1- El famós cas del cafè amb llet 

Segur que coneix el cas. El músic Quimi Portet era en un vaixell que fa la ruta Formentera-Eivissa. Li va venir de gust un cafè amb llet. Va demanar-lo en català, el cambrer es va torçar i va comportar-se com un maleducat, Portet ho va denunciar a Twitter i va organitzar-se un pollastre pota blava. 

La premsa "nacional" va reaccionar de seguida i va centrar el tema en una qüestió lingüística, que ho era naturalment, però oblidant la part de mala educació i nul·la professionalitat de qui estava atenent un client. Però també va derivar-ho cap a un tema de privacitat, acusant Portet de criminalitzar el cambrer en penjar la seva foto a la xarxa.

 

 

I per això, en un principi, la foto van penjar-la pixelada... 

 

 

Però l'argument de la privacitat se'n va anar de seguida a can pistraus quan, amb la mateixa velocitat, els mateixos mitjans van penjar la foto tal qual i... AFEGINT EL SEU NOM I COGNOM!!! O sigui, critiques ferotgement una actitud, la repeteixes i la multipliques... 

 

 

I ara vostè em dirà: "oh, és que diuen el nom del cambrer perquè l'entrevisten i, per tant, això implica tenir l'autorització del senyor per usar la seva imatge". Perfecte, però llavors sóc jo qui li pregunto a vostè: què passa quan qui denuncia usar sense permís una imatge, usa com a argument una imatge sense permís? 

Per exemple: 

 

 

I ja no és només fer el mateix que denuncies, sinó afegir valoracions i suposicions laborals. 

2- Predicar i aplicar-s'ho

Però és que l'endemà, els mateixos mitjans que criticaven que en Quimi Portet hagués publicat la foto del cambrer, que ells van reproduir, i d'haver publicat el seu nom i la seva vida, van fer exactament el mateix amb Pedro Sánchez. 

Una persona que el va veure en una platja va fer-li una foto, la va penjar a Twitter i va acabar a les portades dels mitjans que reclamaven el dret a la imatge del cambrer. Ah, i la foto anava sense signar...

 

 

Pedro Sánchez és una persona pública, sí, però té el mateix dret a la privacitat que vostè i que jo. I que el cambrer. Per ètica i per llei. Ho diu l'article 2.2 de la Llei Orgànica del Dret a l'Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge: "Per prendre imatges d'una persona és necessari el seu consentiment exprés". I no va ser el cas,

3- COMPTE, ARA VE UNA FOTO MOLT DESAGRADABLE (I DENUNCIABLE)

I ho poso amb majúscules perquè quedi ben clar. I faig una petita pausa en el tema del cambrer i el cafè amb llet per fer una cosa molt lletja que és parlar d'un mateix. O, millor dit, d'una cosa que vaig fer. 

Dilluns estava tafanejant la pàgina de Periodista Digital i vaig veure una foto que em va escandalitzar, mediàticament parlant. És la foto que, TORNO A AVISAR, està penjada just aquí a sota:

 

 

Davant de casos com aquests, la pregunta sempre és la mateixa: cal? Jo crec que no. A no ser que busquis el sensacionalisme més vulgar.

Jo la vaig penjar al meu compte particular de Twitter dient, precisament això, si calia. Uns quants usuaris m'ho van retreure perquè estava fent el mateix que Periodista Digital i altres em van dir que hauria d'haver avisat del contingut. 

Anem al segon punt. Si tu en una piulada et preguntes "cal penjar aquesta imatge?", crec que queda prou clar que no és la d'una comunió. Sóc partidari d'avisar de la duresa d'algunes imatges en segons quin context i he tingut unes quantes discussions sobre aquesta qüestió quan he tingut certes responsabilitats. Però vaig creure que en aquest cas no calia perquè Twitter no és un programa de TV que s'emet a les 9 de la nit. Twitter és una altra cosa i el meu compte no és de pastissos decorats amb ossets. Hauria d'haver avisat més? Potser sí. Em vaig equivocar no avisant més? Potser també. Ho tornaria a fer exactament igual? Sí. Per què? Perquè la vida és dura i la sobreprotecció, en segons quins contextos, encara és més absurda. Això sí, entenc, entomo i agraeixo la crítica. 

