Mentre a Cristóbal Montoro se l’ha enviat, de moment, al racó de pensar, la meitat de la gent d’aquest país, entre els quals jo m’incloc, desitja que l’exministre d’Hisenda acabi allà on no acaben gairebé mai els corruptes amb gomina: a la presó. I entenc que tothom té el dret —encara que l’ombra de la corrupció sigui allargada— de gaudir de la presumpció d’innocència, però a aquest senyor la hi tenim jurada des que va exercir el seu poder com ho fan els matons empoderats per les clavegueres de l’Estat. Montoro no només va ser un ministre amb poder polític, sinó també un don Corleone d’Hisenda amb dret de cuixa econòmica en uns temps asfixiants de retallades i amb el país convulsat pel procés català.
Un no ha de ser rancorós, però és bo entrenar la memòria per sobreviure. I de Cristóbal Montoro ningú n'oblida la veu estrident amb la qual alliçonava tot aquell que s’atrevia a portar-li la contrària. I no només alliçonava, sinó que arruïnava vides amb inspeccions fiscals sorgides de les seves dèries ideològiques, tal com s’està evidenciant en les filtracions periodístiques que han tardat set anys a veure la llum gràcies a la perícia dels Mossos d’Esquadra i a la investigació silenciosa d’un jutjat de Tarragona. Amb Montoro imputat, s’evidencia que, rere d’aquest fanfarró de la Castellana, hi havia la ment malalta d’un psicòpata xantatgista que es va avançar a l’era trumpista.
"Que caiga España, ya la levantaremos nosotros". "España es el gran éxito económico del mundo". "El que está inquieto es que le pasa algo". "Sube a la tribuna otra vez con las mismas mandangas". "No nos ha hecho falta un Depardieu, porque alguno de nuestros famosos actores no pagan impuestos en España". Aquestes són algunes frases d’un ministre que es vantava de ser un catòlic practicant, com si el fet de ser un fidel servent de Déu li donés la llibertat de brandar l’espasa de Santiago i tallar les ales de qualsevol infidel. A l’Espanya de Montoro, qui la feia, la pagava, talment com l’havia ensinistrat el seu mentor polític, don José María Aznar.
De Montoro sempre em va semblar ridícul el seu pentinat clenxinat amb gomina, un producte que es va posar de moda entre els homes del PP. En aquells anys, la gomina transmetia estatus social i econòmic, i també ideologia, dretana, per descomptat, però a Montoro, un home amb escassedat de cabells, aquell producte llefiscós li donava una aparença de quillo guitarrer de saraus per a turistes. Aquest fill de la migració —els seus pares van marxar d’Andalusia per guanyar-se la vida a Madrid— tenia les maneres d’un ressentit social; un ressentiment que, curiosament, el va fer passar a l’altre costat de la Força. No és estrany, doncs, la seva admiració i el seu servilisme cap a José Mari.
La darrera vegada que es va veure Montoro en plenitud de forma va ser en l’últim congrés del PP. Li havien guardat un seient a la filera dels prohoms d’una formació política que es va dedicar a titllar de mafiós el govern de Sánchez i que va ordenar, Deus nos habeat confessos, cap pontifici a Núñez Feijóo.
“Si Tarragona t’esborrona, Montoro, dues tasses”, vaig pensar quan van sorgir les primeres notícies de l’afer. Poc podien preveure, tota aquella colla de pròcers peperos, que el seu exministre, l’home que va ser membre de la comissió d’assumptes econòmics i monetaris del Parlament Europeu, acabaria imputat per haver convertit el seu ministeri en una casa de subhastes utilitzant una versió menys ostentosa de la llotja del Bernabéu anomenada Equipo Económico. I, ves per on, tota empresa que volia esborrar males praxis fiscals havia de visitar Equipo Económico, d’on Montoro estava en excedència, i un cop passat per caixa, havia d’esperar l’anuència de don Cristóbal, l’home que xiuxiuejava als cavalls dopats.
De tots aquests escàndols econòmics, qui en sortirà beneficiat és VOX, un partit que de la democràcia en vol fer un camp de concentració
Deia Makinavaja que “donde no llega la ética, llega la estética”, però, en aquest país anomenat Espanya, l’estètica també ha desaparegut. El cas Montoro podria ser molt més que la punta de l’iceberg, però, de ser tot cert, és el paradigma d’aquest estat desfet per la corrupció. I ja no només està corrompuda l’economia i la política, sinó també la mateixa democràcia. De tots aquests escàndols econòmics, qui en sortirà beneficiat és VOX, un partit que de la democràcia en vol fer un camp de concentració.
Sense política, un país no funciona. I sense polítics, no hi ha política. Però, sotmès a aquest tornado de corrupteles diàries, és comprensible que el ciutadà es desencisi de la política. I jo, que soc un analista amateur, em pregunto què els passa pel cap als polítics en actiu. Em refereixo als polítics que toquen greix econòmic i prou poder per a llaurar-se un futur sense carències pecuniàries. Vull dir, que qualsevol diputat nacional o autonòmic, ministre o conseller, té una porta giratòria assegurada al final del túnel polític. N’hi ha de més grans i de més petites, però totes estan ben greixades. I podrien guardar les formes i cultivar l’ètica i l’estètica fins que arribés el moment de l’adeu amb una cadira reservada en qualsevol empresa pública o privada. Àdhuc gent de l’antiga ICV —abans que es convertís en l’ànima ortodoxa dels Comuns— viu ben col·locada.
El país ha perdut gana democràtica, i se n’estan aprofitant els de sempre. Els que es varen colar per la porta del darrere de la democràcia aprofitant una Transició corrupta i una amnistia vergonyant. Des de llavors, aquesta Espanya constitucional té incrustat, en el seu organisme, un dels tumors històrics d’Espanya i del franquisme: la corrupció. Que paguin justos per pecadors polítics és una gran injustícia, però abans que això esclati i que el país es converteixi en un prostíbul de la ultradreta, seria necessari deixar de fabricar pa per encabir-hi tant de xoriço.