Després de més de cinc hores a la sala d'espera del Complexo Hospitalario Universitario de Santiago de Compostel·la (CHUS, per als amics) entro a la consulta on un jove doctor em pregunta què em passa. A la qual cosa jo responc: tinc cistitis. La resposta, que li ha degut semblar un greuge i un desacatament a l'autoritat mèdica, va desencadenar la seva ira, que es va encarregar de demostrar-me mentre em recordava que els diagnòstics allà els donava ell, que qui era jo per dir-li a ell el que tenia, i que si jo era metge no entenia el perquè de la consulta. Després de diversos minuts de molta tensió amb la bufeta bullint i les galtes al bany maria, li vaig explicar educadament que sabia perfectament el que era tenir cistitis perquè l'havia tinguda moltes vegades i que els desagradables símptomes que incloïen coïssor en les meves parts nobles i unes ganes horribles d'orinar sense ser capaç de fer-ho, em resultaven familiars. El senyor doctor em va enviar a fer unes anàlisis d'orina sense molestar-se si més no a posar-me un dit a sobre per buscar altres possibles patologies. Així que me'n vaig anar cap allà, obedient, a fer estalactites d'orina per passar-me una altra hora més d'espera a la sala de l'hospital. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig entrar per segona vegada a la consulta, que el metge ja m'estava receptant l'antibiòtic corresponent sense haver-me donat temps de posar el cul a la cadira. "Llavors tinc cistitis?", li dic, convençuda, i ell em contesta: "La deus tenir. No he mirat els resultats".

Molts anys abans, a segon de carrera, vaig anar a un psiquiatre perquè començava a patir els problemes d'ansietat que m'acompanyarien la resta de la meva vida adulta i que m'impedien gairebé anar a classe i sortir al carrer. A més, no saber què em passava i la sensació de pèrdua de control absoluta, juntament amb el pensament horrible que mai no podria treballar de periodista, ni fer res per mi mateixa amb només 19 anys, em van enfonsar en un estat emocional d'absoluta depressió. El seu remei a la meva malaltia va ser molt senzill: tornar a casa dels meus pares i deixar la carrera perquè "tampoc no et fa tanta falta". No em va dir que m'agafés uns dies, tampoc que no els demanés ajuda, ni tan sols em va dir que deixés passar el curs, no, aquell metge em va recomanar deixar la carrera perquè no la necessitava. Segur que en aquell moment desitjava afegir-hi que jo, almenys, tenia la sort de ser dona per quedar-me a casa cuidant els nens.

I encara més anys abans, amb 15, un endocrí a qui em van derivar quan vaig tenir anorèxia nerviosa, es va atipar de dir a la meva mare –i suposo que a la mare de les altres noies– que em tenia molt mal educada i que havia de deixar que el meu pare prengués les regnes en l'assumpte. Donant per fet que la meva mare era incapaç de cuidar-me, responsable en part de la meva malaltia i que el remei, sens dubte, passava per aquestes bufetades que s'imaginava que em donaria el meu pare. Un tipus que, per cert, treballava en una unitat específica de trastorns de l'alimentació dependent del Servei Galego de Saúde pública, on més del 90 per cent de les pacients eren dones joves.

Els nervis i el conegut "queixar-se de vici", també m'ho deia un respectat traumatòleg cada vegada que hi anava, fins que em van diagnosticar una osteocondritis d'astràgal que, per a qui no ho sàpiga, és una lesió molt complicada, dolorosa i difícilment operable, del principal os del turmell. La lesió va provocar que durant molts anys recolzés malament el peu, una rotació del genoll i el dolor, en ascendent, de tots i cadascuns dels músculs de la cama i del maluc que, segons el seu –respectadíssim– criteri, se'm passarien, per art de màgia, quan em quedés embarassada! Espero que el meu fetus em torni el centímetre quadrat de cartílag d'os que ja he perdut.

A les dones, se'ns tracta infinitat de vegades com a menors d'edat, incapaces, capritxoses, rondinaires, exagerades i directament, histèriques

Tornem al tema. La violència mèdica cap a les dones és tan àmplia i està tan normalitzada que ni tan sols no ens n'adonem la major part de les vegades. A les dones, se'ns tracta infinitat de vegades com a menors d'edat, incapaces, capritxoses, rondinaires, exagerades i directament, histèriques. Un terme que va encunyar Freud per parlar precisament d'això, de les malalties de les dones.

Aquesta visió masclista i viciada de les malalties femenines provoca molta frustració, incomprensió i problemes psicològics –que s'encarreguen de solucionar amb pastilles, a les quals ens fem addictes per després passar a tractar-nos directament com a putes boges–. Si ets dona, i estàs o has estat sota tractament psiquiàtric, et resultarà familiar la condescendència mèdica, l'allargada ombra del dubte davant de tot el que dius que tens/sents i la necessitat, penosa, d'anar acompanyada per una altra persona (a poder ser home) per donar credibilitat a la teva malaltia. La violència mèdica cap a les dones també provoca mals diagnòstics i retards en els mateixos que, en moltes ocasions, són fatals.

Des que vaig anunciar a les xarxes que escriuria sobre el tema de la violència mèdica cap a les dones una allau de PUTES HISTÈRIQUES em van escriure per explicar-me les seves històries. Casos que he agrupat en diferents categories: "tu el que tens són nervis", "tu el que necessites és un embaràs", "és normal, ets dona", "mira que ets puta" i "violència obstètrica".

