en fotem a la cara. Amén.