El ministre Pedro Solbes, un socialista de l’època de Zapatero, va tenir la gentilesa de fer calcular l'any 2008 les balances fiscals de totes les comunitats autònomes espanyoles. El que en va sortir fou que les estimacions prèvies fetes per experts des de Catalunya eren fonamentalment correctes i demostraven que, dit de manera simplificada, els Països Catalans eren la vaca que alimentava la resta de l’Estat. D’un exercici com aquell mai més no se n'ha fet cap de global, però sí que ho ha continuat fent el govern català, aplicat lògicament a Catalunya. Això sí, amb menor informació per part de l’Estat, que es fa el garrepa a l’hora de donar dades territorialitzades, segurament que per dificultar (i si cal desprestigiar) l’exercici.

Tanmateix, fa uns dies aquest diari i la majoria de mitjans catalans es feien ressò de la darrera estimació de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central. Les dades, elaborades pel Departament d’Economia i Hisenda i referides al 2019, venen a actualitzar la darrera estimació que s’havia efectuat corresponent a l’any 2016. Un dèficit de 20.196 milions d’euros el 2019 és una quantitat ingent de diners. És senzill constatar que del que cada català va pagar de mitjana a l’Estat, aquest se’n va quedar 2.600 €, uns diners amb els quals aquest català (petit, gran, de mitjana edat) hauria pogut disposar de millors serveis públics (transport, educació, sanitat, assistència social, promoció de la llengua...) i/o millor nivell de renda personal (via menors impostos, per exemple). Amb aquesta ràtio, en una família de dues persones estem parlant de 5.200 €, en una de tres membres de 7.800 €, en una de quatre de 10.400 €, que són les magnituds que podria millorar en les famílies la riquesa personal i els serveis públics.

El 2016 el dèficit es va quantificar en 17.049 milions, el que equivalia al 8% del PIB; el 2019 la xifra que hem indicat abans representa el 8,5%, per sobre de la mitjana del 8% des que es fan estimacions (any 1986), amb poques desviacions d’any en any. Així, el del 2019 és un dèficit recurrent i agreujat. Ni tan sols la presidència de la Generalitat en mans d’un amic del govern central (l’incomparable Montilla, entre 2006 i 2010, quan era president José Luis Rodríguez Zapatero) va aconseguir cap mínima correcció del problema. La qüestió és estructural i podria estar empitjorant a remolc de l’animositat imperant a Espanya (en particular per part del deep state, que és qui mana) contra els catalans d’ençà del procés independentista.

Com fer front a aquesta injustícia econòmica i política? Es pot trencar aquesta relació estructuralment extractiva de l’Estat respecte a l’economia i a la població catalana? A nivell individual, com que l’Estat té el monopoli de la força (legal, judicial i de seguretat), s’hi pot fer poca cosa, però és pitjor resignar-se i no denunciar el maltractament. La contestació individual és possible, però té els seus límits ateses l’heterogeneïtat d’afectacions individuals, les dificultats d’organitzar-se col·lectivament, el fet de tenir tothom les necessitats bàsiques cobertes malgrat el dèficit, entre altres factors.

En aquest sentit, organitzacions que aglutinen molts actors econòmics com són els agents socials (sindicats i patronals) tenen una certa capacitat d’influència. Però, en uns casos, l’acceptació com a normal del problema del dèficit i, en d’altres, la constatació del poc poder real sobre l’estament polític espanyol, fan que aquest vehicle fins ara s’hagi demostrat estèril.

Com que el problema del dèficit fiscal és polític, l’única manera de corregir-lo és des de la política. Però no estic segur que el poder polític català a Madrid faci la feina que caldria. D’una banda, hi trobem els nostres càrrecs electes de pensament unionista, els quals o bé neguen el dèficit fiscal o bé el consideren just. Aquests no fan ni faran passos per corregir la situació malgrat estar tirant pedres sobre la seva teulada i la dels seus votants. De l’altra, molt més difícil d’entendre, és que partits catalanistes hagin donat en el temps i donin suport avui, a canvi de res (o quasi res), a governs que practiquen l’extracció econòmica estructural com van fer al seu dia a les colònies americanes. Amb l’agreujant que els actuals es passen pel folre l’incompliment de revisar el legalment caducat sistema de finançament. Segur que estem ben representats?

Modest Guinjoan, economista