En l'apartat "tu el que tens són nervis" ens trobem el cas d'una amiga que m'explica que durant anys ha patit problemes digestius que alternaven la diarrea amb el restrenyiment, ardor oral i gasos que li impedien fer vida normal, anar al gimnàs o fins i tot sortir al carrer "perquè temia fer-me caca a sobre". Amb la insistència dels presumptes nervis (que, òbviament, tindria), va acabar en una psicòloga, que, per sort, li va dir que continués insistint perquè la veiés un digestiu. Després de molt suplicar, li van fer diverses proves que van donar el diagnòstic de mala absorció de fructosa, sorbitol i lactosa, a més d'una malaltia genètica coneguda com a malaltia de Caroli. Segueix pendent de proves com la colonoscòpia i l'endoscòpia i des d'aquí li envio molts ànims i cert sentit de la urbanitat per no cremar l'hospital en la pròxima revisió mèdica.

Una altra amiga es va passar més de dos anys de metge en metge amb símptomes que anaven des de la visió doble, a la pèrdua de força que li impedia de gairebé caminar, i la caiguda, notable i evident, d'una parpella. Durant dos anys va haver de suportar la indiferència mèdica que li assegurava que tot es devia a la depressió per la mort del seu pare. Finalment, i gràcies a l'ajuda d'un metge amic de la família (els coneguts padrins gràcies als quals funciona la sanitat a Espanya), va ser diagnosticada d'una rara malaltia neurològica, autoimmune i crònica. Ara pren 10 pastilles al dia que inclouen 8 corticoides que l'han fet guanyar pes i que, a més, provoquen comentaris sobre la seva dramàtica grassor.

En l'apartat "tu el que necessites és un embaràs/una bona cigala" s'hi troba una amiga, a qui, afligida de mals d'estómac i palpitacions que van resultar ser els símptomes d'un problema cardíac, li van receptar tenir fills.

A una altra amiga en una revisió ginecològica, el seu metge li va deixar anar, directament, si esperava la menopausa per tenir fills si ja tenia 31 anys 

A una altra amiga en una revisió ginecològica, el seu metge li va deixar anar, directament, si esperava la menopausa per tenir fills si ja tenia 31 anys.

En l'apartat "és normal, ets dona" ens trobem amb una altra amiga esportista que després de la ruptura del lligament creuat posterior del genoll va rebre la següent resposta del metge rehabilitador: "Però si ets una dona, per a què vols el creuat?".

En aquesta categoria hi podem incloure també l'endometriosi, una malaltia crònica molt freqüent i que provoca regles altament doloroses i infertilitat. L'endometriosi és una malaltia que triga molt a diagnosticar-se perquè la comunitat mèdica ha assumit com a normal que la regla pot fer mal fins que et desmaïs. Una altra amiga histèrica i amb endometriosi es va passar anys suportant comentaris del tipus "és normal que et faci mal, dopa't i punt" i la dispensa a dojo del medicament favorit per a les dones, al costat dels antidepressius i ansiolítics: la píndola anticonceptiva.

A una altra amiga a qui van diagnosticar dolors de regla "normals" li van haver d'extirpar un ronyó.

Els anticonceptius, que estan desaconsellats en dones amb determinades malalties circulatòries, van ser la pastilla miraculosa que van recomanar també a una altra amiga que insistia a recordar els seus problemes circulatoris al metge. La resposta: que és que havia de prendre-la i que no tenia més temps per explicar-li certes coses. Total, el seu caparró de nena no ho entendria.

En l'apartat "ets una mica puta, i ho saps" tenim tot el relacionat amb la sexualitat. Una amiga em comenta que, quan va anar a demanar la píndola de l'endemà amb 16 anys, va haver de respondre preguntes del tipus "quina postura estàveu fent o des de quan ets verge". I una altra, que va visitar urgències per una malaltia venèria, va ser acomiadada d'allà amb un graciós "a seguir gaudint!".

Encara que, com veieu, la violència mèdica cap a les dones afecta totes les especialitats, n'hi ha una que s'emporta la palma: la violència obstètrica (també coneguda com "tu no saps el que és estar embarassada ni parir"). La medicalització i la falta de feminització de l'embaràs i del part desposseeix la dona de la seva pròpia voluntat i la sotmet a pràctiques agressives que vulneren la salut i la presa de decisions.

És habitual que ells decideixin fins quan t'ha de fer mal, o si no t'ha de fer mal en absolut i habituals són també comentaris plens de paternalisme com "no siguis histèrica, dona,", "què et pensaves?" i la meva preferida: "per fer-lo no et va fer tant de mal, eh?" mentre et desfàs de mal perquè el cap d'un nen està a punt de travessar-te el cos i sortir per la vagina.

Parts provocats, cesàries innecessàries, episiotomies que destrossen la sexualitat, la salut i la vida, i grans negligències com la que li va passar a una amiga que va perdre l'úter després de patir dos dessagnaments. Zero informació sobre com naixerà –o ha nascut– el teu propi fill. Violència que s'estén a pediatria on les mares, una vegada més (repetiu amb mi) són tractades com a PUTES HISTÈRIQUES perquè són les encarregades de cuidar la salut dels seus fills. Com una amiga, amb un nen amb un problema real que li impedia mantenir-se assegut amb nou mesos i que va rebre per resposta mèdica un: "les mares d'avui voleu que els nens parlin anglès a l'any".

La medicina actual està dissenyada sobre el model de l'home blanc occidental, patró que s'ha utilitzat tradicionalment en la majoria dels assajos clínics

La medicina actual està dissenyada sobre el model de l'home blanc occidental, patró que s'ha utilitzat tradicionalment en la majoria dels assajos clínics. Molts dels medicaments que prenem avui les dones (com els ansiolítics i els innocents antiinflamatoris) no han estat experimentats en dones i desconeixem els efectes sobre la nostra salut i fertilitat. Però més enllà d'això, hi ha totes les altres coses, la violència invisible que ens fa petites, vulnerables i patidores d'un sistema que demana a crits la feminització de la medicina i uns quants quilos menys d'histèria.