L’imperialisme, un fenomen que s’ha donat al llarg de la història de la humanitat, té per objectiu aconseguir la dominació, i en alguns casos senzillament l’explotació sense cap mirament, d’un grup humà sobre un altre, d’un territori, d’una nació sobre una altra que té coses que a la dominant li interessen: matèries primeres per a la producció, disposar de mercats captius, aprovisionament de mà d’obra, sotmetiment per a la grandesa imperial, etcètera. El fenomen té arrels complexes i variades, per bé que no hi ha dubte que l’economia i l’imperialisme acostumen a anar molt lligats. La necessitat de creixement econòmic impulsa l’imperialisme, i l’accés a recursos d’altri millora l’economia de l’imperialista.

Amb Donald Trump hem assistit a declaracions properes a l’imperialisme quan es va referir a territoris “desitjats” pels Estats Units com ara el Canadà o Groenlàndia, unes declaracions que feien pensar en les conquestes territorials del passat, en aquest cas a l’empara de la crida al “Make America Great Again” (MAGA). Tanmateix, almenys fins al moment actual, les paraules de Trump han quedat en exabruptes d’un líder imprevisible i potencialment perillós que té a les seves mans el govern de la nació més gran del món. Però més enllà dels exabruptes, hi ha la realitat d’una pràctica neoimperialista de Trump, amb un segell molt definit.           

No calen conquestes militars, ni ocupació de territoris, ni colonització agressiva, l’imperialisme americà no és territorial directe, sinó que és fonamentalment econòmic, tant en termes de contingut, com d’inspiració i de motivacions. Trump, que és un home forjat en el terreny de la fredor empresarial, de la negociació, dels preus, de les contrapartides, del coneixement de les posicions de poder en el mercat i altres dimensions del món dels negocis, aplica la seva manera de fer i la seva experiència en l’àmbit de la política. Darrere el lideratge americà en esferes com la tecnologia, la digitalització, la defensa, la indústria financera, la indústria cultural, Trump hi veu l’empresa i els negocis com a motor de creixement ... i de poder. I, sigui dit de pas, sense cap consideració sobre la salut del planeta. Tot és comerciable, i ell té el privilegi d’imposar i de negociar des d’una posició de domini amb trets propis de l’imperialisme però amb canvi d’instruments: de l’ocupació física i el sotmetiment de territoris, a l’ocupació tecnològica, cultural, financera, que al final es mesura en termes econòmics. Això, sí, amanit amb el punt inspirador de la grandesa d’Amèrica, a la manera dels antics conqueridors.

Una expressió significativa de la pràctica trumpista és posar aranzels a les importacions de béns, amb diferents graus en funció dels països, això després de rocambolesques escenificacions que recorden més aviat les partides de pòquer. La imposició d’aranzels és proteccionisme comercial nu i cru que xoca amb els principis més bàsics del capitalisme, el seu credo. Trump també exigeix inversions industrials a Amèrica per part dels països competidors exportadors, la qual cosa va en la línia del MAGA i l’autosuficiència, però que també atempta contra la lògica capitalista que ens diu que ha de produir qui és més competitiu.

No calen conquestes militars, ni ocupació de territoris, ni colonització agressiva, l’imperialisme americà no és territorial directe, sinó que és fonamentalment econòmic, tant en termes de contingut, com d’inspiració i de motivacions

També una expressió d’alteració dels mercats per part de l’Aladí dels negocis, la imposició de compres, si us plau per força, als Estats Units de matèries primeres energètiques, com ara el petroli, amb beneficiaris americans que amplien mercats i resultats. Una altra expressió imperialista és la protecció del lideratge tecnològic i digital americà amb el bloqueig de competidors, amb l’argument que la seva participació en projectes pot ser una amenaça per a la seguretat nacional. Amb el rerefons de preservar la supremacia militar i la seguretat, s’estan protegint les empreses del país, que d’aquesta manera veuen com les comandes de l’Estat augmenten sense competència exterior i continuen estant en punta de llança tecnològica per continuar dominant el mercat tecnològic i digital mundial.

L’imperialisme americà en el terreny militar també té la seva dimensió econòmica amb la imposició, sota amenaces, de la despesa militar del 5% del PIB. Així els Estats Units afavoreixen no només una R+D on són líders, sinó que s’asseguren compres a les seves empreses que, altrament, els països no haurien fet.

L’ús sistemàtic de l’amenaça de sancions, d’aranzels, de no ajudar els països en cas de conflicte bèl·lic i altres pràctiques negociadores del trumpisme és una manera d’imposar-se sobre països sense necessitat d’envair-los. La invasió circula ara per altres vies que es deriven de la posició de tenir l’economia i el mercat més gran del món i de ser líder mundial en molts fronts.

Hi va haver un moment en la meva vida en què vaig creure que la democràcia com a sistema polític avançava arreu del planeta. Entre la caiguda d’algunes dictadures a Llatinoamèrica fins a la rebel·lió en favor de la democràcia en l’anomenada Primavera Àrab (any 2011), vaig creure en el progrés de la causa democràtica. Un progrés que més o menys comptava amb l’aval i el suport d’un país tan poderós i líder com era els Estats Units, per cert, una nació que s’autoconsidera com la millor democràcia del món. Doncs resulta que aquest país ha reinventat l’imperialisme descansant en la seva força econòmica, tecnològica i financera, a base del poder i de l’amenaça.

Lamentablement, la realitat actual els Estats Units no només mostra poca complicitat amb la democràcia i culte al món del negoci, sinó que el seu líder (i la complicitat de milions de seguidors) ha desenterrat un concepte tan poc democràtic com és l’imperialisme.