Que Laura Borràs dubta sobre si el govern d’ERC i Junts està treballant o no per la independència ho dirà ella, però no és veritat. Aquí no hi ha cap dubte que valgui, aquí ni dubta el lector, ni dubta Borràs ni dubta el personal ni dubto jo. Aquí el dubte ofèn. Aquí no dubtem més perquè ja som al cap del carrer, perquè ens ha costat una mica, però ja hem entès que la independència de Catalunya és la pastanaga que fa caminar el ruc. El ruc del poble petit, l’ase dels cops, el poble català dels cops, el nostre poble ase i ruc apallissat que ha d’aguantar les hòsties de la policia, les hòsties d’hisenda, els polítics pèssims, els articulistes mediocres i ara, com a regal sorpresa, la misèria que anuncien tots els visionaris de l’economia. Uns visionaris que tampoc no dubten i sempre tenen raó quan han d’anunciar la catàstrofe.

Aquí no hi ha dubte ni misteri ni paraules reconfortants, ni un Boeci que ens consoli filosòficament perquè tampoc tenim temps per llegir fora del mòbil. Quan és l’hora de la veritat, senyora presidenta, no hi ha dubte que valgui. No faci com Jordi Pujol quan va tirar metàfora, però va dir, clar, nítid, que si li llençaven pedres al seu preciós niu caurien tots els nius de la branca. Quan va tornar a amenaçar amb “entrar en la qüestió” i explicar-nos d’una vegada en què consisteix la gran mentida catalana. O, si volem dir-ho d’una altra manera, la realitat i la farsa que viuen alhora els polítics catalanistes. Vivim avui una situació prou vergonyosa, un divorci prou sagnant entre els electors i la classe política per gosar d’una vegada jugar el joc de la veritat. Això és el que ens havien promès els polítics que no eren polítics, els que venien de fora per regenerar la cosa pública. Com el president Torra, com la presidenta Borràs.

S’ha de reconèixer que Laura Borràs ha irritat molts funcionaris, especialment alguns del Parlament de Catalunya que pretenien continuar cobrant sense treballar. El gest d’odi d’alguns ben pagats, d’alguns privilegiats que cobren de tots nosaltres, certifica per a qui ho vulgui veure que Laura Borràs és alguna cosa més que prosopopeia personalista. Que ha fet alguna cosa, més que alguns polítics. I que és perillosament populista però també popular, que és ingènua i maldestra, que és imprudent i imprevisible. Però precisament per això esdevé temible per als seus adversaris i prou suïcida per a no ser fàcil d’ensinistrar ni de conduir. Borràs vol el poder contra el poder i a favor del poder. Aquesta contradicció és irresoluble i és l’origen de tots els seus mals i el motiu pel qual tots els mitjans de comunicació, tots els polítics de tots els partits, tothom que és algú a Catalunya la té assenyalada amb el dit o, directament, li ha declarat la guerra.

El seu destí tràgic està segellat perquè Borràs es nega a entendre que l’hora de les mitges paraules, de l’ambigüitat, que l’hora de l’estilisme i el preciosisme, de les relacions socials ha passat. I no tornarà. L’hipòdrom de Montjuïc fa anys i panys que el van tancar. Laura Borràs pot passar a la història —per a alguns la presidenta suspesa ja és història— com una senyora pona més que un dia es va perdre dins del laberint de la política perquè el va confondre amb el jardí de casa. O, per contra, Laura Borràs pot demostrar a totes les Reguants, Gabriels, Serres i altres arrufades en què consisteix una política feminista independentista i progressista. Força més d’esquerra i revolucionària que totes les nostres petitburgeses disfressades de vídues de Mao. I no perquè tingui cap convicció socialista com el seu venerable pare, el doctor Borràs, sinó perquè la vida, l’atzarosa existència l’ha dut fins on és ara.

Què és el que passarà a partir d’ara? Naturalment, no en tinc ni idea, però el més probable és que Borràs acabi esclafada pels seus, morta, sebollida i oblidada en el gran carnaval de la política, on l’espectacle, sempre, sempre, ha de continuar i on s’intenta el més difícil encara. La presidenta suspesa és tossuda i no vol acceptar que el seu únic futur polític és la sublevació independentista. Aquest és el seu mal. La immensa majoria de l’electorat no només ha desconnectat emocionalment d’Espanya sinó gairebé de tota la nostra classe política. I no sap a qui votar.