Aquesta pregunta dels temps de Sant Pere, la fan molts avui desprès de les eleccions nord-americanes, que han acabat amb el mandat de Donald Trump i que posaran el 20 de gener l’ex vicepresident Joe Biden a la Casa Blanca.

Això es perquè Joe Biden, malgrat haver aconseguit dos anys abans d’arribar a la seva vuitena dècada el que ha volgut des que era un noi jove, segurament no portarà grans canvis, al menys per el que fa la resta del món, es a dir, en la seva política exterior. I pel que fa la situació dins els Estats Units, que pugui o no fer canvis no depèn tant d’ell com de dos senadors a l’estat de Georgia que encara han de ser escollits i que decidiran la política nord-americana per els propers dos anys.

Molt mes imprevisible es la situació de Donald Trump, tant pel risc que té de trobar-se amb problemes legals greus, que fins i tot el podrien convertir en el primer expresident condemnat a presó, com per les possibilitats de convertir-se en líder de l’oposició i, fins i tot, en el primer expresident que torna a ser candidat a la Casa Blanca. Això no ha passat mai en la història del país, però no hi ha cap problema constitucional per tornar-se a presentar. I si hi arriba, els Estats Units seguirien exemples de països democràtics on els seus caps de govern han tornat al poder desprès d’haver perdut eleccions alguns anys abans.

Aquesta es una perspectiva que agrada tant als 73 milions de nord-americans que van votar per ell, com espanta als que s’han oposat a la seva presidència en els darrers quatre anys. De fet, amb la filosofia nord-americana que abandona als perdedors, una tornada a la Casa Blanca es presenta com improbable i difícil, però el país està canviant molt i Donald Trump fa poques coses de la manera habitual.

Ens podem imaginar ara quines son les perspectives d’ambdós, es a dir, Biden i Trump. Biden, malgrat totes la esperances de canvi, el millor que pot oferir es una “tornada a la normalitat”, en el sentit que tindrà un comportament mes tradicional en els actes públics i les rodes de premsa i no es dedicarà, com ha fet Trump, a gairebé insultar els caps de govern de països amb els que no està d’acord.

Aquests canvis serien cosmètics perquè costa imaginar que anul·larà els canvis revolucionaris que Trump ha fet amb Israel, on ha portat l’ambaixada nord-americana a Jerusalem —el que cap president s’havia atrevit a fer abans— o intentarà tallar l’acostament dels països àrabs a Israel. Malgrat les critiques demòcrates contra Trump, es improbable que Biden obri les portes als iranians, o que enviï mes soldats a l’Afganistàn, o ni tant sols que torni a fer concessions comercials a la Xina o busqui una política de confrontació amb Moscou.

El marge de maniobra es mes gran en política interna, perquè els interessos dels nord-americans son per qüestions econòmiques i nacionals, però les possibilitats de portar els grans canvis que volen molts votants demòcrates son limitades: el president no governa per decret si no amb el Congrés, on la majoria demòcrata a la Cambra de Representants ha quedat molt minvada, i el poder depèn ara de l’acord entre un Senat republicà i una cambra demòcrata, o de si totes dues cambres estaran controlades pels demòcrates.

Aquesta es la raó que el petit estat de Georgia s’ha convertit en el centre del interès polític. Com tots els estats, te dos senadors i els resultats electorals van ser tan ajustats que cal una nova votació. No serà fins al 5 de gener, dues setmanes abans de la presa de possessió de Biden, que sabrà, quan juri el seu càrrec al Capitoli el dia 20 de gener, qui limitarà el seu poder: si els demòcrates mes progressistes que exigiran importants reformes fiscals i socials, o els republicans, que lligaran les mans dels demòcrates amb el seu vot al Senat.

Aquest mateix dia, començarà una nova vida per a Trump, que haurà de decidir si es dedica a gaudir dels seus milions o a torturar els demòcrates al front d’un Partit Republicà transformat en una formació popular i antielitista.

Però també tindrà el risc de no poder fer res de tot això, perquè hi ha tant odi contra ell entre els demòcrates i els republicans que no volen deixar de ser elits, que es podria trobar davant dels tribunals i amb la seva llibertat en perill. Hi ha gent que no només el vol posar a la presó a ell, si no fins i tot la seva família per haver-lo ajudat a governar i a fer-se ric.

La raó per portar-lo als tribunals no està gaire clara, però va des de la possibilitat de frau fiscal, fins l'assetjament sexual. El frau fiscal l’està investigant des de fa anys el Departament del Tresor i no sembla que hagi pogut acusar-lo de res. Les acusacions d'assetjament sexual les va prevenir Trump fent signar a les dones un compromís a renunciar a qualsevol acció judicial, però ara sembla que algunes estan disposades a pagar per trencar aquest compromís -segurament perquè cobrarien més dels enemics de Trump del que pagarien com a indemnització per a trencar el seu contracte.

Si l’arriben a condemnar pel mateix que ha portat altres personatges a la presó, el president Biden el podria perdonar per a evitar una divisió encara mes greu en la societat nord-americana, però el perdó presidencial només s’aplica als delictes federals i hi ha fiscals d’estats com Nova York que amenacen amb instruir un sumari contra el que aviat serà expresident.

Si això arribes a passar,  els 73 milions de seguidors de Trump, que consideren a mes que els han robat unes eleccions que ells han guanyat, veuran la seva persecució com una caça de bruixes, una proba de la superpotència de les elits culturals i de la intolerància d’un Partit Demòcrata que ha deixat de representar els obrers i la gent sense preparació.