Un dels principals factors per mantenir la salut mental és entendre que una (o un) no agradarà sempre a tothom. Quan publiques en mitjans de comunicació columnes d'opinió i deixes al descobert el teu pensament, ideologia, i fins i tot les teves debilitats, estàs fent un enorme exercici de vulnerabilitat. Si ets feminista, l'exercici ja és de provocació. I si ets feminista i a més d'opinar sobre temes generals denuncies públicament actituds masclistes que vius en la teva quotidianitat, et mereixes que t'insultin. Entenc que l'espai de comentaris anònims és massa seductor per a alguns individus. Tampoc no em sorprèn, desgraciadament, la quantitat d'al·ludits quan es parla d'actituds masclistes.

Al meu article de la setmana passada, titulat "La cultura de la polla", feia un breu repàs d'una sèrie d'actituds dels homes (utilitzant el gènere home com a categoria social concreta) fàcilment identificables en els espais públics. I encara que amb prou feines ningú no va qüestionar que aquestes actituds existien, sí que van posar en dubte el masclisme d'aquestes. Molts homes van dir que obrir les cames en el transport públic (manspreading), tocar-se les seves parts en espais compartits o treure's el penis fora per orinar al carrer eren qüestions de mala educació, però no de masclisme. Crec que mai ningú no va dir que el masclisme era bona educació, la qual cosa no vol dir que, a més, continuï sent masclisme. Respecte a la predisposició masculina d'enviar fotos dels genitals a través de les xarxes socials sense que la receptora les hagi demanat ni les esperi, o aquella altra de fregar-se amb el membre aprofitant conglomeracions com discoteques o concerts no recordo cap crítica. N'hi haurà i aquí sota podeu abocar-les. He de confessar-vos que per privat sí que em van escriure dones per parlar-me que s'havien sentit assetjades quan van rebre fotos de genitals a qui ningú no els havia convidat. Jo mateixa he rebut aquest tipus de fotos més d'una vegada. Continuo preguntant-me quin mecanisme mental porta un individu a anar regalant fotos de la seva erecció. Simone de Beauvoir deia que "ningú no és més arrogant, violent, agressiu i desdenyós contra les dones que un home insegur de la seva pròpia virilitat". Hi estic d'acord.

La invasió dels espais públics per part dels homes és un dels principals combustibles del masclisme que hem denunciat les feministes de totes les èpoques i generacions

Respecte a aquesta altra crítica que es repeteix amb freqüència cap a les dones feministes sobre la nostra aversió a les cigales i com de malament ho passaria jo en una platja nudista, creieu-me si us dic que he vist el suficient nombre de cigales perquè la majoria d'elles em generin absoluta indiferència. Les cigales com a element anatòmic masculí em són igual, sempre que no siguin les meves companyes de llit o de vida, però no així els privilegis, orgulls desmesurats i prejudicis que susciten quan es converteixen en causa i conseqüència de la hipermasculinització cultural de la qual jo, com a dona, en soc víctima. Les cigales que em treuen espai, ja sigui a l'autobús o en el parlament, em molesten. Aplaudeixo aquestes cigales que es passegen per la platja sentint la frescor als seus respectius prepucis. Si visiteu Galícia, us recomano la platja de Barra a Cangas, al costat de Cabo Home. Un paradís natural de pacífica convivència.

Sé que a molts homes us resulta exagerat que relacioni el manspreading amb les violacions, però la invasió dels espais públics per part dels homes (en detriment de l'espai que ocupem les dones) és un dels principals combustibles del masclisme que hem denunciat les feministes de totes les èpoques i generacions. Seguint amb aquesta relació, el masclisme és la principal causa de la violència dels homes contra les dones. També de la violència sexual. Tret que tu, home que em llegeixes, siguis dels que encara pensa que els violadors i els assassins de dones són subjectes amb patologies mentals, que viuen al marge d'aquesta idíl·lica societat en la qual les dones continuem tenint problemes per tornar soles a casa.

Fil twitter diana lopez

Lena Dunham va dir que els homes blancs no poden entendre el que significa viure sent atacats (per ser home). Soc conscient que les dones blanques, heterosexuals i de classe mitjana som privilegiades al costat de dones trans o d'altres races, i per això a mi mai no em passaria pel cap explicar a una dona negra el que ella sent i viu pel seu color de pell. Tant de bo arribi el dia en què els homes deixin d'explicar-nos a nosaltres el que significa ser dona. Tant de bo arribi el dia en què algunes dones deixin de burlar-se quan d'altres denunciem el que totes vivim per ser-ho. Simone també deia que "l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits".

Moltes vegades s'esmenta en els comentaris dels meus articles els homes de la meva vida, com si tenir parella, pare, germans o amics fos incompatible amb denunciar el masclisme en què ells, inevitablement, estan sumits. Quan us escarrasseu a esmentar homes concrets de la meva vida buscant l'atac personal, legitimeu una vegada més el discurs de la violència, que també és verbal. Ser home i viure en una societat masclista no et condemna, ni per descomptat no t'obliga, a continuar perpetuant i defensant certes actituds.

Ser home i viure en una societat masclista no et condemna, ni per descomptat no t'obliga, a continuar perpetuant i defensant certes actituds

Estimat home, continuaré agraint que em llegeixis encara que no estiguis d'acord amb mi. Saps, tan bé com jo, que el fet que els meus articles i els d'altres dones feministes es publiquin ja en mitjans de comunicació de tot el món és un gran avenç. Per això entén que m'alegri en saber que veus els teus privilegis amenaçats. Si tens un mínim interès a saber com ens sentim les dones, comença per escoltar les dones. Si t'esgarrifa que una dona t'expliqui coses, pots escoltar altres homes que lluiten activament per la igualtat de gènere. Us recomano el blog de l'Associació d'Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE). Gràcies a tots aquests homes que ens llegeixen, ens comprenen i ens donen suport, el feminisme també viu a l'agenda pública.

Finalment, sento la confusió lingüística amb el terme polla en la seva traducció al català. Soc gallego i castellanoparlant, però he rebut de molt bon grat la riquesa semàntica que m'heu facilitat. El que no us puc prometre, això sí, és que jo escrigui amb més dolçor, o amb menys odi com alguns em demanen, perquè la desigualtat, la violència i la discriminació històrica que vivim les dones mai van despertar la meva part lírica.