Com diria el meu pare, la majoria parlamentària entorn de Sánchez és una majoria de sets, vuits i cartes que no lliguen. Ho tornem a viure amb els dos ja famosos decrets sobre l’habitatge. És un govern plenament legítim —a desgrat del que bramin PP i Vox—, però pornogràficament disfuncional. L’espanyol és un govern en contínua agonia, en què cadascun dels socis necessaris, dins i fora de l’executiu, el primer i gairebé únic que tenen al cap són els seus interessos particulars. Al capdavant, Pedro Sánchez, un tipus que s’ha aviciat al risc, al plaer de ballar sobre la corda fluixa, entossudit a resistir al marge de qualsevol altra consideració. Que gaudeix sent el protagonista d’una fugida endavant incansable i trepidant, però mancada de sentit.
Les mesures sobre habitatge que es plantegen s’han dissenyat pensant només en les persones que ja tenen un pis llogat. Es tracta d’unes mesures que venen a ser gelocatils, un analgèsic per a aquells que cada mes han de fer mans i mànigues per pagar el lloguer. Malauradament, la contrapartida és que algunes mesures espanten i desanimen els propietaris, i alguna altra farà que els preus continuïn tirant amunt. Qui pagarà —d’una manera o una altra— la intervenció del mercat que suposen els decrets són justament els qui necessiten un pis de lloguer (i de compra). Els decrets, un poti-poti, són el resultat de les insalvables contradiccions internes del bàndol governamental. Estenen una mica de pomadeta —gustosa, però superficial— al llom castigat dels llogaters, però abandonen —i de quina manera— els centenars de milers d’individus i de famílies a qui cal un pis.
Segons les dades del Banc d’Espanya, en aquests moments, el dèficit d’habitatges a Espanya (la diferència entre pisos disponibles i pisos que caldrien) ronda els 755.000. S’estima que aquesta xifra podria arribar al milió el 2028. És a dir, no sols hi ha una bretxa de dimensions colossals, sinó que aquest gran forat es fa més gran cada any que passa. Una bona part d’aquesta falta de pisos està localitzada a Catalunya.
Cal fer molts més pisos (privats, de protecció oficial) cada any perquè el dèficit d’habitatge no continuï creixent i agreujant un problema que és indiscutiblement alarmant. Si volem, a més, anar reduint aquest dèficit, aleshores no és que calgui edificar molt, és que cal edificar massivament, cal desencadenar un autèntic tsunami d’obres. Paradoxalment, els partits a l’esquerra del PSOE es neguen a reformar la llei del sòl per a tenir més pisos i impulsar-ne l’oferta. A l’esquerra del PSOE volen més habitatges i que siguin més assequibles —com vol tothom amb dos dits de front i una mínima decència—, però, en total contradicció, no volen que se’n promoguin. Com es menja això?
S’està fent política a cop de titular. Política emocional i populista, una de les pitjors maneres d’actuar quan es té la responsabilitat de governar
Un exemple emblemàtic d’aquest empatoll mental és una piulada de Gabriel Rufián del març passat: "Ni reformar más. Ni construir más. Ni subvencionar más. INTERVENCIÓN del mercado". Aquesta mena d’esquerra —com també el Sindicat de Llogateres i el Sindicato de Inquilinas— també arremet contra els fons d’inversió —"fons voltor"—, tot i que, en realitat, controlen un percentatge molt petit del mercat (el 92% dels habitatges es troben en mans de persones físiques).
El resultat de la miopia ideològica, sumada a les lleis malgirbades i la incapacitat per fer-les complir, ha dut amb el pas dels anys a la situació insostenible d’ara. Un exemple: com que els propietaris saben que si lloguen a algú qualificat de "vulnerable" és possible que acabin sense cobrar ni poder-lo fer abandonar el pis, llavors, lògicament, eviten llogar a aquestes persones. Un altre: com que hi ha cua de llogaters per cada pis que s’ofereix, hi ha immobiliàries que ni tan sols es molesten a donar a conèixer l’oferta; els reserven per a clients de confiança. Tot plegat fa que només aconsegueixin pisos —sempre a preus astronòmics— aquells llogaters que es troben en millor posició socioeconòmica. Els que més ho necessitarien, directament, es queden sense. Exclosos.
Els dos decrets anomenats 'Maricarmen', en referència a l’anciana desnonada a Madrid, s’han de votar avui al Congrés. Les mesures que es presenten a correcuita són el fruit de la commoció desencadenada per les circumstàncies d’aquesta senyora de 87 anys. S’està fent política a cop de titular. Política emocional i populista, una de les pitjors maneres d’actuar quan es té la responsabilitat de governar. El PSOE —que fa vuit anys que té el poder— confia en el xantatge moral de les acampades i de l’opinió pública perquè els seus socis a dreta i esquerra acabin aprovant les regulacions. En el moment d’escriure aquestes ratlles, es desconeix què pot passar al Congrés. Sigui com sigui, es fa ineludible denunciar també que el PP no hagi volgut ni tan sols asseure’s a dialogar amb els socialistes. Alberto Núñez Feijóo hauria de recordar que als representants polítics se’ls exigeix contribuir a resoldre els problemes de la gent. Sobretot si hom es vanta de dirigir un partit d’Estat i no para de repetir que vol governar. No fer-ho, abonar-se sempre al tacticisme, no només és una irresponsabilitat, sinó també un incompliment flagrant d’una obligació democràtica fonamental: treballar per al bé comú.
Ens trobem davant d’un gran i dramàtic daltabaix. Encara més perquè el de l’habitatge és un repte aclaparador, que només es pot resoldre a llarg termini i suposant que s’actuï amb encert, cosa que —com deu endevinar l’amable lector— a hores d'ara és suposar moltíssim.