Eren fantasies i fantasies són. Els pronòstics del reputat penalista Xavier Melero l’han desautoritzat perquè els presos polítics no només no han estat declarats innocents sinó que la seva estratègia processal ha esdevingut un fracàs tan sorollós com ben pagat per unes persones a les que, a sobre, gosa menystenir. El fracàs de Melero confirma el que dictava i dicta el sentit comú, que en un judici polític l’advocat és una figura decorativa i, alhora, una col·laboració necessària per a què el simulacre sembli un judici autèntic, just, per a què la farsa pugui continuar. Mai no s’ha assegut cap polític davant d’un tribunal de justícia si no és per condemnar-lo, això ens diu l’estudi de la història, mestra de la vida. Mai els jocs de paraules poden substituir la constatació de la veritat ni tampoc les astúcies d’un penalista reputat.

Melero el sagaç, Melero el murri, diu que el judici ha estat just però que la sentència ha estat injusta. És un bon intent d’acontentar tothom però que no, que no cola. Com si la sentència no formés part inseparable del judici, de la mateixa manera que Madrid és una part inseparable d’Espanya i Catalunya és una part separable i aviat, com es veurà, separada. La defensa de Xavier Melero es va presentar com una defensa tècnica, apolítica, en un judici polític, una defensa tan tècnica i tan professional que, en somnis, aconseguiria que la interpretació dels fets de setembre i octubre de 2017 no fos la de Vox sinó la de Melero. Una interpretació consistent a qualificar l’intent d’independència del Govern Puigdemont en una astracanada, en una collonada comparable a l’absurda pel·lícula postfranquista Amanece que no es poco de José Luis Cuerda.

L’estratègia argumental de Melero és fal·laç perquè ja sabem el que amaguen, en realitat, les persones que diuen que no es fiquen en política, perquè ja sabem que els que segueixen el famós consell del general Franco de no ficar-se en política acaben permetent que el feixisme i que la injustícia continuïn vigents. Com si la política no fos la imprescindible dimensió cívica d’un ciutadà en una democràcia. A la sala del Suprem Melero despulla els presos polítics de la seva naturalesa política i alhora, simultàniament, Melero no deixa de fer declaracions polítiques als mitjans de comunicació, menyspreant l’independentisme que li paga la minuta. Si l’Honorable Joaquim Forn es considera ell mateix un pres polític i Melero accepta ser-ne l’advocat no el pot apunyalar per l’esquena com ha fet. No hi ha cap raó jurídica que justifiqui les declaracions personals de Melero, segons les quals el seu client no és un pres polític. No hi ha cap raó que permeti desqualificar el teu client, encara que el teu client cregui en ovnis o en la sagrada unió d’Espanya. Ni tampoc hi ha cap raó per qualificar la meitat de la plana major de l’independentisme polític, empresonat i jutjat pel Tribunal Suprem, de quatre tocats del bolet com va argumentar Melero en l’al·legat final de la defensa. Va ser quan es va posar a parlar de cinema espanyol sense saber el que deia, citant malament, sense gaire competència professional, un absurd conflicte sobre Faulkner.

L’opinió política de Melero ha desplaçat la dels seus clients per ocupar tot el protagonisme. I va quedar encara més subratllada quan el 31 d’agost passat va dir a la ràdio que “de festa i de copes, segur, me’n vaig amb Javier Zaragoza, amb Marchena i amb Luciano Varela”. Amb autèntica professionalitat, en canvi, Gonzalo Boye acaba de demostrar-nos que una defensa jurídica, digna, d’un polític és possible sense acabar adoptant la tradicional estratègia de ruptura dels advocats d’Herri Batasuna. I alhora sense caure en la frivolitat d’aquestes declaracions festives, impròpies. Sembla que per a Melero tot això sigui només un joc, un cas més, un episodi professional, una injustícia més sobre la qual ell no té res a veure. Cada cop sembla més clar per a molts analistes polítics per què el senyor Boye no va ser advocat de cap dels presos polítics. I quines persones van fer tota la pressió possible perquè l’advocat xilè no vestís la toga al Tribunal Suprem. El contrast estratègic hauria estat espectacular.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat