Ahir va sortir a la llum pública una nova entrevista que reitera, un cop més, l’obvietat que tothom ja sap. Que Carles Puigdemont, el meu estimat Carles el Gran, que Carles l’Intrèpid, va cometre un error històric, de nefastes conseqüències, en suspendre la declaració d’independència de Catalunya. Almenys durant l’octubre de 2017 vam ser força a prop de la separació d’Espanya, molt més a prop que a l’octubre de 1934, o a l’abril de 1931, o al gener de 1641. Em replicaran dient que, durant aquells dies revolts, encara ens continuava faltant molt de tros per a la definitiva separació. No dic que no, no dic pas que no, perquè el divorci d’Espanya s’assembla cada cop més a un divorci a la italiana. Però també sé, a través d’un indòmit diplomàtic català que, durant aquells dies revolts, a les cancelleries de Berlín, de Viena, de Praga no parlaven d’independentisme màgic, ni parlaven de processisme, ni de catxa, ni parlaven de les boniques teories de la confabulació d’Alfons López Tena. Del que parlaven, en aquell moment concret de la nostra història recent, era de la imminent independència de Catalunya, impulsada per Carles Puigdemont. A mi, com a la majoria, tant se me’n dona si el president de la Generalitat és autènticament independentista o no, a mi el que m’interessa és que posi fil a l’agulla. Al cap i a la fi, Francesc Macià era independentista i va acabar reculant i, en canvi, Lluís Companys no era independentista i va acabar proclamant l’Estat Català. A mi m’agraden els polítics pel que fan o pel que deixen de fer, això no és un concurs d’idees. Qui vulgui idees en pot trobar de tots els preus al mercat de la filosofia, dels assessors polítics, a les agències de publicitat.

Em sembla molt bé, admirable, que Carles Puigdemont reconegui els seus errors, encara que mai no sabrem si el d’Amer, en el fons, va evitar un bany de sang, vista la mala llet dels militars espanyols desbocats. Tinc la més profunda admiració per les conviccions ètiques, morals i humanes del Molt Honorable. També penso que Puigdemont té molta gràcia quan toca la guitarra i quan es fa una fotografia ensenyant les soles gastades dels sabatots. Però el que no puc entendre és a què es dedica el líder dels catalans, ara i aquí. Després de plorar per la llet vessada, després de mirar enrere, després dels cops damunt del pit, hi ha algun altre missatge? Em sembla difícil de creure que un periodista no capeixi les oportunitats que estem deixant córrer, des del punt de vista informatiu. Que durant els tres mesos de pandèmia l’independentisme polític ha tingut un buit informatiu colossal que podria haver aprofitar per contrarestar la patètica imatge de l’Espanya militaritzada i inoperant de Pedro Farsánchez. No puc ni vull entendre que els ritmes vitals, biogràfics, personals, de Carles Puigdemont condicionin d’una manera tan marcada l’agenda independentista. Sembla que el puigdemontisme hagi desaparegut. A la premsa de Catalunya, excepte un servidor, no veig que quedi ningú, que en parli ningú, tots els altres comentaristes polítics se situen més o menys en les òrbites enganyoses dels partits, dels centres del poder i dels diners. Fins i tot els enemics convergents de Puigdemont han trobat un momentet per fer-se un partit nou i plantar cara. Fins i tot els del PSC i del PSOE han tingut la capacitat d’orquestrar tot de campanyes de demagògia i de desinformació per mirar de manipular el personal. La manera d’entendre la política de Carles Puigdemont s’assembla cada vegada més a la immensa sala d’espera d’un aeroport sense avions, d’un sebastianisme sense cavall blanc. El messianisme demana, per raons de guió, que el messies no acabi venint mai. Però és que l’independentisme no és messiànic. De la mateixa manera que s’ha oblidat d’altres polítics pot perfectament estar-se del Hamlet de Waterloo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat