Fins fa pocs dies, la campanya electoral del Barça només tenia l’al·licient de poder contrastar el carisma expansiu del president Laporta i comparar-lo amb el caldo de peix bullit de l’aspirant Víctor Font. Però després del debat a RAC1 entre els dos candidats i de l’aparició sorpresa (sic) de Xavi Hernàndez a la premsa del règim, caldria esmenar la primera frase de l’article per dir que els socis culers som a punt de triar, ras i curt, entre un líder que defensa el Barça i una gent que vol emmerdar-lo. A l’esmentat cara a cara, Font va dedicar-se a escampar l’ombra de la corrupció al club (els seus assessors, temorosos d’alguna enquesta interna, li devien dir que repetís fins a la nàusea els mots “expresident”, “Congo” i “comissions”) sense cap mena de document probatori. Contravenint la caracterització laportista de Font com “l’home de l’ordinador”, jo més aviat li imputaria la condició de simple fotocopiadora.

Però la realitat és ben tossuda i ens recorda que Joan Laporta ha endegat tres projectes esportius diferents que han dut el Barça a la seva màxima quota històrica de poder mundial. El darrer d’aquests, encapçalat per Hansi Flick, ha fet que els culers tinguem de nou ganes d’amorrar-nos a la televisió per veure el nostre equip i així reafirmar setmana rere setmana com uns jugadors que havien vorejat la retirada o la venda (penseu en la forma física i la motivació de Pedri o de Raphinha només fa uns anys) ara siguin titulars del tot indiscutibles al millor onze del món. Quan Joan Laporta va fitxar Hansi Flick, contra l’opinió de tot cristo, alguns il·luminats de la vida, com Ernest Folch, van dir que el Barça havia contractat un “entrenador de gimnàs amb un xiulet.” A banda de certificar la condició inframental del periodisme esportiu tribal, això deixa la capacitat d’intuïció del nostre president fora de qualsevol dubte.

Joan Laporta ha endegat tres projectes esportius diferents que han dut el Barça a la seva màxima quota històrica de poder mundial

El món de la bimba és un indret selvàtic, on sovint impera la follia i el deliri. En aquest sentit, avui un president del Barça ha de tenir un punt de fantasia i, sobretot, molta resistència. Els meus ulls han vist Joan Laporta somriure ben feliç de la vida mentre alguns antics presidents del club li volien cardar el patrimoni enlaire a base d’operacions judicials fastigoses. També he vist aquest president deixant-se la vida pel Barça i plantant-se davant de qui fos pels interessos del club. Hi ha qui diu, com l’humorista Joel Díaz, que en Jan sembla poc català, perquè té massa atributs de mascle alfa; això és precisament el que ens agrada del president, Joel, que —si entenem ésser català com viure perpètuament al 1714— Laporta és un home per a qui guanyar i fer-ho amb gran bellesa és el més normal del món. Si voleu que el Barça vagi a empatar per sistema, ai las, trieu Font. Si voleu aixecar copes, ja sabeu on som.

L’únic motiu que ha dut Xavi Hernàndez a ficar el nas en campanya és el ressentiment i l’angúnia de veure com els seus jugadors, abans mig coixos, ara són estrelles mundials. És una pena que una glòria del nostre club com l’antic míster taqui d’aquesta manera tan obtusa el seu llegat a còpia d'atacar Laporta. Sobretot, estimat Xavi, perquè qui en primera instància va decidir deixar el Barça vas ser tu. I en segon lloc, car quan el president va esmenar-se per donar-te continuïtat (amb la simple condició que et creguessis la qualitat de l’equip), vas dedicar-te a fer una roda de premsa dient que no tenies jugadors amb prou nivell. Sap molt de greu, admirat jugador, que reclamis la veritat a base d’unes boles que fins i tot algú tan poc barcelonista com Javier Tebas et desmunta en una piulada. Al club de la teva vida se li ha de donar les gràcies i no pas tractar-lo com l’exdona que et va deixar, per avorrit.

Per fortuna, tot això passarà a la història del femer nacional... i a partir de diumenge podrà consolidar-se una nova etapa gloriosa del Barça, amb l’estadi ben acabat, amb l’economia un pèl més sanejada i també, si la caixa ho permet, amb els dos o tres jugadors diferencials que encara necessitem per tenir una plantilla que pugui tornar a guanyar la Champions sense despentinar-se. Això no es farà emmerdant, sinó defensant el club, i diria que la immensa majoria dels meus consocis podrien signar aquest article sense esmenar-ne ni una sola coma. I això de la fotocopiadora, us ho prego, oblidem-ho ben aviat, perquè els mobles d’abans ara ja són inservibles i, a més, contaminen molt.