La propaganda d’Esquerra és dolenta. La de Junts és inexistent, la qual cosa és encara pitjor, perquè vol dir que no hi ha cap projecte de grup, cap estratègia pensada ni publicitada, cap feina al darrere. És només allò d’anar fent, si és que fas alguna cosa, algun dia, potser, psè, psè, si l’encerto l’endevino i tal dia farà un any. Posem per cas que ets el Molt Honorable Carles Puigdemont i et fan la gamberrada de robar-te la meravellosa placa de la Casa de la República, aquella meravellosa placa que ja sabeu que m’agrada tant, que m’entusiasma, decorada amb el senyal reial dels nostres ètnics i bel·licosos monarques medievals però estrafeta amb el color gris, amb un gris depriment que recorda la climatologia belga, i tan estrafeta que recorda una unió de botiguers. I vet aquí que quan veus la gamberrada t’exaltes a la manera de Pilar Rahola, i fas un comunicat parlant de violència, d’intimidació, de denunciar-ho a la policia i de moure cel i terra per castigar-ne els culpables. Uns culpables de vandalisme que, a sobre, anaven decorats amb una estanquera. Fins aquí no cal gaire feina en matèria de comunicació. Potser la feina cal després. Perquè després, com que ets ni més ni menys que Carles Puigdemont, poca broma, aconsegueixes acollonir els malfactors, i un que es veu que treballa al Deutsche Bank, l’assaltant principal, com que té por d’anar a la cua de l’atur, va i es presenta commòs i penedit al president legítim. I li torna la placa. Potser aleshores no calia qualificar de “noi” aquest home de vint-i-cinc anys que sabia perfectament el que feia ni girar la versió dels fets com un mitjó. Allò que Gonzalo Boye va arribar a qualificar de “muy grave”, després Puigdemont, que tots sabem del cert que és tot cor, acabà referint-s’hi com a simple “error” sense més transcendència. Ni rastre de la violència ni de la intimidació amb què va referir-se per queixar-se al president del Parlament Europeu David Sassoli. La comunicació pública del Molt Honorable president Puigdemont ha de ser més professional i menys emotiva. Sobretot perquè ens prenguin seriosament, sobretot perquè no pensin que som uns ploramiques i que els d’Espanya són, en realitat, una gent estupenda. Per acabar-ho d’adobar el director de l’oficina del President Puigdemont, Josep Lluís Alay, no en fa gaire cas a Twitter. Està ocupat com sempre, parlant del Tibet i d’altres apassionants qüestions d’interès personal.

Deia que la propaganda d’Esquerra és dolenta. Ho és quan reaprofita la propaganda que ja tenia preparada per justificar un tercer tripartit per celebrar ara la nova presidència de Pere Aragonès. Si durant la campanya proposava pomposament que farien no una sinó quatre revolucions, la social, la feminista, la verda i la democràtica, ara que ja és president parla de “quatre grans transformacions”, de quatre banderes. I, ai senyor, cap d’aquestes quatre banderes és la independentista, ni tan sols la catalana. Són gràficament quatre banderetes roges que repeteixen aquesta inconcreta ideologia que no vol dir res. Perquè avui dia tothom es fa dir demòcrata, verd, feminista i social. Fins i tot els de Vox. El que podria tenir més sentit, quan diuen que Pere Aragonès és un president republicà, continuador de Macià i Companys, Esquerra Republicana es desautoritza a ella mateixa. Quan diu que ara tenim un president independentista i d’esquerres. D’esquerres i independentista. Primer perquè en català es diu d’esquerra i no d’esquerres. I després perquè, en aquest cas, l’ordre dels factors sí que altera el producte. Macià i Companys van ser independentistes i d’esquerra. Ser primer d’esquerra vol dir que amb la conya marinera de la fantasmagòrica germanor federal del poble treballador ja no vols sortir d’Espanya. Joan Comorera, del PSU, ho tenia claríssim.