Una de les giragonses més interessants que les dones han aconseguit ordir durant els últims vint anys és la de convertir un fenomen essencialment victimari —i, per tant, de pura defensa— com fou el #MeToo en un moviment d’afirmació econòmica i de prosperitat. A diferència de febrades col·lectives que han acabat en poca cosa, com ara el nostre procés d’independència, les femelles ja fa temps que no s’acontenten a denunciar els abusos que reben com a col·lectiu i aprofiten també l’avinentesa per reclamar un tros més gran del pastís. Els mascles hem assistit a l’emergència del nou poder de l’única forma que sabem; és a dir, segregant bilis com micos mentre fingim que vivim amb esportivitat el domini de les dones i àdhuc fent veure que trobem certa gràcia en desconstruir-nos. El gest és fals i hipòcrita, of course, però la història sovint també avança amb l’ajuda del cinisme.
En aquest sentit, les dones han fet molt bé de deixar d’obsessionar-se amb què el sexe contrari les entengui i han comprat els avenços del feminisme encara que —a un nivell purament folklòric— aquesta doctrina les obligui a adaptar mandangues com el famós totis de l’exconsellera Tània Verge, al cel sia, i tota la matraca conceptual butleriana queer que ens han endollat els californians posh. Tot això són accessoris que la majoria de les dones toleren, car saben que els canvis de poder també comporten la tara d’estrafer pensament i llenguatge. En aquest sentit, les dones es dediquen a gaudir la posició guanyada i ho celebren d’una forma netament capitalista; a saber, guanyant molta més pasta, sigui a còpia de prosperar empresarialment o —en un revers del glamur monetari— protagonitzant aquests pòdcasts de #SomEva, que són tot un homenatge catedralici a la vida inframental.
Hi ha certs aspectes de la revolució feminista que provoquen estranyesa. Primer el fet que, al nivell de la macropolítica, la majoria de dones que s’han beneficiat del prime femellístic siguin senyores profundament conservadores, com ara Giorgia Meloni o Sílvia Orriols (unes líders que no entren al cànon d’allò que s’espera d’una dona perquè, dirien les activistes, simplement han copiat els gestos i els prejudicis dels mascles). Al seu torn, tot i l’esforç per ser una mica més empàtics i desfer-se de la seva eterna presumpta condició d’agressors, hom pot comprovar com els homes han esdevingut éssers cada vegada menys atraients. Potser ja ho eren d’antuvi, certament, però ara reben passius les crítiques de les dones i l’única força que tenen per matisar-les és anar a comprar llucet o posar rentadores...
La nostra Rosalia, que ha passat de moure les cuixes a ritme de sardana a vestir-se de monja per fotre’ns unes turres importants sobre l’ascetisme
Diuen els americans que les dones més joves comencen a adaptar-se molt bé a la indiferència envers els homes a còpia de renunciar al sexe, tot cercant una vida espiritual més profunda, allunyada de tot allò relatiu a refregar-se les carns. Aquest canvi s’explica en transformacions com la de la nostra Rosalia, que ha passat de moure les cuixes a ritme de sardana a vestir-se de monja per fotre’ns unes turres importants sobre l’ascetisme. Té certa gràcia que, en aquest nou estadi des d’on exerceixen el poder, les dones hagin abraçat aquesta condició pràcticament mariana, la qual cosa fa molt bé d’escriure’s avui, tot just quan celebrem la Immaculada. En el fons, la dona d’avui té desig d’ésser la Verge, nascuda d’una concepció lliure de pecat que li atorga una gran cintura per moure’s lliure pel món.
Hi ha qui diu que les dones s’avorriran ben aviat d’aquest benestar, i tornaran a cercar una existència un pèl més combativa, encara que sigui al preu de ressuscitar els mascles. Veurem com evoluciona la història, perquè elles encara han de guanyar molta més pasta i triomfar molt més en política, encara que sigui des d’allò que els cursis anomenen la ultradreta. Nosaltres ens ho mirarem tot des de la passivitat de saber que aquest temps ja no és nostre, car, ara per ara, ja no comptem ni amb el menyspreu de les respectives costelles. Ens sentim sols i tenallats pel pecat original, només faltaria, i això és quelcom que mai hem sabut acabar de digerir. Però aguantarem, per si algun dia tornem a fer falta, encara que sigui per fer de consoladors.