El millor que podria fer un il·lustre desconegut com Vicente Guilarte és callar. Aquest advocat nascut a Bilbao el 1953 presideix, per accident, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), del qual és membre des que el 2013 fou nomenat vocal a proposta del PP. El presideix per accident perquè el mandat de l’organisme fa cinc anys que va caducar i és justament el partit d’Alberto Núñez Feijóo el que, en un cas clar de filibusterisme, es resisteix a renovar-lo, perquè l’anomenat sector conservador —és a dir, el seu— perdria la majoria que ara hi té. És com si haguessin fet president el primer que passava per allà. I això és obvi que no li confereix cap mena d’autoritat per parlar ni per a res, i menys per reprendre cada dos per tres els polítics que censuren la parcialitat amb què actuen determinats jutges en relació amb el que bé es pot batejar com a causa general no contra l’independentisme, sinó en realitat contra Catalunya.

Quan, per tant, diu “que ens deixin en pau”, faria bé d’aplicar-s’ho ell mateix i d’instar tots els estaments de la carrera judicial espanyola perquè deixin en pau els polítics i tots aquells que creuen que la justícia a Espanya està podrida. I és que si els jutges no haguessin decidit en el seu dia fer política per perseguir el procés català, res d’això no passaria i un personatge de segona fila accidentalment col·locat a la primera no s’hauria de queixar de les desqualificacions que, amb raó, reben i que continuaran rebent mentre no canviïn d’actitud. Però la realitat no és només aquesta, sinó que, a més, resulta que ells mateixos —l’anomenada Comissió d’Ètica Judicial, creada al si del CGPJ, tot i que en teoria independent dels seus òrgans de govern— sí que es donen permís per protestar contra els polítics i contra totes les actuacions i decisions polítiques que no els agraden, com ara la llei d’amnistia, que ja se sap que és el gran cavall de batalla de tota la caverna espanyola des que un dels seus caps més visibles, l’expresident del PP José María Aznar, va incitar a la rebel·lió contra Catalunya al crit que “el que pueda hacer que haga”.

No és normal veure jutges pronunciant-se públicament en causes que hauran de jutjar ells mateixos; enlloc del món civilitzat no es veu res semblant, i si a Espanya passa, és perquè el pòsit democràtic és de molt baixa estofa

La principal característica de la justícia en un estat democràtic és la imparcialitat. A Espanya, però, es veu que és diferent, que els jutges poden prendre obertament partit i castigar els qui en prenen en sentit contrari i no passa res. És més, d’acord amb això, els jutges fins i tot tenen reconegut el dret de protesta i, en canvi, els polítics, i per extensió els ciutadans que representen, no, el tenen restringit del tot, com si d’un règim autoritari i repressor es tractés. Davant d’una disfuncionalitat tan esperpèntica, no és estrany que hi hagi qui es plantegi que o Espanya no és un estat democràtic o la justícia espanyola no és imparcial. O totes dues coses alhora. La resposta més plausible és que la justícia espanyola és clarament parcial i que això fa que la qualitat democràtica de l’estat espanyol se’n ressenti de manera alarmant. Quina credibilitat espera tenir així una judicatura tan esbiaixada i, en conseqüència, tan desprestigiada?

Que, en aquest escenari, el rei Felip VI defensi la independència de la justícia espanyola sembla realment una broma de mal gust. I més si ho fa a Barcelona —la setmana passada amb motiu del lliurament de despatxos a la nova promoció de l’Escola Judicial—, la capital de Catalunya que ha vist i patit des de primera fila les injustícies comeses els últims anys precisament per aquesta justícia espanyola encarregada de mantenir per damunt de qualsevol altra cosa les essències pàtries d’una Espanya ancorada en el passat. No ha de sorprendre, en tot cas, el tancament de files del monarca espanyol amb el món judicial, primer perquè tots dos pertanyen als poders de l’Estat encarregats de tal missió i després perquè, en un moment en què continua pendent l’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés, no deixa de ser una mena de revalidació del “a por ellos” del 2017, en aquest cas amb toga i tot, per tal d’aconseguir que, com sigui, la iniciativa descarrili.

En una situació així, i un cop el PSOE i JxCat no han sabut o no han volgut aprofitar el parèntesi de les eleccions a Galícia per arribar, fora de la pressió dels focus polític i mediàtic, a un acord definitiu sobre la llei, caldrà veure com s’ho fan, ara que amb una nova majoria absoluta del PP Alberto Núñez Feijóo en surt reforçat i Pedro Sánchez debilitat, per intentar que a la segona oportunitat l’amnistia tiri endavant malgrat les interferències de l’aparell judicial. Guanyar més temps per continuar negociant, com pretén el PSOE davant d’un PP envalentit, no és clar que sigui la millor estratègia. Tots els partits involucrats en l’intent de desjudicialitzar la política hauran d’afinar molt bé les seves accions, tant si ho fan per voluntat com per obligació, perquè el que cap no es pot permetre és donar la raó justament als qui des del primer moment malden perquè fracassi. Aprovar la llei d’amnistia s’ha convertit per a tots plegats, per tant, gairebé en un imperatiu.

Els jutges s’haurien d’ocupar i preocupar de fer bé la seva feina, de deixar que els polítics facin també la seva i de no posar-se allà on no els demanen ni els pertoca. La separació de poders existeix perquè, en democràcia, el sistema pugui funcionar de la forma més equilibrada possible. I, de la mateixa manera que no és acceptable que el poder legislatiu i el poder executiu interfereixin en el poder judicial, tampoc no ho és al revés. Una altra cosa és que es puguin criticar entre ells, amb l’única excepció del poder judicial, que forçosament n’ha de quedar al marge, en la mesura que és l’encarregat de resoldre els conflictes i les desavinences. El que no és normal és veure jutges pronunciant-se públicament, als mitjans de comunicació, al carrer o allà on sigui, en causes que hauran de jutjar ells mateixos. Enlloc del món civilitzat no es veu res semblant, i si a Espanya passa, és perquè el pòsit democràtic és de molt baixa estofa.

Dit d’una altra manera, són els jutges els que han de deixar en pau els polítics, no a la inversa.