El primer que fa cada dia un català estàndard (un treballador assalariat mileurista de qualsevol sexe) és apagar el despertador; anar, amb cara de pocs amics i amb els ulls encara lleganyosos, cap al lavabo; descarregar la bufeta, i dutxar-se. Un cop ja comença a ser persona, es pren un cafè, un te matxa o es cruspeix un iogurt amb flocs de civada i nabius, i se’n va a acompanyar els nens a l’escola, convençut que aquest any sí que aprendran a sumar i a restar —el que és bo es fa esperar i els vint anys són una molt bona edat per començar a fer operacions matemàtiques complexes com les sumes i les restes. Per comunicar-se amb els seus fills, ho fa a través de tiktoks o de les històries d’Instagram: penja una història o fa un tiktok i el fill li respon amb una emoticona o amb un simple bro, fas molt de cringe. Després de deixar els fills en bones mans (ara ja hi comença a haver mossos a les escoles, i això, vulguis que no, et fa respirar més tranquil), se’n va corrents a esperar un tren que sap perfectament que arribarà a qualsevol hora menys puntual; això sent optimista, perquè també podria passar que no arribés a causa d’un despreniment de terra patrocinat per les males condicions de la infraestructura ferroviària. D’altres catalans estàndards segurament preferiran agafar el seu cotxe i fer cua durant unes quantes hores; així tindran temps de cagar-se una mica en tot i tothom i arribar relaxats a la feina. Tants caps tants barrets; que cadascú faci el que consideri que s’adequa més a les seves necessitats. Un cop el català estàndard baixa del tren o del cotxe, desarmat (podria fer mal a algun pobre delinqüent), ha d’intentar arribar a la feina sense que ningú li clavi una arma blanca o li robi el mòbil o la bitlletera. Una manera molt original de fer esport abans de començar a treballar.

Si el català estàndard ha d'anar al metge, com a molt s’haurà d’esperar deu hores perquè l’atenguin en castellà i li diguin que és un feixista per parlar en català

Arribat a la feina, si té la sort de no tenir un cap pervers que el fa treballar en unes condicions laborals precàries, pot relaxar-se una estona i gaudir d’una feina que no li va ni li ve. El dia va passant (el temps no s'atura mai: tempus fugit!) i toca anar al metge per una emergència (posem pel cas); cap problema, com a molt s’haurà d’esperar deu hores perquè l’atenguin en castellà i li diguin que és un feixista per parlar en català. Si té la sort que l'entenen i que li encerten el diagnòstic (això és com una ruleta russa), llavors només haurà d’esperar un parell d’anys perquè l’operin, a menys que es vulgui fer una reassignació sexual, que l’operaran l’endemà mateix. Però, què són dos anys d’espera per a una persona que és capaç d’agafar la Renfe cada dia per anar a treballar? Sempre pot dedicar aquests dos anys a cercar un nou habitatge, que segur que en troba algun de compra per menys de 600.000 euros o, si prefereix llogar, per menys de 1.400 euros. I, per celebrar-ho, se’n pot anar a un restaurant a cruspir-se un salmó a la planxa farcit de microplàstics i mercuri i brindar amb una copa d’aigua filtrada de l’aixeta. Segur que l’atenen amb un català molt genuí i que li surt molt barat (30 euros el microplàstic).

Quan acaba de treballar, el català estàndard sol anar a casa i engegar el televisor —perquè les xarxes socials són una font de mentides i tergiversacions de la realitat— per assabentar-se de quina bona obra han fet els polítics que va votar —i que ho tornaria a fer convençut— durant la jornada, i no fa res més que corroborar que no han deixat mai de complir fil per randa tot el programa electoral que van prometre quan es van presentar a les eleccions, sense contradir-se, delinquir, ni caure mai en la corrupció. Més tard, veient que no té res per sopar, i que els nens encara fan alguna de les tres-centes activitats extraescolars a les quals els han apuntat (ell i la seva exparella) per aprendre el que no han tingut temps d’aprendre a l’escola i per poder estar una mica tranquils, se’n va al supermercat a gastar-se tres-cents euros per un caldo de verdures transgèniques i amb glutamat, un paquet de fideus amb gluten i un parell de brics de llet amb molta lactosa que estan d’oferta.

Quan els nens arriben a casa —si tenen la sort que ningú els assetja, agredeix o roba pel carrer i els fa arribar tard—, s’asseuen a taula i engeguen una estona la calefacció o l’aire condicionat (depenent de l’estació) i sopen relaxats amb el mòbil amorrat a la cara sabent que, com a molt, hauran de pagar 500 euros més al mes per no passar fred o per poder respirar a l’estiu. Una ganga! És ben bé que ens queixem perquè volem. I si el català estàndard no arriba a final de mes (que és molt poc probable que passi vivint en aquesta societat del benestar), que no pateixi, sempre pot renegar de Catalunya i demanar una subvenció, que segur que li donaran.