El 8 de juliol del 2016 —demà farà deu anys— el divuitè congrés de CDC aprovava a Barcelona la dissolució del partit fundat més de quaranta anys enrere, el 1974, a Montserrat. Era el pas previ al congrés de refundació de la formació que el dia 10 acordava el naixement del PDeCAT. Avui, deu anys després, CDC no existeix, però el PDeCAT tampoc, i JxCat malda amb penes i treballs per recuperar l’espai convergent perdut. La confessió de Jordi Pujol, el 25 de juliol del 2014, que la família havia tingut durant anys diners amagats a Andorra fora de l’abast del fisc espanyol va ser el desencadenant d’un moviment, el de la desaparició de CDC, del qual ara els mateixos que el van propiciar es penedeixen perquè finalment s’han adonat —els ha costat prou— que, des del punt de vista polític, va ser un error immens.
Arran del terratrèmol causat pel devastador anunci del 126è president de la Generalitat, Artur Mas, que llavors presidia també CDC, va buscar la manera de tallar les amarres amb qui havia estat el seu pare polític i no se li va acudir millor solució que esborrar del mapa el partit —en aquells moments, a més, assetjat per escàndols diversos al voltant del 3%— i crear-ne un de nou. La maquinària de la formació es va posar al servei d’aquest objectiu: primer, amb una consulta interna el 21 de maig del 2016 en què la militància va fer cas del líder i va decidir dissoldre el partit i, després, amb el congrés de refundació els dies 8, 9 i 10 de juliol del mateix any, el resultat del qual, en canvi, va ser diametralment oposat al que havia preparat l’aparell sortint de CDC. Els quadres reunits en aquell conclave van esmenar de dalt a baix la plana a Artur Mas i res no va quedar com el seu nucli dur havia previst. Al contrari, tot va sortir al revés.
La creació del nou partit, de fet, es va embarrancar a les primeres de canvi quan els assistents al congrés van rebutjar sense pal·liatius les propostes de nom de la nova força política que els havia presentat l’aparell encara comandat pel 129è president de la Generalitat: Més Catalunya (MésCat) o Catalans Convergents (CatConvergents). Als quadres no els van agradar ni l’un ni l’altre i van obligar a fer una tria entre tres noves opcions: Partit Demòcrata Català, Partit Nacional Català i Junts per Catalunya. L’escollit finalment va ser el primer i l’argument per defensar-ne l’oportunitat va ser d’allò més surrealista: així es podria establir una pugna entre demòcrates i republicans a l’estil dels Estats Units. El nivell de la justificació ho diu tot. Els congressistes van boicotejar igualment la nova direcció executiva que, mantenint Artur Mas com a president amb funcions merament representatives, s’havia de posar al capdavant del nou partit i que els venia també determinada per l’últim aparell de CDC. Els escollits havien de ser Jordi Turull i Miquel Buch, però al final no van ser ells, sinó Marta Pascal i David Bonvehí.
Els quadres havien desautoritzat el líder —sense qüestionar-lo directament— i el nucli dur que l’envoltava. El PDeCAT començava a caminar coix i aviat es va veure que no arribaria gaire lluny. Els perdedors del congrés de refundació —els que remenaven les cireres a l’extinta CDC— van fer la vida impossible a la nova direcció, mentre Carles Puigdemont, des de l’exili belga que havia començat després del fiasco del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017, donava vida a un Junts per Catalunya (JxCat) que ben aviat va començar a barallar-se amb el PDeCAT. Fins que el 2020 hi va haver l’escissió del PDeCAT cap a JxCat, el 2021 va tenir el dubtós honor de fer que per primera vegada l’espai que havia heretat de CDC es quedés sense cap representant al Parlament i el 2023, després dels mals resultats a les eleccions municipals i espanyoles que el van deixar també sense representació al Congrés, va haver d’abaixar definitivament la persiana per falta de parroquians. La majoria se n’havien anat a JxCat i alguns, pocs però, a ERC i fins i tot al PSC.
