Un espectacle de cinisme, un acte de prepotència imperial i un menyspreu absolut, desacomplexat i desvergonyit per la identitat i la història recent de Catalunya. El numeret que ha fet Pedro Sánchez a Barcelona amb el seu aquelarre de progres oxidats seria un acte més en la seva carrera de fer numerets internacionals per tal de fer oblidar la seva incapacitat per governar el seu propi país i les misèries que acumula. Al capdavall, el seu mag en l’estafa i la distracció.
Però fer la cimera a Barcelona per vendre la capital catalana com a altaveu dels pobles —una vegada ha estat domesticada, pentinada i clenxinada, després de les temptacions independentistes— és el súmmum de la poca vergonya. Ho diré en paraules del president Puigdemont, que ho ha expressat amb precisió a X: "Al país més apallissat per la 'democràcia' espanyola; al país on viu la gent més perseguida per l'Estat profund; a la ciutat on s'han produït durant anys les manifestacions pacífiques més grans de tota la Unió Europea demanant independència i democràcia; a l'únic lloc on Espanya ha dissolt un Parlament a cop de decret i destituït tot un Govern, empresonat activistes, manifestants i líders polítics i socials... tenen la poca vergonya de venir a estarrufar-se davant d'uns quants líders internacionals, tots de la mateixa corda, per parlar-nos de democràcia i progrés". Un rere l’altre, els líders de l’esquerra més tronada (alguns d’ells fallits al seu propi país) han parlat de coses tan boniques com autodeterminació, sobirania, dignitat dels pobles i els sursuncorda de les bondats dels pobles oprimits, amb maese Illa com a rei de la concòrdia i amb Pedro Sánchez com a líder alliberador. Ells, que varen beneir i aplaudir la repressió del Primer d’Octubre. Ells, que varen votar amb tota l’escòria d’extrema dreta en totes les qüestions que afectaven el procés català. Ells, que varen enaltir els engendres que es manifestaven contra el dret a l’autodeterminació. Ells, que varen avalar els judicis contra els líders catalans, la presó i l’exili, tant com avalaren la intervenció de les nostres institucions i el buidatge de la nostra sobirania. Ells, que es varen aprofitar de la situació de repressió per conquerir el poder català. Aquests dos converteixen Barcelona en la veu dels pobles..., sempre que no es tracti del poble català. Quins sants bemolls! Per dir-ho amb tota la vulgaritat i demanant perdó a la mare: no es poden pixar més a la nostra cara.
La llibertat dels pobles..., si no és el català, o cap dels que posen en perill els seus interessos més espuris. Mentiders! Cínics! Pocavergonyes!
I no només el català, perquè ara mateix en Sánchez acaba de venir de fer petonets al president de la Xina, el mateix que està destruint el poble tibetà, ha enviat més d’un milió d’uigurs a camps de treball forçat i es vol cruspir Taiwan d’una bocada. La llibertat dels pobles..., si no és el català, o cap dels que posen en perill els seus interessos més espuris. Mentiders! Cínics! Pocavergonyes!
I, mentre munten els seus saraus de progressia revellida i hipòcrita, a Catalunya van fent feina. Una feina persistent, silent, de l’estil d’aquell ministre de Felip V, a l’època del Decret de Nova Planta, que va fer una instrucció per imposar el castellà al nostre país amb el matís “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Objectiu: fer desaparèixer el caràcter nacional de Catalunya per deixar-la reduïda a una regió endreçada, controlada i adequadament espanyolitzada. Ara li toca al Centre d’Història Contemporània de Catalunya, fundat per Josep Benet el 1984 per recuperar la memòria històrica de Catalunya després de la dictadura. Aquest centre ha estat d’enorme importància per l’estudi i coneixement de la repressió, l’exili català, el nacionalisme i el catalanisme polític, el paper de la Mancomunitat i la Segona República i, en definitiva, la història viva de Catalunya per mantenir la seva identitat. Tal vegada per això, “sin que se note el cuidado” la Conselleria de Cultura ha deixat sense pressupost el CHCC amb l’objectiu de desmantellar-lo completament i fusionar-lo amb el Museu d’Història. La partida que figurava a l’esborrany dels pressupostos d’Illa era meridianament clar: zero euros. La qual cosa vol dir, com asseguren els promotors del manifest en suport del Centre (que ha rebut el suport de quatre presidents de la Generalitat, dos presidents del Parlament i set consellers), que “no hi haurà diners per obrir i cobrir la plaça del tècnic-historiador, ni per a la biblioteca especialitzada Josep Benet, ni per a res”. És a dir, Illa té la intenció de desmuntar un centre que justament es dedicava a estudiar la repressió que ha patit el poble català. En aquest sentit, pensar en la figura infatigable en favor de la memòria històrica de Josep Benet, i preguntar-se què sentiria ara, fa dolor.
La desaparició del Centre d’Història Contemporània (si s’acaba produint) serà la darrera de moltes. Per bé que Salvador Illa fa poc que és al Govern, i no se li coneix cap gran projecte per al país, és, tanmateix, enormement eficient en la capacitat de desnacionalitzar Catalunya, passa a passa, gest a gest. Per això la cimera de Barcelona és un monument al cinisme: l’home que vol destruir la identitat mil·lenària del poble català es vanta de defensar els drets dels pobles. No hi pot haver més desvergonyiment.