Si la majoria de nosaltres, si la majoria dels catalans, fóssim una col·lecció de necis, d’intransigents i de malparits, pensaríem que tots som àngels només pel fet d’haver nascut catalans, uns éssers de llum gairebé perfectes, només gent com cal, i que els nostres enemics — enemics i no pas adversaris perquè ens volen esborrar del mapa— no mereixen respirar. No, els catalans no ens sentim superiors, ni tenim cap motiu per pensar-ho, ni per sospitar-ho. Allò de soy español, a qué quieres que te gane és impossible d’adaptar al nostre univers. Ens sentiríem grotescos. No som allò que deia Georges Brassens, la race des chauvins, des porteurs de cocardes. Les imbéciles heureux qui sont nés quelque part (la raça dels patriotes exaltats, dels portadors de banderetes. Uns imbècils encantats d’haver nascut fos on fos). A tot estirar ens sentim diferents, i no sempre podem. De fet ens sembla una pèrdua de temps aquest costum tan estranger del servilisme i de l’arrogància, del classisme, de l’anar presumint com un beneit de la vanitat d’aquest món. Josep Pla l’any 1976 recordava a Joaquín Soler Serrano, en la famosa entrevista, que la societat catalana és la més democràtica del món, en contrast amb Espanya, fins i tot amb Anglaterra i França, on l’aristocràcia i les classes enriquides dominen completament l’Estat. El català sap perfectament que no és ningú. I també sap que ningú no és ningú. A Catalunya tothom és igual, a Catalunya hi ha la ingenuïtat adàmica del que s’ho mira tot per enèsima vegada, amb cara d’infant dimoni, i no li troba res que no hagués vist la primera vegada que obrí els ulls. El  català desconfia del bombo i plateret, de la grandiloqüència. Del tremendisme, de l’exageració i de la claca, de la propaganda. Pots comptar és la frase catalana més repetida. El nostre escriptor ho resumeix així: Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros. La nostra dissidència és completa, ferma, i roman en el temps. Ara estava pensant en el Don Jaume Conquistador de Pitarra, escrit cap a 1862, on aquell catalanista i més famós autor teatral resumeix així la glòria militar del nostre pare de la pàtria: “Doncs, és a dir... que el rei moro / a don Jaume ha dat pel cul?”.

Amb aquesta manera de fer i de pensar, tan dissolvent, és difícil que hi hagi ultradreta catalana. És metafísicament impossible, marcant molt la pronunciació de la primera i, com feia Salvador Dalí, un altre mestre català de dissidències i desenganys. Per ser fatxa has de creure’t superior o fer-ho veure. I per això, íntimament, el català sap que guanyarà la independència. No pas perquè se la mereixi, i ara, no pas perquè els nostres polítics siguin cap meravella, tampoc, i no pas perquè hi hagi cap motiu per pujar al terrat a tirar coets. Els catalans arribarem a la independència perquè al davant només tenim una Espanya sense projecte ni estímul, visceralment anticatalana, completament desbordada per la situació. Arribarem a la independència ben aviat perquè la vergonya aliena ens estimula, perquè això no hi ha qui ho aguanti. Només cal veure l’exaltat de l’Ignacio Garriga dient barbaritats, Pablo Casado confessant-se amb el microfonista Jordi Basté i dient que Catalunya és estupenda, que ell ens estima. O Carlos Carrizosa barallant-se amb els altres espanyolistes per salvar els mobles del seu xiringuito. Ciutadans, això sí que és un autèntic xiringuito. Hi ha noves enquestes que pronostiquen una fabulosa victòria independentista. I serà veritat? Jo desconfio, tu desconfies i ell desconfia, és clar que sí. Nosaltres desconfiem. Però també sabem que podria ser veritat. Els catalans tenim encara un altre horrible defecte, i és que som molt cabuts, tossuts, i no pararem. Mai. I a Espanya se n’estan adonant, que no pararem, i que encara que cada dia tots els mitjans de comunicació ens aboquin sermons d’amor a l’espanyolisme, no en fem cabal. De fet no pararem encara que diumenge guanyi les eleccions Falange Española.  Tenen molt més a perdre que no pas nosaltres.