Substituir les marques consolidades de TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació per 3CatInfo i la resta de canvis als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són un error, sinó que responen a uns objectius estratègics que van més enllà del canvi de nom. “La refundació de la CCMA” és un projecte conegut del PSC assumit per la presidenta, Rosa Romà, amb el suport d’ERC i també dels consellers de JxCat, que ara corren a desmarcar-se. El projecte es pot resumir com un pla de deconstrucció dels mitjans públics de referència catalana. Ep! Cal no confondre deconstrucció amb destrucció.

El concepte deconstrucció, tal com ho explica el ChatGPT, "és un terme filosòfic associat principalment al pensador francès Jacques Derrida (1930–2004). No és una metodologia en el sentit tradicional, sinó més aviat una forma de lectura crítica que busca posar en qüestió les estructures de pensament, els conceptes i els valors que sustenten un text o una tradició intel·lectual. O sigui que deconstruir no és destruir, sinó 'analitzar i desfer les jerarquies amagades dins del llenguatge i del pensament'".

La direcció de la CCMA hauria d’escoltar la protesta dels contribuents que no estan d’acord amb la nova orientació i dels treballadors que han participat en aquesta història d’èxit i temen que el seu llegat se’n vagi en orris

La direcció de la CCMA, fruit de la majoria parlamentària, té tot el dret a desfer tant com vulgui el que s’havia fet, però, tractant-se d’un organisme finançat amb recursos públics, també hauria d’escoltar la protesta dels contribuents que no estan d’acord amb la nova orientació i dels treballadors que han participat en aquesta història d’èxit i temen que el seu llegat se’n vagi en orris.

Per algun motiu TV3 i Catalunya Ràdio han estat els únics mitjans autonòmics que s’han mantingut líders en el seu territori, superant tantes inèrcies contràries. L’estructura de pensament i els valors que han identificat TV3 i Catalunya Ràdio són evidents i no els va inventar Jordi Pujol. Ja en ple franquisme i des de la clandestinitat el Congrés de Cultura Catalana es va plantejar la reivindicació de mitjans de comunicació públics i/o de titularitat social “que estiguessin al servei de la cultura i la llengua catalanes però formant part d’un projecte cultural de país, no només com a servei públic sinó com a factor de cohesió cultural”. Qui liderava això, val la pena recordar-ho avui, va ser, entre altres, la militant socialista Anna Balletbò, que tristament ens acaba de deixar. Al cel sigui.

Després les coses van anar com van anar i va ser a un govern de Convergència i Unió a qui li va correspondre portar a terme el projecte d’una televisió i una ràdio nacionals. Catalunya Ràdio i TV3 van irrompre trencant monopolis espanyols, liderant l’espai mediàtic català i, el que va ser més important, creant un nou marc de referència català inclusiu però obert al món. El llibre que commemorava els primers 10 anys començava més o menys així: “La Najua té 14 anys, va néixer a Tànger, però ara viu a la Garriga i té el carnet 195.403 del Club Super 3, que ensenya orgullosa”. Per als mil·lennistes, la cançó de Bola de Drac va esdevenir l’himne de la seva generació.

El que va agradar tant a tanta gent va esdevenir un maldecap per als qui es consideraven perjudicats per l’èxit, és a dir, mitjans de la competència i els grups polítics de l’oposició. Com que durant dècades el PSC guanyava amb diferència les eleccions espanyoles, però perdia les catalanes, la conclusió a la qual van arribar els estrategs socialistes no va ser que perdien pels seus posicionaments polítics, sinó pel que anomenaven el factor P, amb P de Prenafeta [Lluís], a qui consideraven el cervell de la propaganda pujolista a TV3. No descobrirem ara que TV3, com tots els mitjans públics, solen mantenir una línia progovernamental. I en aquest sentit el president de la Generalitat sempre va tenir una càmera a la seva disposició. Va inaugurar l’eix transversal infinitat de vegades, però la pràctica es va mantenir amb els següents presidents. Fins i tot un conseller en cap del tripartit va decidir promocionar-se incorporant-se a l’equip que retransmetia carreres de Fórmula 1.

En l’època del tripartit, les pressions de grups privats per neutralitzar la competència dels mitjans públics va ser ferotge. En l’àmbit espanyol, va ser el govern Zapatero qui va accedir a deixar RTVE sense publicitat, regalant el pastís sencer als mitjans privats. A Catalunya la pressió no va ser menor, però financerament hauria estat insostenible i l’Executiu català no estava en condicions de lliurar la batalla política i sindical que hauria esclatat. Però sí que hi va haver alguns acords. El més obvi va ser la reducció de la quota publicitària de Catalunya Ràdio i la renúncia de l’emissora a competir. Van ser rellevats els directors/presentadors dels programes que lideraven l’audiència, la programació va  adoptar, diguem-ne, un to més baix i les estrelles de l’emissora, sense gens d'interès de la direcció per retenir-los, van trobar un pont de plata per anar-se’n a RAC1, que lògicament no va trigar gaire a conquerir el lideratge.

