Un amic meu, professor de la Universitat de Girona, no s’esvera perquè sí. Té una filleta de cinc anys que tot el dia li canta en espanyol. “Algun animal ha decidit que la televisió catalana es quedi sense programació infantil. De manera que els dibuixos animats, les cançons, el consum de continguts infantils en català ha desaparegut de la televisió. I a la llar d’infants l’espanyol no el rebutgen no sé en nom de què. Per aquí comença l’espanyolització dels nostres fills, l’amenaça del ministre Wert té aliats actius i passius a Catalunya.” Té nombrosos aliats, efectivament, com ara se m’acut, aquests falsos intel·lectuals independentistes que asseguren que la separació d’Espanya serà més dolça si la fem en espanyol. Si els catalans de cultura espanyola no se senten amenaçats votaran independentisme. Són tan arrogants i absurds que es pensen que l’espanyolada és babaua, que no ens té retratats de fa anys i panys, que encara no sap de memòria com som i que els enredarem amb una mica de teatre dolent, que és el teatre dels polítics. L’espanyolisme contemporani, almenys des del 18 de juliol de 1936, té com un dels seus trets fonamentals i fundadors l’anticatalanisme, i si no em creuen almenys llegeixin el que en deia el general Franco. Busquen la destrucció del fet viu de Catalunya, l’anihilació de la llengua i de la cultura, l’espanyolització radical dels habitants, la colonització del territori, el segrest de qualsevol societat dinàmica de l’estat que no pensi, respiri i somniï postrada a la manera islàmica, de cara a Madrid i de cul a les minories. L’anticatalanisme no és un accident, és fonamental per a l’espanyolisme, de la mateixa manera que sense antisemitisme no hi ha nazis de veritat. O sense negres no sorgeix cap Ku Klux Klan. Segur que hi haurà persones que trobin aquesta comparació exagerada, però per molt que facin estirabots és exacta. Amb l’agreujant que la persecució de negres i de jueus és coneguda arreu i censurada per la immensa majoria de la població del planeta. Mentre que la persecució identitària de Catalunya i dels catalans no, i ara. I és semi secreta. Sovint és negada, ridiculitzada, qüestionada i, fins i tot, normalitzada, com una variant de la violència domèstica o familiar més amagada, un crit ofegat: el meu marit em pega el que és normal, diu la víctima que no només ha estat agredida, la víctima que, sobretot, ha estat colonitzada mentalment, emocionalment.

Nil Canyelles és un jove apassionat al que van agredir fins a deixar-lo inconscient en una de les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel. És molt jove però ni somnia truites ni tampoc peca d’ingenu: “a la mínima que puguin, em rebentaran a hòsties”. No el van apallissar en cap manifestació independentista però sí que simpatitza amb la idea d’una república socialista dels Països Catalans. Tan se val el motiu pel qual ens peguen, si pel primer d’octubre o per la llibertat d’expressió, el millor per no prendre mal, o perquè no perdis un ull, és que no et manifestis, xaval, així ho recomanava el ministre de la repressió, Salvador Illa, el que vol passar pàgina però ben endarrere, fins a l’època del franquisme. Perquè no només reben els joves, també els ancians que duen el llacet groc. Molts són molestats, insultats, intimidats pels milhomes espanyolistes que protagonitzen una de tantes provocacions feixistes contra la gent que vol viure lliure i en pau. Catalans que volen viure en pau i en català, fent valer els drets que tenen, en igualtat i fraternitat, si pot ser amb altres col·lectius, especialment els més invasius. Algú tan poc sospitós de separatista com el regidor del Partit Popular a Barcelona, Josep Bou, també es queixava fa uns dies de la invasió colonitzadora espanyolista. Fou l’únic que va criticar la candidatura de Cayetana Álvarez de Toledo per la circumscripció de Barcelona. “No és catalana ni parla català. (...) Els catalans volem gent d’aquí, que sigui catalana, que tingui cognoms catalans i parli català. (...) Com a català entenc aquesta terra. El Partit Popular de Catalunya té tan mals resultats perquè no entén el que és el poble català”, afegí en referència a Alejandro Fernández. Un diputat que amenaça i vol intimidar la presidenta del Parlament, Laura Borràs. La fiscalia colonial continua treballant contra la majoria independentista del Parlament que va guanyar les eleccions. Ja podem votar el que vulguem. Els és igual que arribem al 52 % o més, que per a Espanya només tenim dret a fer el que fan les colònies: pagar i callar. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (187) La crítica legítima Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (186) Junts per Catalunya, sense líder Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (185) Què fot el Parlament Europeu Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (184) L’espanyol com a mentida Jordi Galves