No hi ha gaires dubtes que els Estats Units estan en declivi. Aquesta és una constatació que comparteixen un gran nombre d’analistes, i mitjans periodístics de referència, també nord-americans. Els motius d’aquesta tendència són, lògicament, diversos.
Alguns tenen arrels profundes, o són exògens. Només cal pensar en el creixement econòmic, tecnològic, militar i geopolític de la Xina de les darreres dècades, així com el d’altres potències com l’Índia. Cosa que és paral·lela a la baixada endèmica i progressiva de la productivitat dels Estats Units en comparació amb les altres grans economies mundials, especialment les emergents.
També el creixement de l’excel·lència científica i acadèmica, sobretot per part de la Xina, és un altre indicador extern prou contundent. Només cal observar com, de nou de manera progressiva, universitats xineses van desplaçant les universitats americanes —i també les europees…— dels primers llocs dels rànquings acadèmics mundials, ja siguin aquests sobre l’excel·lència acadèmica, la investigadora o el nombre de registre de patents. Ara bé, no es pot obviar que una part substancial d’aquesta decadència ve agreujada per factors interns, amb un paper central per part de l’inquilí de la Casa Blanca i del seu entorn.
Una evidència clara de tot això, a més accelerat per l’acció del president Trump, és el replegament geoestratègic dels Estats Units, particularment agut en zones clau del tauler d’escacs internacional. Pensem en el cas de l’Orient Mitjà, on el poder dels Estats Units s’està erosionant de manera irreversible i a una velocitat ben sorprenent. Fet que ha vingut agreujat amb les polítiques errònies i erràtiques de Washington respecte de l’Iran, que —entre d’altres— han posat al descobert la fragilitat i la poca eficiència de la fins ara important presència militar nord-americana a la zona.
Aquest replegament es dona també en moltes altres regions clau de la geopolítica global, des del Pacífic fins a Europa, on la recent retirada —una mica humiliant, per cert— dels bombarders nord-americans de la base britànica de Fairford. Això s’ha fet davant el perill d’una possible acció terrorista —suposadament instigada per l’Iran—, cosa que ha generat una certa sorpresa, i ha mostrat de nou una imatge de fragilitat del poder militar nord-americà a la qual no estàvem acostumats.
Ara bé, no sols de geopolítica viu l’home. I és que el lideratge global tradicionalment ha anat vinculat, també, a la capacitat que la primera potència —sigui aquesta quina sigui— projecti uns valors que d’alguna manera siguin mínimament exemplars. En aquest sentit, l’aparença d’absoluta corrupció que projecta la Casa Blanca avui al món, amb una exhibició impúdica de conflictes d’interès constants així com d’enriquiment il·lícit —i multimilionari— del president Trump i el seu entorn, no fa sinó augmentar aquesta percepció de declivi i decadència.
L’evidència ens mostra que les suposades solucions fàcils —i enganyoses— a problemes complexos no sols no els resolen, sinó que poden dur als països que ho apliquen cap a la decadència
Encara més, en contra del que puguem pensar des de la "vella Europa", aquesta imatge poc ètica i corrupta del lideratge nord-americà sembla que també és compartida per la major part del públic estatunidenc. I curiosament és la darrera enquesta d’un dels pilars del trumpisme mediàtic —Fox News— la que ha posat la preocupació per la "corrupció del govern" al capdamunt de la llista de cabòries dels ciutadans d’aquest país. És cert que el concepte de l’enquesta era el genèric de "corrupció al govern", en el sentit de tot el sector públic, sigui el federal, l’estatal o el local. Però el fet que aquesta preocupació hagi passat a ser la primera, superant fins i tot la inquietud per la inflació i la pujada de preus en general, o la del preu de la gasolina en particular (en un 88% vs. el 85% i el 83% del total dels enquestats) és més que significatiu; i se suposa que hauria d’haver fet saltar —de nou— les alarmes en el partit Republicà, i més poques setmanes abans de les eleccions de mig mandat.
On segurament sí que hi ha una percepció molt diferent entre els EUA i Europa és en la qüestió de la pena de mort. Ara bé, la situació absolutament inaudita relativa a la recent execució fallida de fa un mes a Tennessee, així com la polèmica per la decisió del secretari de la Guerra, Pete Hegseth, de fer pública l’execució d’un militar condemnat a mort, han comportat un petit terratrèmol en l’opinió pública global que, conseqüentment, ha repercutit de nou en la creixent percepció global d’uns Estats Units en declivi, confusió, i en alguns aspectes derivant cap a comportaments barbàrics.
I és que, més enllà de la desastrosa gestió de l’execució fallida de Christa Pike a Tennessee, i de totes les derivades ètiques i morals al respecte, hem de tenir en compte que es tractava de la primera execució d’una dona en aquest estat des de feia quasi... dos-cents anys! I en el cas de l’execució de Nidal Hassan, hauria estat la primera execució pública als Estats Units des de 1936... és a dir, des de fa noranta anys.
Ara com ara desconeixem com seguirà el cas de Pike. En el cas de Hassan, sabem que es manté la previsió de l’execució per a principis de desembre. S’ha cancel·lat la projecció pública —i en streaming!— d’aquesta, però es manté l’opció de fer-ho amb un escamot d’afusellament. Cosa que, de nou, no havia passat en aquell país des del 1945, és a dir fa més de vuitanta anys. Uns decalatges temporals tan enormes que, malauradament de nou, demanen una reflexió sobre el perquè d’uns comportaments que només podem considerar barbàrics o de règims dictatorials.
Veurem com tot plegat afectarà les crucials eleccions del 5 de novembre. Unes de les eleccions de mig mandat més rellevants de la història contemporània dels Estats Units, i alhora amb un impacte global enorme.
Però alhora tot plegat ens hauria de fer reflexionar, profundament, també a casa nostra. Sobretot davant la preocupant i progressiva normalització, en molts entorns socials, del discurs d’aquells actors polítics del nostre país que comparteixen agenda i prioritats polítiques amb personatges o moviments com el que encapçala la Casa Blanca. Entre molts altres aspectes, perquè l’evidència ens mostra que les suposades solucions fàcils —i enganyoses— a problemes complexos no sols no els resolen, sinó que poden dur als països que ho apliquen cap a la decadència.