En una democràcia, el discordant, l’heretge, el minoritari, té dret a enfrontar-se políticament a qui té la paella pel mànec. A molestar-lo, a burxar-lo. En una democràcia no s’anul·la pas la confrontació, de fet se la fomenta, de fet se l’estimula, perquè no pot ser que estigueu, diputats i diputades, tan guapos tots, tan d’acord en tot, no pot ser que sigueu tan unànimes si preteneu representar la societat que us ho paga tot, si sou de veritat servidors de la societat, excel·lències. La societat, d’unànime, poquet, poquet. El sistema democràtic, al capdavall, és una manera d’organitzar, de manera civilitzada, la inevitable lluita pel poder. Una manera de canviar els que manen, quan la majoria els vol canviar, sense un bany de sang, sense guerres civils. De fet, una democràcia és el contrari a un guerra civil perquè serveix per enfrontar-se sense entrematar-se. Perquè ja en tenim prou de morts i de dolor. En una democràcia l’heretge està protegit, té immunitat parlamentària.

La immunitat no serveix per saltar-se la llei. La immunitat serveix per treballar obertament contra el poder

La immunitat no serveix per saltar-se la llei. La immunitat serveix per treballar obertament contra el poder. La immunitat serveix perquè els diputats demòcrates puguin intentar fer fora Donald Trump i el president americà no els escanyi amb aquestes manasses que té. Perquè no persegueixi les seves famílies. De fet el volen destituir per haver conspirat contra la immunitat dels demòcrates, per haver intentat perjudicar el demòcrata Joe Biden, qui segurament intentarà substituir-lo a la Casa Blanca. La immunitat parlamentària serveix perquè els líders independentistes no acabin a la presó, perquè no els castiguin per haver intentat independitzar el seu país després de guanyar reiteradament les eleccions. Potser pensaran que és un detall sense importància, però l’independentisme guanya les eleccions i, per això, té dret a independitzar el país. De la mateixa manera que si l’espanyolisme guanyés les eleccions tindria dret a mantenir-lo dins d’Espanya. Quan mires tots els líders independentistes, des de Francesc Macià a Laura Borràs, de seguida veus que comparteixen, essencialment, duen coses: que parlen català i que acaben davant d’un jutge que els vol esborrar del mapa. D’un jutge que no creu en la immunitat inherent als líders polítics. A Kennedy el van matar a Dallas perquè els seus enemics eren incapaços de derrotar-lo políticament.

La immunitat parlamentària és més vella que l’anar a peu. A l’antiga Roma, per exemple, els tribuns de la plebs, una mena de diputats dels pobres, estaven considerats com a personatges sagrats i no se’ls podia ni tocar ni molestar ni re. Però com tantes i tantes coses del nostre país, podem dir que la idea d’immunitat de la democràcia catalana neix del nostre parlamentarisme medieval, que sense ser tan trempat com l’anglès, protegia els discrepants del poder, que no era mai absolut, que la monarquia catalana governava habitualment a través del pacte i del pactisme. Sí, ja podeu llegir als llibres de Dret que la immunitat parlamentària neix amb la Carta Magna anglesa de 1215, amb la Petició dels Drets de 1627, amb la famosa llei de l’Habeas Corpus de 1670, tot això és veritat. Però també és veritat un episodi que reporta la Crònica del rei Pere el Cerimoniós. Segur que no us en recordeu, però son pare, el rei Alfons, dit el Benigne, s’havia amullerat en segones noces amb Elionor de Castella, una reina dominant i autoritària, incapaç d’entendre la cultura política de la nació catalana. Elionor va intentar, per exemple, un cop de palau per deixar al Cerimoniós sense corona, però d’aquesta marranada ja en parlarem un altre dia. El cas és que, amb motiu de les donacions fetes a la nova reina per part del rei Alfons, va esclatar una greu revolta al País Valencià, comandada per Guillem de Vinatea. I va arribar un moment que, mentre que el rei maldava per trobar una solució de compromís, la reina reclamava al marit que la rebel·lió s’havia de reprimir de manera sanguinària. La reina era molt àvida de diners. I va obrir la boca per dir-li a N’Alfons: “Señor, esto no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, nuestro hermano, que él no los degollara a todos”. La solució de sempre, coll a terra. La resposta del monarca català es pot llegir a continuació a la Crònica: “Reina, reina, el nostre poble és franc (lliure) e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.” El dret a la confrontació política, ve d’aquí, de quan un rei medieval no et considera pas un enemic, quan et veu com un companyó, com un dels seus, com una cosa íntima. Penseu que, en català antic, els companyons era el nom que també tenien els testicles.