Un dels consells més elementals a l’hora de liderar un equip és fer una bona delegació de tasques perquè, entre molts beneficis, cada membre guanya en autonomia, en capacitat de decisió pròpia i, sobretot, en aprenentatge. I això ja passa des del minut 1 d’incorporació del treballador en aquell entorn laboral. Dit d’una altra manera, si el cap acaba fent la feina per desconfiança envers el subordinat, es desencadenaran tres fets negatius: el treballador se sentirà prescindible, menystingut i desplaçat; el cap anirà assumint sobrecàrrega de feina i mal humor; i, sobretot, el cap, el treballador i l’empresa en general hauran perdut una oportunitat preciosa per fer la millor de les formacions: practicar.

El que es recomana, per contra, és fer una delegació de tasques operativa, sensata, transparent, proporcional i revisable. I, sobretot, assumir que delegar comporta risc. Però cal entendre també que no delegar per no voler afrontar-lo és pitjor que el risc en si. El “deixa, que ja ho faig jo” és de les pitjors frases que es poden dir en una empresa, perquè comporta unes dinàmiques negatives difícils de revertir. És preferible aprendre de l’equivocació que absorbir totes les tasques per intentar evitar l’error. A més, el risc zero no existeix enlloc, i diu més de nosaltres allò que hem après d’un error que no pas tot el patiment i l’energia vessada per intentar evitar-lo a qualsevol preu.

Quan canviem d'idioma per 'facilitar la comunicació', estem tallant d'arrel allò bàsic per aprendre una llengua: parlar-la

Perdoneu aquesta introducció pròpia d’un coach, però m’ha servit de via per exposar la necessitat, la bondat, la utilitat i l’eficàcia de parlar en català a totes les persones que viuen a Catalunya. Si un ciutadà, posem per cas d’origen estranger, ha aterrat a casa nostra i s’hi vol establir, qui som nosaltres, els catalanoparlants, per prendre-li hores de vol al seu aprenentatge? És possible —i les estadístiques així ho confirmen— que no pugui assistir a cursos de català, sigui per manca de places o per manca d’energia després de jornades laborals interminables. Amb cursos o sense, l’única manera que acabarà aprenent i dominant el català és escoltant-lo i parlant-lo. No hi ha ni dreceres ni fórmules màgiques. I el lament perquè aquella persona encara no parla en català no se soluciona parlant-li en castellà, sinó, precisament, fent-ho en català. A això, a més, cal afegir-hi que privar a una persona de parlar la llengua que estem parlant nosaltres és, també, una manera de transmetre-li que no l'acceptem al grup.

El coneixement de qualsevol disciplina s’adquireix per transferència i per pràctica. No se m’ocorre cap àmbit en què això no sigui així. Si algú vol aprendre a conduir, és cert que al principi pot rebre unes nocions teòriques mínimes, però l’aptitud només l’assolirà si es posa al volant. El mateix es podria dir de l’elaboració de factures, la construcció de parets, la redacció de guions, la jardineria o l’extracció de sang per a anàlisi: l’únic que permetrà assolir-ne el domini serà posar-hi hores. Exactament el mateix passa amb el català. Quan canviem d'idioma per 'facilitar la comunicació', estem tallant de soca-rel el requisit bàsic per aprendre una llengua: parlar-la. Si, d’entrada, el catalanoparlant es dirigeix en castellà a algú que encara no en sap, com caram se suposa que l’aprendrà? (Ah, i en aquest cas, la renúncia al català és doble: qui el sap parlar deixa de fer-ho, i se li nega una oportunitat de pràctica a qui pot aspirar a parlar-lo). De la mateixa manera que, imagino, a Toledo ningú deixa de parlar castellà perquè s’aprengui el castellà, a Catalunya el català només s’aprendrà i es transmetrà a la pròxima generació si s’hi parla en català. No se’ns acudiria dir “deixa, que ja ho faig jo” a una persona que està aprenent qualsevol cosa. I canviar-li d’idioma a una persona que volem que el parli és el que més s’hi assembla.