La samarreta de la Diada d’enguany és una barreja de falsa urgència i trempera impostada. Ho han estat totes. La diferència és que, des del 2017, ens les podem mirar des de la llum del desengany. “Tornem-hi per vèncer” després de “Lluitem i guanyem”, “El deure de construir un futur millor”, “Objectiu independència” i “Fem la República Catalana” és l'enèsima mostra d’en què s’ha convertit la Diada nacional del país que estimo: en autoajuda. És un intercanvi entre un sector de la societat catalana independentista —majoritàriament famílies i gent gran— i Òmnium i l’ANC. Funciona així: tu et compres una samarreta i, a canvi, ells t’ofereixen el bocí d’esperança que et servirà per aguantar les misèries de la política catalana fins a la Diada de l’any següent. És el més semblant a un taller de casal d’avis, una trobada perquè la gent no se senti sola i recordi qui són els seus i, amb una mica de sort, voti els qui capitalitzin aquest exercici d’identificació col·lectiva sempre que calgui.

La samarreta de la Diada és l'enèsima mostra d’en què s’ha convertit la Diada nacional del país que estimo: en autoajuda

Aquesta esperança es consumeix anualment perquè està dipositada en una classe política incapaç de complir amb allò que brama cada 10 de setembre al Fossar de les Moreres. Banalitzen els ideals a sobre els morts amb l’única missió de calcular la dosi perfecta d’esperança que li cal a cada català per mantenir la flameta viva entre pit i esquena. Viva però no del tot viva. Viva per anar a votar. Viva per no desentendre's completament d’allò que passa al país. Viva per conèixer que la llengua són les arrels de la causa i viva per no convertir el desencís en espanyolitat. Però mai ardent i desbocada, mai cremant amb una vigoria que posi en dubte de l’estratègia dels partits. Tu compres una samarreta i a canvi ells et tenen exactament on et volen. Allò que havia de servir per pressionar i fiscalitzar el que un dia va ser la cúpula d’un moviment independentista, avui serveix per deixar la societat civil en stand by.  Si hi vas, t’esperancen al seu servei. Si no hi vas, caus en la més profunda desesperança, si no és que ja hi has caigut. Aquest és el seu joc. Amb aquestes cartes teixeixen la faula en què no hi ha país més enllà del que et deixi imaginar l’esperança que ells et proporcionen. Però és mentida.

Catalunya sempre torna, però perquè ho faci aquest cop cal que els del “Tornem-hi per vèncer” no hi tornin més

Catalunya sempre torna. Darrere tots aquests homes d’esperit empetitit i gastat que han convertit l’alliberament nacional en una estratègia de màrqueting electoral encara hi ha un país, una llengua, una cultura, una història i una nació que transcendeixen les ambicions personals dels prostrats. Aquí és on jo he triat dipositar la meva esperança, perquè és l'únic lloc on no me la poden prendre ni deformar. És un lloc ingenu, si voleu. Potser naïf. Però queda fora del negoci dels escarafalls forçats de qui ho fa tot des de la superioritat moral del vençut. Fora d’una manera d'entendre el país només lligada als qui circumstancialment hi posen cara. Fora del marc mental en què comprar una samarreta és l'única cosa que es pot fer per la independència. És esperança perquè implica els homes i perquè creu que el problema comença i acaba amb els enterramorts de proximitat que avui i al llarg de la història han arrossegat la tara de nació sotmesa fins a convertir-la en l’única manera de pensar-nos. Per posar fi a això no cal només enterrar els enterramorts, també cal enterrar tot allò que ens faci assemblar-nos-hi. Catalunya sempre torna, però perquè ho faci aquest cop cal que els del “Tornem-hi per vèncer” no hi tornin més.