Així és el diàleg que proposa la Moncloa. Un diàleg entre el govern espanyol i el Govern que no parli de res essencial per donar sortida al conflicte polític, com a tal reconegut pel PSOE. En les anteriors sessions de la taula de diàleg i, pel que sembla, a la propera, es torna sempre a la casella de sortida: desjudicialitzar la política. Però desjudicialitzar la política suposa derogar o reformar lleis injustes que freturen d’homologació amb Europa tal com demostren les derrotes judicials a tots els nivells, inclosa la darrera al TJUE que sembla una victòria espanyola, però no ho és ni de lluny.

Dos, a parer meu, són els fronts judicials oberts que, en algunes de les seves manifestacions no requereixen ni tan sols de reforma legal immediata. En primer terme, tenim el que podem definir com el català. Tota la problemàtica rau en una llei aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el 1983 i mai impugnada ni derogada. Llei i sistema subsegüent han estat felicitats i assenyalats com a model a seguir pel Consell d’Europa en les nacions plurilingües. En aquest terreny, el que hauria de fer el govern espanyol és, tot fent servir els tres instruments institucionals dels quals disposa, no posar bastons a les rodes, no perseguir els que ells creuen infractors i mostrar-se activament cooperatiu amb el Govern, a fi i de perseverar en els excel·lents resultats en la docència i l’aprenentatge tant del català com del castellà en el sistema escolar del Principat. Així, el primer instrument, l’Alta Inspecció no ha de ser un instrument ni de repressió ni de control, sinó de foment, com diu la constitució, d’un patrimoni cultural com és el català, més enllà de tenir-lo com un residu folklòric.

Els altres dos instruments dels quals disposa el govern espanyol per dur endavant una cooperació lleial amb la potenciació del català, que mai va en detriment del castellà, són la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. La repressió tant pot ser penal com administrativa. Fer complir la llei del català ni és ni pot ser delicte ni infracció, d’una banda; ni hi ha un dret a un tant per cent de classes en castellà, li diguem curricular, vehicular o com vulguem. D’una altra, el dret a l’ensenyament és dels alumnes i el que cal és garantir-ho. L’experiència empírica demostra, que queda garantit de totes passades, segurament més en favor, del castellà, el domini d’ambdues llengües. Primera conclusió: no emprendre més accions repressives contra el català, retirar les que estiguin en marxa i no donar suport a aquells pares que, de forma contrària a dret, se serveixen de llurs fills com a ariets pels seus propis objectius polítics.

En democràcia, la força ha de quedar desplaçada, fins i tot, com a últim recurs. En democràcia només val el diàleg i la deliberació. Tot sabent que quan s’entra a dialogar, hom ha guanyat l’estabilitat a canvi de cessions que, passat un temps, es veuran com un gran encert.

L’altre front en el qual cal —cal des de fa temps— és el de la repressió penal. Al seu torn, ens trobem amb dos ordres de qüestions. D’una banda, la dels processos en marxa i d’altra les reformes legals necessàries tant per evitar noves onades de repressió per actes de protesta política no-violenta com per la necessària homologació amb la legislació i la jurisprudència europees, tal com apunten ja alguns vots particulars del mateix TC espanyol.

De la primera secció de temes, la vigència dels processos penals repressius, poc més fa falta que seguir el dictamen de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, al que el govern espanyol no ha respost més enllà d'intrigues i males arts a Estrasburg. Ras i curt: tancar-los, euroordres incloses. La Moncloa té en les seves mans la clau: el Ministeri fiscal. Si la Fiscalia retira les acusacions, en virtut del principi acusatori —que és una peça constitucional essencial en l’estat democràtic de Dret—, el jutge ha d’arxivar la causa. Si hi resta l'acusació popular, hi ha mecanismes tècnics per reduir-la atesa la roïndat dels seus propòsits. La cooperació de la Fiscalia, incentivada des del govern espanyol, resultaria altament adient.

El segon ordre de qüestions fa referència a reformes penals. Des de la rebel·lió i la sedició —com ja sabem sense parangó a Europa— passant pels desordres públics i delictes contra l’Administració com la prevaricació i la desobediència, sense deixar d’esmentar la malversació, són cridaneres les reformes i derogacions palmàries. Solucions tècniques hi ha.

S’hi oposen dos obstacles. La manca de majoria per reformar la sedició —i altres figures— per absència de majoria parlamentària, al·ludida pel ministre Bolaños, es diria lluny de la veritat. La majoria de la investidura sembla plenament disposada a donar suport amb els seus vots aquestes reformes. El segon obstacle, tàcit, és l’obstacle de fons, és l’obstacle: les reformes penals, si són sense reserves, s’aproparien molt a una amnistia. Aquest és l’obstacle que tot ho atura.

Per què? Doncs, com diuen les dretes extremes, les extremes dretes i els seus insubornables canals d’intoxicació política, no estarien conformes. Ara i aquí la política democràtica i d’Estat és fer, precisament, el que la dreta no vol. I si els molesta, quan tornin al poder, que ho refacin. Però la por a la seva cridòria, a les seves mentides i als seus xantatges no és excusa per no dur a terme una determinada política. L’oposició de dretes i els seus canals diuen que solucionar el tema català és donar la raó als catalans o, si més no, donar-los el que volen. Doncs bé, si hi ha un problema polític de fons a Catalunya, o es reconstrueixen les bases de la relació o el problema perdurarà i ja a mig terme suposarà un llast per la mateixa Espanya.

En el fons es tracta d’una qüestió. Així, des de fa segles s’imposa, si cal, per la força. I en democràcia, la força ha de quedar desplaçada, fins i tot, com últim recurs. En democràcia només val el diàleg i la deliberació. Tot sabent, és important, recordar-ho, que quan s’entra a dialogar, hom ha guanyat l’estabilitat a canvi de cessions que, passat un temps, es veuran com un gran encert.

En cas contrari, el diàleg és desmenjat, sense interès i abocat de bell antuvi al fracàs.