Sobre el primer punt, considero que per criticar una cosa s'ha d'ensenyar la cosa tal i com és. Si no, la denúncia queda convertida en una festa infantil amb pallassos que fan pudor de suat i llancen confeti usat.

4- Però, tornem al cambrer...

Salvador Sostres, l'home que escriu el que li rota. El més políticament incorrecte. Qui diu el que molts pensen i no s'atreveixen a expressar. Hi ha dies que el besaries amb força i dies que l'escanyaries, depenent de si va pel mateix camí del que tu penses o pel camí contrari. 

Salvador Sostres, l'home que ha crescut en una botiga de la zona alta i coneix com ningú la burgesia real i la postissa, la del voler aparentar, i que sap com fer-los feliços o com treure'ls de polleguera. I que s'ho passa bé jugant aquest paper.

Va deixar d'escriure en mitjans catalans per incòmode, per incontrolable, perquè l'encanta incomodar i provocar, perquè sempre vol anar un pas més enllà, perquè l'encanta jugar a comprovar on és el límit. Perquè l'apassiona que el catalanet de tortell i missa de diumenge s'escandalitzi. I quan aquí se li va acabar el camp, Pedro J Ramírez va ser llest i el va fitxar com a coartada per poder argumentar allò del "veieu com hi ha catalans sensats que pensen com nosaltres i que es rebel·len contra el sectarisme indepe?". Però en Salvador és incontrolable aquí, allà i a la Xina Popular. I va acabar fent de Sostres a El Mundo i a Telemadrid i aquell xicot que queia tan bé al Madrit (concepte) que sucava pa amb les misèries dels catalanets a qui retratava tan bé, va deixar de fer gràcia a uns quants. I ara han aprofitat per passar-li comptes. 

La culpa, aquest article llegit a la COPE i publicat a l'ABC;

 

 

Però el nacionalisme espanyol excloent no admet que qui ells fan servir com a bufó (cosa que no vol dir que ho sigui), se'ls giri en contra. I, quan això passa, van a per ell:

 

 

Li han tret aquests moments i d'altres:

 

 

Al final aquesta història confirma que Salvador Sostres coneix prou bé els catalans com per saber per on tocar-los el voraviu i demostra que també coneix prou bé aquesta Espanya profunda que es va pensar que podria ensinistrar-lo com per fer el mateix.

I parlant d'Espanya profunda... Una piulada d'en Gabriel Rufián i la resposta rebuda. No calen comentaris...

 

 

5- L'Operació Catalunya

La guerra interna que viu la policia espanyola ens ha servit per certificar una sospita: l'Estat espanyol dedica molts diners i molts recursos a la guerra bruta contra l'independentisme i contra els independentistes. En diuen Operació Catalunya i hi treballen cossos de seguretat i periodistes. Ah, i quan hem escoltat les proves, no només no ha passat res sinó que ha continuat amb total impunitat.

Aquesta setmana vam llevar-nos un dia amb una nova gran operació mundial contra la corrupció en diversos ajuntaments convergents. Un cop més, la bonica tàctica de barrejar casos que fan cara de ser certs amb allò tan bonic de "si la corrupció passa per gent de CDC, anem per en Puigdemont". I això amanit amb la filtració de les operacions a la premsa abans que les operacions estiguin en marxa perquè hi hagi unes boniques imatges que als informatius hispans sempre són simpàtiques de veure.

I així va ser com a la porta de l'Ajuntament de Tortosa o al de Girona van congregar-se uns quants periodistes, algun alcalde i algun regidor, esperant que la policia arribés. El més sensacional és que la filtració incloïa el tema del qual es tractava, amb la qual cosa els ajuntaments implicats, en cas de tenir papers comprometedors, van tenir temps d'organitzar una barbacoa i cruspir-se els documents a la brasa. Ah, per cert, aquests papers tan comprometedors i delictius, en el cas de Girona, estaven penjats a la web municipal. 

Però el cas era donar aire a l'Operació Catalunya. I no perquè ho digui jo, sinó perquè tenim ulls i sabem llegir: 

 

 

A casa ja fem apostes a veure quina serà la pròxima campanya dels Homes de Marcelo...

6- Maquillant la realitat

De vegades la realitat és molt mala persona i s'encaparra a no ser com ens agradaria. Quan això passa, el periodisme ofereix diverses possibilitats de solució. Avui en presento un parell de molt eficaces. 

Pels casos més d'estar per casa funciona molt bé interpretar la realitat al teu gust...

