Vigília de la Diada 2025: el TSJC anul·la els elements claus del decret lingüístic educatiu de la Generalitat, que establien el català i l’aranès com a llengües principals d’ensenyament, gestió administrativa i relació amb les famílies, així com en materials i avaluacions escolars (i única llengua d’acollida per a alumnes nouvinguts). És a dir: 300 anys després del 1714, encara no podem decidir per nosaltres mateixos com volem organitzar el nostre ensenyament i com volem regular l’ús de la llengua pròpia. 300 anys després, el que hem aconseguit és que ens permetin “existir” i amb prou feines. Existir de manera capada, minusvàlida, condicionada, vigilada. Existir per no molestar. I, com a recordatori, sentència calculadament oportuna. “Felices vigílies, catalans”. 

El cansament i la decepció són més que legítims, és clar que sí. Però han de ser avui al carrer. Que les coses han anat massa malament, que hi ha hagut enganys i desenganys, que els partits no estan a l'altura o que les energies semblen esvair-se, són coses que es poden i que s’han de dir: però que es diguin avui al carrer. El referèndum és avui, és cada dia, és malgrat tot. El referèndum és constant, el plebiscit és diari i la seva expressió anual hauria de ser vistosa. El dia 11 de setembre és el dia del "malgrat tot". Així ho ha estat, de fet, des del dia que es va instaurar com a Diada Nacional: malgrat tot, som aquí. Malgrat les derrotes i malgrat les incapacitats pròpies, malgrat no sortir-nos-en ni amb autonomia ni amb confrontació, malgrat tants incompliments i tantes aixecades de camisa, malgrat tanta paciència, tanta perseverança, tanta perspectiva, el dia 11 de setembre, malgrat tot això, som aquí. Fa 300 anys, i en fa 200, i 100, sempre malgrat tot. Malgrat ells, malgrat nosaltres, de mal grat. De fet, el mateix sentit d’haver escollit aquesta data, i no la de Sant Jordi com voldrien els cursis i els cínics, és aquest "malgrat tot". “Je me souviens”, que diuen les matrícules dels cotxes al Quebec. “No ens fareu espanyols”, seria el lema encobert en cada manifestació del dia 11. “Eppur si muove”, en definitiva.  

Constitució i Estatut són avui decrets de Nova Planta “soft”, màquines de respiració assistida perquè aquesta bateria humana de 8 milions continuï alimentant la falsa Matrix de la democràcia espanyola 

Tot això va a banda de la política institucional. La política l’encerta o falla, o canvia com un mitjó, o de vegades fins i tot reposa, però la política institucional no som nosaltres. Nosaltres la podem fer, la podem condicionar, la podem criticar i fins i tot agafar-ne les regnes, però la seva gestió no ens defineix. No defineix una Diada. La Diada va més enllà, és el recordatori anual, l’avís, la notificació formal per a qui ho sàpiga escoltar, que des de fa 300 anys (o encara més, diria l’Aleix Sarri) que no hi ha contracte vàlid entre Catalunya i Espanya. Després de l’1 d’octubre del 2017 això és més evident que mai. Illa pot governar la Generalitat, i els partits poden pactar entre ells al Parlament o al Congrés, però Catalunya ja no té cap pacte formal amb Espanya. L’Estatut autonòmic retallat pot estar vigent, però ja no és cap pacte de mutu acord. Constitució i Estatut són avui decrets de Nova Planta “soft”, màquines de respiració assistida perquè aquesta bateria humana de 8 milions continuï alimentant la falsa Matrix de la democràcia espanyola. Tothom qui s’hi vulgui fixar sap perfectament que, si avui pertanyem a l’Estat espanyol, no és per decisió pròpia. És més: la càrrega policial contra el referèndum (celebrat i guanyat), la repressió judicial i la suspensió de l’autogovern van certificar que som a Espanya sense haver-ho escollit i malgrat la nostra voluntat. Malgrat, un altre cop. De mal grat. De molt mal grat. 

Per tant, el 2017 no es va aconseguir la independència, però com a mínim es va certificar l’absència d’acord voluntari. Ho certifiquen cada dia també aquestes múltiples mesures judicials o administratives que ens limiten l’autogovern i que ens humilien, ja sigui en afers lingüístics, culturals, socials o econòmics. No, el TSJC no sorprèn amb la seva sentència. És l’enèsima, i enèsims són els incompliments estatals, i enèsims els espolis, i enèsima la voluntat de fer-nos desaparèixer encara que sigui lentament, institucionalment, a poc a poc i “sin que se note el cuidado”. Tant se val que el president Illa digui que hi vol presentar un recurs, fent-se el Casanova, com si el nostre conflicte en tingués prou amb una demanda judicial. El problema de Salvador Illa és que, malgrat tanta gesticulació en pro de la convivència, el seu “cuidado” es nota. Es nota, i molt. Cada dia. 

Avui, com cada 11 de setembre, tothom al carrer. Ja sigui per queixar-se, per lamentar-se, per celebrar, per commemorar, per compartir, per llençar tomàquets, per agafar la pancarta, per cridar, per fer discursos, per renegar, per calcular, per replicar, per recordar: tots aquests verbs tenen a veure amb el fet d’existir. L’ineludible fet, i l’ineludible deure, d’existir. L’1 d’octubre no va ser cap anècdota, ni cap excepció en la nostra història. Va ser un recordatori. Un avís.