1. La ressaca que no se’n va. La política catalana està estancada. El nou curs comença igual com va acabar l’anterior. El govern de PSOE i Unides Podem continua arrabassant les competències autonòmiques que fereixen de mort l’autogovern de Catalunya. Els socialistes i els antics comunistes tenen un model d’Estat que, a més de jacobí, és cada vegada més centralista. La veritat és que no sé per què la dreta i l’extrema dreta nacionalista espanyola es queixen tant. L’esquerra espanyola va desmantellant l’Estat de les autonomies amb determinació, perquè, tot cal dir-ho, la recentralització no perjudica tan sols Catalunya. És generalitzada i afecta totes les comunitats autònomes, llevat de les que estan subjectes al règim foral. A més, cada vegada es va consolidant el diferencial entre el PIB de les tres comunitats privilegiades (Madrid, País Basc i Navarra) que arracona Catalunya. El PIB català va a la baixa i sembla que això no preocupi el Govern, que està instal·lat en un optimisme suïcida. Tot i que s’anuncia una tardor calenta, amb una crisi econòmica que ja dona senyals de vida amb l’increment de la inflació i una reducció del poder adquisitiu ciutadà, la gran preocupació del president Pere Aragonès aquest estiu ha estat el benestar de la Neula, la gossa presidencial. Sembla que el Molt Honorable no sap que el mes de juliol Catalunya era la comunitat autònoma amb un augment més alt del nombre de desocupats (2,8%) i que les afiliacions de treballadors a la Seguretat Social han baixat a l’agost en 57.768 persones (-1,58%) respecte del juliol.

2. Els pactes d’Esquerra amb el PSOE. Joan Tardà és com el cotó. No enganya. Ja fa temps que s’ha deixat anar i les diu de l’alçada d’un campanar. Tanta sinceritat li comporta que l’estomaquin a Twitter. Ell s’enfada, perquè ho troba injust, però és que algunes de les coses que ara confessa posen de molt mal humor l’independentisme de base que només té les xarxes socials per expressar l’opinió. I una de les perles que ha ofert l’antic portaveu republicà a les Corts és que el PSOE s’està cobrant els indults amb els vots favorables d’Esquerra a decrets i lleis que minen l’autogovern. No és que Esquerra s’hagi abraçat a una taula de diàleg que tan sols està parada aparentment, és que a Madrid és el partit aliat d’una coalició tòxica per a Catalunya. Com s’ha vist, de la mateixa manera que no resol l’espoli fiscal (que ara és de 20.196 milions d’euros; és a dir, un 8,5% del PIB), el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz t’arrabassa competències en matèria d’emergències o aprova una llei de la Ciència que convertirà la llei catalana que encara s’ha d’aprovar en una mena de reglament per acontentar els polítics d’aquí. És com la incongruència que el preu dels medicaments el fixi el Ministeri de Sanitat, que té un edifici més imponent que no pas competències, i que sigui la Generalitat la que pagui les factures. És bonic veure com el PDeCAT i Esquerra voten el mateix a Madrid. Com que els uns són de dreta i els altres d’esquerra, el sentit del vot no deu ser ideològic, sinó que respon al gran condicionant que assenyala Tardà: el preu just per recompensar la llibertat vigilada dels presos.

El PSOE s’està cobrant els indults amb els vots favorables d’Esquerra a decrets i lleis que minen l’autogovern. No és que Esquerra s’hagi abraçat a una taula de diàleg que tan sols està parada aparentment, és que a Madrid és el partit aliat d’una coalició tòxica per a Catalunya

3. La degradació institucional. La majoria de la gent creu que les institucions catalanes estan cada dia més en crisi. Els unionistes culpen els independentistes de la degradació institucional, oblidant-se, és clar, de la repressió (l’últim recordatori és la resolució de l’ONU sobre la suspensió arbitrària dels diputats independentistes), i de tot el que acabo d’explicar-los. Així i tot, en part els unionistes tenen raó. La coalició que va elegir president Pere Aragonès va deixar d’existir l’any passat, quan el conseller més de dreta del Govern, Jaume Giró, va pactar els pressupostos amb els comuns. Però és que des de la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, la coalició governamental és un decorat. La gestió, diguem-ne, administrativa del Govern és un desastre i aquesta coalició no satisfà ni els independentistes, perquè és obvi que ningú està disposat a moure un dit en aquesta direcció, ni els possibilistes que voldrien veure com el govern autonòmic és capaç de tenir un projecte, encara que només fos un, que fes avançar el país. El govern Aragonès és erràtic (i la mostra és posar i treure una hora a l’ensenyament perquè sí). Això no vol dir que Esquerra no acabi superant Junts. En una conjuntura com l’actual, els socialistes estan en condicions de guanyar les pròximes eleccions per incompareixença del contrincant. Junts no és una alternativa enlloc, més enllà de la “reserva” convergent en algunes alcaldies de l’interior, però Esquerra sense un acord amb Junts (o en una Catalunya independent) sempre serà la segona samarreta del PSC-PSOE. Si Catalunya disposés de líders forts i valents, ara mateix caldria canviar el Govern i buscar saba nova que aportés idees i esperit reformista.

4. La corrupció de la democràcia. No és que me n’alegri, però cada partit té una taca. Ara és el torn del PSC-PSOE. Aquest estiu hem sabut que la Fiscalia Europea ha decidit obrir una investigació per veure si hi va haver prevaricació i malversació de fons europeus en la compra per part del Ministeri de Sanitat, quan Salvador Illa era el ministre. Les fiscals europees delegades Laura Pellón i Olga Muñoz sospiten que el preu de 500.000 bates d’un sol ús comprades pel Ministeri a una empresa tèxtil xinesa al principi de la pandèmia “hauria estat notòriament superior al de mercat”. Segons sembla, el sobrecost va ser d’onze milions d’euros. No és poca cosa, comparant-ho amb els contractes que Laura Borràs suposadament va fraccionar i que li han costat la presidència del Parlament. La compra de les bates es va fer íntegrament amb fons europeus, els fons FEDER, i va ser el Grup Parlamentari Popular de Madrid el que va portar el cas a Anticorrupció l’abril del 2022. No sé si Salvador Illa serà imputat per això —i si ho fos, qui demanaria la inhabilitació prèvia?—, però tinc clar que la utilització política dels presumptes casos de corrupció no és tan sols l’expressió d’un sectarisme portat al límit, sinó que és el terreny adobat perquè l’extrema dreta avanci a plaer. Estiguin atents al que pot passar a Itàlia el 25 d’aquest mes. La democràcia està en perill arreu i els dinamiters són gent tan mesquina com alguns polítics que es pengen l’etiqueta de pragmàtics.