 

 

... i pels casos més complicats, el que té molta sortida és crear la teva pròpia realitat. Per exemple amb Veneçuela. Durant la precampanya i la campanya electoral de les últimes eleccions vam tenir Veneçuela per esmorzar, dinar, berenar, i sopar. Cada dia. Per què? Calia desactivar Podemos i competien l'Operació Catalunya amb l'Operació Veneçuela. I, ves quina casualitat, arriben les eleccions i Veneçuela desapareix de les nostres vides. 

El més trist és que això demostra que la independència dels mitjans de comunicació està a l'alçada de la judicial i de moltes altres independències que patim...

 

 

7- Vueling i L'estratègia de la incomunicació

Vueling tenia un problema. I molt greu. Després de molt de temps d'oferir un servei deficient, el servei deficient va ser notícia. De portada. Arreu. Calia que algú sortís a calmar la cosa. Van tardar quatre dies de crisi total, però van decidir que el president de la companyia aparegués en diversos mitjans a donar explicacions. 

Un dels llocs elegits va ser el TN Vespre de TV3. A casa el vam veure i vam patir molt. Però molt. I li diré més, vam patir com feia temps que no patíem...

 

 

És evident que un president de companyia aèria ha de saber de companyies aèries i no ha de saber, necessàriament, ni explicar-se ni comunicar. Però ja que surt, 1/ ha de donar confiança i oferir respostes creïbles o 2/ si ell no en sap, ha de fitxar algú que en sàpiga. 

Patrycia Centeno, que s'ha especialitzat a analitzar la comunicació no verbal, va analitzar el vídeo al seu blog. Tant interessant com demolidor...

8- El clickbait de la setmana

Estiu, platges, poca roba... o cap. El tema platges nudistes va mooolt bé per generar visites. Ja vam veure la setmana passada que tu poses en un titular "Les millors platges nudistes" i la gent clica. Després resulta que es tracta de 10 fotos fetes des de 5 quilòmetres enllà, de nit i un dia de boira, però el clic, que era el que interessava, ja ha estat fet. 

Aquesta setmana tenim un nou exemple amb una unió imbatible consistent en barrejar nudisme i successos:

 

 

I llavors et mires el vídeo, esclar. La temptació et pot. I t'adones que la foto no és real perquè la imatge no té cap relació amb el vídeo. I t'adones que les dues afirmacions del titular no són certes perquè no hi ha cap ofegat ni allò és cap platja nudista i que el vídeo és tan actual que podria ser d'aquella sèrie de programes de càmera oculta que feien a les televisions als anys 80... dels 80 abans de Crist.

 

 
 

9- Un cas inquietant

La setmana en què ha estat noticia la fotografia d'un cambrer, no podia desaprofitar l'oportunitat de compartir amb vostè un tema molt interessant relacionat amb l'ús d'imatges de persones a les xarxes.
Miri's el titular i observi la cara d'aquesta persona:
 
 
I ara aclarim el misteri. Però millor que no ho expliqui jo sinó que anem a la font. Un cop llegit, reconeguem que hi ha coses que posen els pèls de punta. Sobretot si et passen a tu. S'ho imagina?
 

10- Còpia o casualitat?

Un foto icònica del San Fermín. Una imatge potent de la sèrie Joc de trons. La de l'esquerra va ser abans. Pot ser que la segona s'hagi inspirat en la seva força o és una casualitat? En tot cas, bon ull de qui ha trobat la semblança i les ha comparat...
 

I el repicó...

I, de propina, aquesta setmana un titular lamentable i amb un to que, per desgràcia, no només no és inhabitual veure sinó que va a més en segons quins comptes de Twitter de mitjans que passaven per ser seriosos i que busquen un públic de consum fast food de la informació. Ah, per cert, Nasri és un jugador de futbol...

 

 

Quan es refaci de l'impacte, intenti tenir una bona setmana... 

Iu Forn
Vist i Escoltat Deu moments mèdia de la setmana Iu Forn
Iu Forn
Vist i Escoltat Deu moments mèdia de la setmana Iu Forn
Iu Forn
Vist i Escoltat Deu moments mèdia de la setmana Iu Forn
Iu Forn
Vist i Escoltat Deu moments mèdia de la setmana Iu Forn
Iu Forn
Vist i Escoltat Deu moments mèdia de la setmana Iu Forn