No hi ha autèntic comunisme sense armes, no hi ha socialisme real sense dictadura, sense l’amenaça palpitant de la sang, sense la violència mascle, tan excitant per a totes les bledes de totes les èpoques. Per això Pablo Iglesias se sent tan a gust envoltat de militars, decorats amb xaperia de tots colors, d’homes virils de veritat, amb la capacitat de matar. D’homes temeraris que tan aviat poden donar-ho tot per la pàtria, pel proletariat o pel que sigui, per tot allò que després puguin justificar convenientment. Ell porta els cabells llargs com una sirena però, alerta eh, compte amb els militars que l’envolten. Com deia Jean-Paul Sartre, però també Miguel Gila, un militar és un assassí a sou, socialment acceptat, per això porta una arma que li hem pagat entre tots. A la Xina la família de l’ajusticiat per la dictadura, a més a més, havia de pagar el preu de la bala, no sé si encara està vigent la normativa, però ens queda clar que uns són arma, els gendarmes, i els altres són diana i els que sempre paguen la factura. Hi ha somnis, hi ha fantasies d’un món millor que costen tan cares que encara no les hem pogut acabar de pagar. Hi ha milhomes acomplexats que sempre busquen el poder intimidatori de la força bruta. Per això un comunista de veritat sempre enveja ser temible com un militar, de Trotski al camarada Mao Zedong, del mariscal Stalin a Kim Il-sung passant per Pol Pot, per Tirofijo o pel Txè Guevara, el qual el 1964 va dir a l’ONU allò tan bonic de “sí, hem afusellat, afusellem i continuarem afusellant”.

Un comunista de veritat no va ben vestit si no és amb guerrera del fanfarró, els comunistes de veritat no són aquells tites fredes d’Enrico Berlinguer, de Georges Marchais o de Gregorio López Raimundo, no fotem. De la mateixa manera que no hi ha bona folklòrica sense bata de cola no hi ha comunista sense la capacitat real d’enviar-te a l’altre barri si un bon dia s’enfada amb tu. Sense el cinisme militar un home no es pot presentar davant de l’opinió pública com un heroi, reclamant adoració, aprovació i consideració sense fer una miqueta el ridícul. Sense l’estúpida temeritat del militar carnívor no s’entén que es creguin invencibles, immunes al virus, tant el director adjunt operatiu de la Policia Nacional, José Ángel González com el número dos de la Guàrdia Civil, Laurentino Ceña, com els més de cent mariners del portaavions nord-americà Theodore Roosevelt. Sense l’ús metòdic de l’esquizofrènia un general no pot començar el seu parlament cada dia dient allò de “sense novetat al front” quan tenim proporcionalment més morts que ningú a Europa, més de 10.000 cadàvers amb el virus coronat. I després ens fa una rialleta. ¿Què seria, exactament, una novetat per al general Miguel Ángel Villarroya, l’explosió de la Moncloa mentre ell va dissertant, per exemple?

¿Com un militar, vull dir un militar bé de salut mental, pot acceptar a substituir un metge en una guerra vírica com aquesta? 

El soldat —paraula que vol dir, de fet, mercenari, perquè és qui rep un sou, una soldada, per matar— s’anul·la a ell mateix, deixa de ser ell mateix per esdevenir una simple peça de la màquina de matar. Sense l’enganyifa d’una incerta glòria, vanitosa, ¿com un militar, vull dir un militar bé de salut mental, pot acceptar a substituir un metge en una guerra vírica com aquesta? Sense un nivell molt greu de distorsió esquizoide no s’explica que un petit burgès que pintava paisatges com Adolf Hitler pogués arrapar-se a la figura de l’heroi, imaginar que des del cinisme militar feixista la seva vida prenia, per fi, un sentit. Que esdevenia digne i mascle. El sentit autodestructiu acompanya sempre les dictadures dels dos extrems, la nazi i la comunista, dictadures que sempre tenen tan bones intencions com resultats perfectament criminals. I no vingueu a explicar-me ara què és el comunisme només perquè, un bon dia, ho vau llegir en un llibre que us sembla molt bo i ple dels millors propòsits. Tothom té bons propòsits. No em vulgueu ensenyar coses que, amb gran esforç, ja he après, gràcies, entre d’altres personalitats al meu venerat i sempre enyorat mestre, l’historiador Josep Soler-Vidal. Comunista sincer, benintencionat i lluitador. Militant del Bloc Obrer i Camperol, fundador del PSU, secretari d’Antoni Sesé a la UGT, Creu de Sant Jordi, el meu guia pels laberints filosòfics del materialisme dialèctic.

Ara anava a afegir una nota erudita però la substituiré per una notícia il·lustrativa. El comunisme real és Pablo Iglesias liquant-se de felicitat entre militars. Però també ho és que Irene Montero, la companya del líder, tingui diagnosticat el coronavirus i que Pablo Iglesias es cregui amb el dret de saltar-se el confinament perquè ell sí que pot, perquè ell és de Podemos, ell té el poder i nosaltres no. El comunisme real és que la senyora Montero s’hagi pogut fer proves per saber si porta el bitxo i, en canvi, jo no i, a sobre, a sobre de tot, es faci dir ministra d’Igualtat. De quina igualtat estem parlant? S’ha de tenir, certament, una visió molt distorsionada del que són els fets i les paraules.