CDC també era una marca d’èxit i ho podria continuar sent
Deu anys després de fer-la desaparèixer, ara tothom troba a faltar CDC. Els primers, els qui en van impulsar i beneir la dissolució, com ara els esmentats Artur Mas i Jordi Turull, i també Xavier Trias, que va ser, curiosament, qui va presidir el congrés que va liquidar el partit. Qui no ho ha entès mai tampoc ha estat el mateix Jordi Pujol, que no s’ha estat de posar-ho en relleu entre els cercles més propers. CDC era bàsicament la seva creació i encara avui no ha paït que de la nit al dia els seus successors se la carregessin. Al món hi ha multitud d’exemples de comportaments polítics poc honorables que, malgrat això, no han desembocat en l’eliminació dels partits als quals pertanyien els infractors i actualment continuen sent marques reconegudes més enllà de determinats capteniments personals. CDC també era una marca d’èxit i ho podria continuar sent.
Ara, en canvi, tot són presses, en forma d’operacions de reagrupament, de confluència, de captació dels últims alcaldes que havien romàs al PDeCAT o del que sigui, per intentar recuperar l’espai perdut durant tot aquest temps i mirar de reunificar-lo al voltant de JxCat, que és l’únic —i potser l’últim?— instrument que els queda per provar de fer alguna cosa de bo. Hi ha "voluntat de retrobament", ha exemplificat a bona hora l’exalcalde de Barcelona. El problema és que avui JxCat també és una eina desgastada i, fins que no ha sentit l’alè al clatell d’Aliança Catalana, la formació de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que l’estalona, no ha reaccionat en un intent de frenar la sagnia que es veu a venir. Ho ha fet per obligació, no per convicció, i això és el que fa que les seves iniciatives resultin poc creïbles.
Anar a remolc de la Sílvia Orriols justament no és la millor manera d’oferir un projecte polític sòlid
L’última ha estat la presentació pública de l’associació Catalans Segle 21, hereva de la fundació Nous Catalans —que en el seu dia va presidir Àngel Colom i que va ser clausurada en el trànsit de CDC al PDeCAT—, amb la qual vol mirar de fer-se un forat en el debat sobre la immigració per procurar de no deixar tot el terreny en mans, precisament, d’Aliança Catalana. "Quan parlem d’immigració hi ha dos discursos antagònics, control i integració, però es poden abordar tots dos sense trencar la cohesió", és la carta de presentació de la nova entitat en paraules d’Artur Mas, que, tot i que no és militant de JxCat perquè prefereix mantenir-se en el rol institucional d’expresident de la Generalitat, fa temps que hi dona suport. Però anar a remolc de la Sílvia Orriols justament no és la millor manera d’oferir un projecte polític sòlid.
El que, a desgrat de tots els moviments per recuperar el terreny perdut i, sobretot, per no prendre’n més, no queda clar és que els dirigents de JxCat acabin de ser realment conscients del paper que ha jugat i de la importància que ha tingut CDC per a Catalunya. Ha hagut de ser el líder d’un altre partit —el PSC—, l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, qui ha proclamat que "Catalunya deu molt a CDC" i que "sense CDC no seria el país que és". És obvi que li interessa escombrar cap a casa per posar en contrast la centralitat d’una força autonomista com CDC amb el desgavell d’una formació que ja sap que no és independentista, però que li va bé que s’hi faci passar, com JxCat, i en aquest sentit tampoc no li fa res admetre que "és moment de reconèixer la tasca de Jordi Pujol al servei del país". De fet, ell mateix s’ha arribat a declarar admirador i continuador de la seva obra de govern.
Salvador Illa va fer tots aquests compliments fa uns quants dies en l'acte de lliurament del fons documental de CDC a l'Arxiu Nacional de Catalunya i ho havia fet abans quan, en accedir al càrrec, va incloure Jordi Pujol amb tota normalitat en la ronda de contactes que va mantenir amb els predecessors a la presidència de la Generalitat. Un reconeixement que aquells amb qui va compartir tants anys el timó al capdavant de CDC no han estat capaços de fer amb la mateixa contundència i determinació (un homenatge gairebé mig clandestí de la JNC, les joventuts abans de CDC i ara de JxCat, no és ni de lluny el mateix). Deu ser perquè probablement encara els pesa l’error d’haver fet desaparèixer CDC?