S'ha celebrat a Barcelona una gala cinematogràfica que més aviat semblava el meu institut als anys vuitanta, amb xapes carrinclones i reivindicacions naïf de no a la guerra (a una, eh?, no a totes, que només ens aixequem una mica del seient tou de les nostres vides per criticar aquelles en les quals hi participen els dolents, a saber, els de Trump i Netanyahu). Entre els discursets amb posat ofès de molts dels qui van desfilar vestits per les firmes de les quals després es dediquen a criticar el seu tracte inhumà als treballadors en els seus tallers d'ultramar, va destacar, per la seva falta d'elegància i oportunitat, el de la Sílvia Abril.

La rotunda guanyadora als Premis Goya ha estat la pel·lícula Los domingos, que, des de l'ateisme de la seva directora, tracta de forma exquisida el que suposa, en la seva família i en el seu entorn social, que una noia que encara no ha complert la majoria d'edat decideixi entrar en un convent de clausura. A l'Abril, aquest acostament mesurat i respectuós de la creença i dels dubtes, li devia semblar improcedent i per descomptat aliè a la seva naturalesa, fins al punt de dir, i cito textualment: “Em nego a acceptar que la joventut que puja tingui aquesta carència i aquesta tirada cap al que és cristià”. Per descomptat, res de preguntar-se sobre el perquè de la carència, i menys de captar com en realitat no és una tirada cap al que és cristià, sinó una tornada a l'origen, un retorn a casa.

Es pot reivindicar la pau i la llibertat a Palestina mentre es critica el missatge filial més gran que s'ha emès des d'una religió?

En un acostament constitucional a la polèmica que han suscitat les seves paraules, la llibertat d'expressió d'Abril guanyaria qualsevol judici davant de qui denunciés una violència contra els sentiments religiosos, perquè la jurisprudència ha anat relegant a les violacions pràctiques dels actes de culte un delicte que una majoria social reclama que sigui eliminat o almenys minimitzat al Codi Penal. Però això que escric no va d'això, sinó de militància cristiana. Jo soc cristiana de criança, després atea, i després del naixement del meu primer fill, de nou en sintonia amb el que és sagrat. I per això em provoca una profunda pena pensar que una dona com ella, que en l'àmbit personal ha declarat estar passant un moment complicat, que espero que acabi aviat, no tingui fe en la transcendència de la seva vida i esperança en l'existència de raons per a qualsevol dolor que patim i caritat amb qui no pensa com ella. Alguna vegada he sentit: "Tant de bo cregués en Déu; en aquest moment em caldria molt". Sí, només recordem Santa Bàrbara quan la tempesta està a punt d'arrasar-nos. Però aquesta és justament la millor prova del que l'Abril nega, el que mai faria un dels animals pels quals avui molts senten més respecte que pels seus germans creients. Es pot reivindicar la pau i la llibertat a Palestina mentre es critica el missatge filial més gran que s'ha emès des d'una religió? “Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat” condensa el sacrifici de la pròpia vida pels altres i el recordatori que som fills d'un mateix Déu que ens estima infinitament. També a la Sílvia, per descomptat.