El trencament entre Junts i el PSOE no és només un episodi més del fatigat cicle polític català: és la constatació d’un final d’etapa, que supera Junts mateix, i que tanca una sortida teòrica (molt més teòrica que altra cosa) al conflicte. Junts no tenia alternativa: el fil del diàleg amb el govern espanyol s’ha anat aprimant fins a trencar-se pel pes dels incompliments constants, per la manca de credibilitat i per la sensació que el “mentrestant” s’havia convertit en una estratègia en si mateixa. Era moralment insostenible continuar allargant una relació que només servia per mantenir una retòrica sense resultats.
Alhora, condicionar el PSOE li havia donat a Junts una narrativa de legislatura: la d’un partit determinant, capaç d’obtenir cessions i d’imposar agenda des de la perifèria. Aquest paper, tan incòmode com preuat, permetia justificar una certa “utilitat” del vot independentista a Madrid. Però el relat s’ha esgotat. Quan l’altra banda incompleix de manera sistemàtica, quan la paraula donada esdevé moneda falsa, la influència es transforma en comparsa. I això, per a un partit com Junts, que teòricament viu del nervi sobiranista i de l’autoestima nacional, és letal.
Ara comença la part difícil: trobar un relat propi. Com dic, tot plegat transcendeix Junts, perquè té a veure amb les seqüeles del 2017 i en el nou llibre que s’obre. Però ara, sense Madrid com a mirall ni com a excusa, Junts ha de mirar-se a si mateix i al país. “Catalunya endins”, diria en Pujols. Junts ha d’acostar-se a les preocupacions de casa, de la ciutadania catalana, tant si les pot resoldre legislativament a Madrid com si no. Les angoixes que han fet créixer Aliança Catalana tenen un fonament real, malgrat que les seves solucions puguin ser nefastes. Cal escoltar la por al futur, la inseguretat, la sensació de desprotecció i de desarrelament, però oferint respostes liberals, políticament modernes, democràticament impecables i cívicament inclusives.
Quan l’altra banda incompleix de manera sistemàtica, la influència es transforma en comparsa
La famosa “majoria plurinacional” d’Iván Redondo no existia. “La España plurinacional no existe”, ens hem de dir, com deia el mosso al manifestant en referència a la República catalana. Per això crec que la denúncia que n’hauria de fer Junts hauria de ser més forta. Més sorollosa. Veurem com aguanta ERC la decepció en la proposta de finançament, però diria que això també té un destí ben poc afalagador. Quan el procés va fracassar, va ser el torn dels del diàleg, els moderats, els que anaven a construir un “camí del mig”. Ho vaig considerar just: vejam què saben fer, em deia. Però ara han fracassat aquests últims. Per tant, quin és el següent capítol?
El procés va acabar per esgotament, el diàleg per ingenuïtat. Què ve després? Què passa quan un “pacte de Sant Sebastià” modern (aquesta mena de pacte entre nacions per fer viable un projecte estatal compartit) es trenca? Què passa quan es descobreix que tot plegat només obeïa a acompanyar el relat del PSOE davant “l’auge de l’extrema dreta”? La resposta no pot ser ni el retorn a la ingenuïtat del passat ni la resignació. Cal un nou pacte d’obediència catalana, nascut de la consciència que només des de la lleialtat entre nosaltres mateixos es pot avançar.
Recordem d’on veníem: una legislatura de majoria absoluta independentista. Amb tots els seus defectes, però era la “legislatura del 52%”. Això no és cap nostàlgia: és una dada política. I malauradament, va ser una legislatura perduda. La conclusió és que el sistema català només pot recuperar sentit si les seves institucions tornen a respondre a la seva pròpia sobirania moral. Junts? ERC? Una plataforma única? No ho sé. Però el repte major és que les institucions catalanes tornin a les mans de l’independentisme, no com a consigna, sinó com a punt de partida democràtic: el país no pot estar en mans dels que precisament es manifestaven al costat de Vox, incloent-hi Illa. Aquells que no tenen problema amb pactar amb el PP l’alcaldia de la capital del país. Aquells que, ara, ens diuen que compte que ve la bèstia.
Només si es reconstrueix aquesta base (un nou independentisme d’Estat, amb estratègia i disciplina) es podrà plantejar un avenç real. La futura nova onada independentista, quan arribi, haurà d’arribar amb una maduresa que al Quebec ja comença a repetir-se: és a dir, sabent que no pot tornar a fallar. Que ha après alguna cosa, que ha sabut renovar-se de dalt a baix i que ja coneix els camins que no porten enlloc.