Jo era allà, viu amb la gentada. Entre els crits, les fumeres, la insuportable olor de vinagre. Al davant hi teníem esquadres de l’exèrcit i de la policia que feien molt mala cara, amb un imponent tanc assenyalant-nos amb el seu gran dit, amb aquella titola patriarcal que escopia la mort. El règim trontollava, anava ferit, exhibia la força, ens volia espantar, però nosaltres teníem el desvergonyiment dels suïcides, l’atreviment dels malcontents, la indignació dels dignes, l’audàcia dels afortunats. Per un altaveu paternalista ens van assegurar que tirarien a matar si no esqueixàvem el tumult, si no estripàvem immediatament l’absurda germanor dels que s’encaren al martiri. Alguns uniformats van començar a disparar-nos amb bales de veritat, amb bales que feien el soroll de les bales de les pel·lícules, potser més eixut, però aleshores hi havia massa confusió i boira per saber si havien tocat algú, almenys on jo era ningú no va caure o no el vaig saber veure. El carro de combat va mostrar que podia i volia matar-nos a tots, bombardejant-nos allà mateix, aixafant-nos amb el seu pes de cargol mecànic que ha tret la banya. Marxeu o us matarem, no en deixarem ni un, us matarem a tots, continuava dient la veu de la gent d’armes. Entre la gentada insurgent van començar a cantar, folls de riure, a improvisar una resposta juvenil que em va gelar la sang. La resposta deia, me la van traduir, amb una remota melodia que no, no, no, soldats, no, policies, no ens podeu pas matar. No ens podeu pas matar perquè és que ja som morts. Ja som morts, nosaltres.

El cas és que no ens van matar. Al final no van atrevir-se a fer el gran carnatge, encara no sé per què van recular, per això encara sóc aquí i ho puc explicar. Fou el 14 de gener de 2011 i, per una estranya casualitat, amb les fronteres tancades, vaig adonar-me que era l’únic periodista europeu que podia escriure sobre el terreny en aquells moments. El règim va caure un parell de dies després, el del dictador Zine al-Abidine Ben Ali, del Reagrupament Constitucional Democràtic, de Tunísia, membre de la Internacional Socialista. Ens podien haver esclafat com a un ou en aquella protesta però no ho van fer, potser perquè tenien més por que nosaltres, perquè no es van atrevir a disparar indiscriminadament sobre el seu propi poble, tot i que aquella petita revolució va acabar causant almenys un centenar de morts. Sempre penses que podria haver estat pitjor, però la veritat és que hi ha hagut moments més durs que d’altres en els enfrontaments entre governs i dissidents. La caiguda de Ben Alí va ser relativament pacífica, però no podem dir el mateix de la de Moammar al-Gaddafi. Això sense comptar amb la gran carnisseria de Tian’anmen de 1989, que va comptabilitzar més de deu mil morts. De vegades la gent que té les armes a les mans les fa servir contra la població civil i es carrega tot el que es mou. Com a la Massacre d'Amritsar, durant la independència de l’Índia, el 1919. De vegades no ho fa, l’exèrcit manifesta que no pot disparar sobre el seu propi poble, perquè poble i exèrcit són una mateixa cosa. Per això mateix va caure el Mur de Berlín, perquè la policia comunista un bon dia no va gosar fer més morts, com si no n’hagués fet abans. Alguna cosa similar va passar quan l’exèrcit bolivià no va voler reprimir la població contrària a Evo Morales. De vegades la gent armada et veu com un germà, com un compatriota, com carn de la seva carn. De vegades et veu com un enemic, com una rata que cal exterminar. Ara penseu, cor endins, com ens veuen l’exèrcit espanyol i les forces policials espanyoles. Com ens veuen als catalans. I si ens enfrontem a una intransigència semblant a la de l’antiga República Democràtica Alemanya o a la de la República Popular de la Xina. I no, no em refereixo ara al pobre Pedro Sánchez, em refereixo a l’Estat dins de l’Estat, als que manen de veritat i, de moment, no, encara no afluixen. Com els podríem incentivar?