Aquelles batalles tenien a veure amb la competència dels grups privats i amb la línia editorial en funció del govern de torn, però la funció social dels mitjans catalans encara no va variar gaire. Certament, els mitjans catalans públics i alguns privats han contribuït a normalitzar la llengua i les referències catalanes. Formava part dels seus objectius declarats i consensuats amplament en l’àmbit polític i en la mateixa societat.

Tanmateix, el nacionalisme espanyol sempre ha volgut confondre qualsevol referència identitària catalana com quelcom antiespanyol. Una anècdota com a exemple. Molt abans del procés, allà l’any 2011, La Vanguardia, d’acord amb l’evolució de la societat catalana, va decidir fer l’edició del diari de paper en català. Per aquelles dates, amb motiu d’un Barça-Madrid, van coincidir a la llotja del Camp Nou l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, comte de Godó, i Esperanza Aguirre, llavors presidenta de la Comunitat de Madrid. Aguirre, sempre predisposada a atiar la polèmica, va saludar Godó amb aquestes paraules: “Hombre, un grande de España, editor de un diario independentista”. Prou que se sap que La Vanguardia mai no ha estat un diari independentista, però, només pel fet d’editar-se en català, a Madrid ja ho van considerar sospitós (i van actuar en conseqüència).

I després va arribar el procés i els mitjans van esdevenir trinxeres en un combat desigual, perquè als mitjans públics catalans hi tenien veu partidaris i contraris a la independència de Catalunya, mentre que a la resta de mitjans públics o privats només els segons es podien expressar.

El procés ja és història però no pas les seves seqüeles. Els cercles intel·lectuals del nacionalisme espanyol han assenyalat repetidament l’escola catalana i els mitjans catalans com els motors generadors d’un sentiment antiespanyol que caldria neutralitzar. De neutralitzar l’escola ja s’encarreguen els jutges, però per desactivar els mitjans no n’hi ha prou amb la línia editorial. Cal canviar el marc de referència.

Pel que es veu, els estrategs de la CCMA consideren que la referència catalana resta més que no suma en un mercat globalitzat i, per tant, millor aquest 3CatInfo més asèptic. També pensen que és més modern i atractiu posar un nom en anglès al programa dels divendres dirigit a nens catalans, o convidar als programes d’entreteniment personatges molt secundaris coneguts a Madrid i encara desconeguts a Catalunya però amb ganes de promocionar-se.

Que la CCMA havia de convertir-se en una plataforma de producció de continguts és un projecte de fa dècades. S’han de crear continguts, però tan important com crear-los és empaquetar-los i empastillar-los en els diversos formats que exigeixen les xarxes per distribuir-los. Ho han fet tots els mitjans importants, però cap ha canviat el nom de la marca, perquè és la marca el que dona prestigi al contingut. La marca és una referència de qualitat que identifica el que han estat TV3 i Catalunya Ràdio durant dècades, però, pel que es veu,  el que vol la CCMA és renunciar a aquesta herència per poder presentar-se amb una identitat diferent. I bé, les marques 3Cat o 3CatInfo poden funcionar per a la plataforma, però no perquè els periodistes s’identifiquin millor. Es nota que els ideòlegs del canvi no han fet mai informació de carrer. La competència és tremenda i la identificació del mitjà és fonamental, és el que t’obre o tanca la porta. L’interlocutor del periodista sap probablement quina importància i quina influència tenen TV3 i Catalunya Ràdio, però res no sap de 3CatInfo i, per tant, no tindrà el mateix interès a atendre el periodista. "Com diu? De quin mitjà diu que és?". Això dona per a un gag del Polònia, però difícilment els reporters es complicaran tant la vida i faran servir —sembla que clandestinament— les marques de sempre.

Les ànsies de canvi s’ha accentuat a més en l’estètica d’uns platós moderns i robotitzats i l’original idea de treure la corbata als presentadors i reporters masculins, però mantenint els talons d’agulla a les presentadores. El disseny de pantalles dividides verticalment que han adoptat els telenotícies i el canal 3/24 té un efecte dissuasiu immediat en l’atenció de l’espectador. Pretenen equiparar la pantalla horitzontal del televisor amb la vertical del telèfon mòbil sense reparar que són públics, missatges i consums absolutament diferents. I això per no parlar dels mapes dels temps, perquè ja ho estan rectificant.

En un sistema mediàtic en constant evolució, els canvis són necessaris, per no dir imprescindibles, per poder sobreviure, però també s’ha de calcular bé la ruta, perquè sempre hi ha el risc de no guanyar a fora el que es pot perdre de la clientela habitual, una clientela que potser trobarà ara amb el 2Cat —la venjança de Miquel Calçada— una alternativa suficient per arrabassar a TV3 una part de la seva audiència. No en cal gaire, la suficient per deixar de ser líder en favor de La Revuelta i El Hormiguero i perquè, al cap i a la fi, algú pugui dir satisfet “misión cumplida”.